VALÈNCIA. Tot va començar fa quatre anys mal comptats. Sueca, com tants altres pobles de la costa valenciana, conviu amb PAI abandonats, uns escenaris tan artificials com naturalitzats en la vida dels veïns. Francesc Vera, com centenars de milions de ciutadans del món, duu a la butxaca sempre un mòbil, un aparell on la funció principal continua sent connectar dos individus allunyats telefònicament, però que, de manera irrenunciable, porta aparellat un objectiu fotogràfic.
Treballant amb una sèrie d’imatges sobre els polígons i edificacions abandonades per la crisi econòmica, el fotògraf nascut a Sollana (la Ribera Baixa) va provar les opcions que li atorgava una combinació de filtres d’una aplicació mòbil. Fins aleshores era “per divertiment”, reconeix l’artista. Havia penjat fotografies en Instagram fins el dia en què va descobrir les possibilitats de Hipstamatic.
Francesc Vera és fotògraf professional. Notari gràfic del Mim de Sueca; un habitual als teatres i als concerts, i retratista d’escriptors i de l’entorn proper i llunyà ha sabut aprofitar l’astúcia de la seua mirada fotogràfica per a convertir les fotos d’un mòbil en art. La seua sèrie feta amb Hipstamatic –que recorre les fotografies fetes amb l’aplicació mòbil des del 2015 fins a l’actualitat– s’exposen a partir del 31 de maig a l’Espai d’Art Fotogràfic de València sota el títol A colp d’ull. Abans de la inauguració, a les 19.30 hores, el fotògraf obrirà la mostra amb una xarrada sobre la seua obra fotogràfica.
“Quan fas una foto sempre tens una intencionalitat”, assegura Vera, però això no implica que un professional de la imatge duga sempre damunt una màquina. “Ixes i no tens la intenció de fotografiar”. Viu lliure d’objectius, però no de mòbils.
Les dues app de fotografies –Instagram i Hipstamatic– donen possibilitats diferents. Instagram proposa a l’usuari diferents filtres que pot aplicar a la fotografia abans de pujar-la. Hipstamatic obliga el retratista a buscar l’opció correcta, la més artística, ja que abans de clicar “has de decidir l’objectiu i la pel·lícula que usaràs”; converteix el procés en una qüestió “analògica” i el resultat “s’apropa a la fotografia cinematogràfica”.
“Com un joc vaig trobar que hi havia unes sèries de combinacions d’objectiu i pel·lícula que tenien una particularitat estètica que s’ajustaven al que buscava perquè forçaven un poc la intencionalitat clàssica d’allò que fotografiava”, explica Francesc Vera.
Instagram o Hipstamatic? Vera va optar per la segona aplicació. La provatura va començar amb els PAI de Sueca, l’any 2015. “L’aplicació reflectia molt bé el tipus d’imatge que buscava”, recorda. Ara, amb més o menys assiduïtat, conviuen l’equip tècnic de fotògraf i el seu mòbil. Arribat el moment, “el trac per a fer una foto concreta, perquè és l’estètica que em demana eixa escena”, reconeix l’artista.
La societat viu envoltada de terminals mòbils amb càmeres que sumen dos, tres i fins a quatre objectius per a fer fotografies i selfies que acaben omplint una memòria o publicades a les xarxes socials. “Qualsevol persona amb un mòbil o una càmera rèflex pot fer una bona foto. La diferència entre un usuari amb mòbil i un fotògraf és el discurs”, afirma Vera.
La complexitat de la tecnologia ha facilitat als usuaris congelar imatges. “Fins a la pel·lícula, el fotògraf tenia un domini sobre la tecnologia, un control que actualment no tenim. És una cosa complexa i precisament ara és quan més fàcil és fer fotografies”, explica. La distància entre una instantània que puga fer qualsevol persona i un fotògraf és “la intencionalitat que es genera a través de les imatges”.
Aplanar la tècnica dona pas a la mirada a l’hora de congelar un moment, un escenari o un model. “Responc exclusivament a l’impuls de mirar. Fins i tot quan no tinc la intenció de trobar una fotografia, eixa mirada fa que estiga atent contínuament, i amb el mòbil disposes de la immediatesa”, raona.
La tecnologia ha facilitat tant el procés que conceptes com diafragma o temps d’obturació –”coses importants que convé controlar”– han quedat relegats a un moviment de dit. L’aparell de butxaca ho fa tot. Això no obstant, “hui en dia hi ha molts aficionats a la càmera, però fotògrafs no n’hi ha tants”, alerta. El professional “té una intencionalitat i una visió particular que l’usuari habitual no té”, insisteix.
Vera recorda una sentència de Joan Miró: “Tots tenim dins el nostre ninot, l’única dificultat està en on trobar-lo”. Tindre o trobar eixe ‘do’ “farà que les teues fotografies tinguen una mirada pròpia”. Eixa és la diferència entre l’astúcia de l’artista i els milions de telèfons mòbils que van pels carrers.
