VALÈNCIA. Ciutadans enfronta la crisi interna més important de la seua jove història. En menys de 24 hores, dos membres de la direcció estatal del partit van presentar la seua dimissió, l’eurodiputat Javier Nart i el portaveu econòmic, Toni Roldán. Aquest últim ho va fer entre dures i públiques crítiques a la formació pels seus pactes amb l’extrema dreta, per la seua estratègia incendiària amb el conflicte català i pel seu ‘no’ a la investidura de Sánchez, que obliga el socialista a dependre dels vots independentistes per a ser president.
Durant les últimes setmanes han sigut moltes les veus crítiques que avançaven aquest desenllaç (per ara momentani, perquè encara queda molta història per escriure). Entre elles, les de fundadors i ideòlegs del partit com Francesc de Carreras o Arcadi Espada. A açò se sumen el trencament amb Manuel Valls i les crítiques que els han arribat des d’Europa per part dels seus socis liberals, que veuen amb incomprensió com Ciutadans facilita pactes amb l’extrema dreta de Vox per tot l’estat espanyol. Un viratge que explica com, si atenem al CIS, la percepció que en tenen els enquestats ha passat de situar-lo d’un 5 el 2015 a un 7 en l’actualitat, a tan sols un punt del PP, en una escala ideològica en què el 0 és l’extrema esquerra i el 10 l’extrema dreta.
Aquestes turbulències denoten, més que una qüestió de discrepàncies per l’estratègia política a seguir, una crisi existencial sobre la utilitat i principis del partit de Rivera. Aquells que es van allistar amb il·lusió a un projecte que pretenia oferir una alternativa liberal –però sense perdre de vista l’esperit socialdemòcrata– al bipartidisme esgotat de PP i PSOE (seguint l’exemple que havia donat Podem per la banda esquerra poc abans) veuen ara amb decepció com la formació apuntala governs del PP que duen dècades al poder; alhora que es mostra tíbia amb l’extrema dreta i aplica la màxima de “com pitjor, millor” en el conflicte català per a desgastar el govern de Sánchez.
Ara bé, les desercions s’han donat sense pausa durant els últims anys. L’exportaveu de Ciutadans a les Corts valencianes i un dels rebels, Alexis Marí, afirma que el partit ja compta amb més de 500 renúncies en tots els àmbits institucionals, cosa “mai vista en la història de la democràcia” però que el partit ha suportat amb discreció gràcies al poc ressò que han fet els mitjans. Uns desequilibris que han acabat per eixir a la llum en haver arribat fins a l’executiva. Per a Marí, aquestes últimes dimissions són només la primera senyal d’una desbandada generalitzada que està per vindre.
De fet, l’atzar ha volgut que les escapades de Nart i Roldán s’hagen donat un 24 de juny, quasi el mateix dia en què, el 2017, David de Miguel, Domingo Rojo i Alexis Marí van abandonar Ciutadans. Aquest últim, quasi de manera profètica, ja va criticar que el partit s’havia “rodejat del pitjor de l’extrema dreta” en un moment en què els mitjans encara no parlaven de Vox i ni es pensava en la possibilitat dels pactes PP-Cs-Vox. Marí ha explicat a Diari La Veu que la formació de Rivera va abandonar prompte els temps en què es reivindicava com a “socialdemòcrata” per a passar a posicions “ultraliberals”. El Ciutadans “sense identitats, que no obligava ningú a agafar banderes”, es va bolcar cap al nacionalisme espanyol buscant un rèdit electoral amb el conflicte català, una deriva que no va agradar a molts integrants.
Entre els diputats a disgust es trobaven Marí, Rojo i de Miguel, que van dimitir després que Ciutadans –adherit al pacte per al finançament just del País Valencià– es desvinculara de la reforma de l’Estatut i es mostrara contrari a uns pressuposts que buscaven corregir la situació en considerar-los “un repte nacionalista”. Un canvi de criteri en el Cs valencià que es va donar sota les directrius que emetia des de Madrid el secretari d’organització, Jose Manuel Villegas, segons relata Marí.
Una altra de les baixes sonades durant la passada legislatura va ser la de l’exeurodiputada Carolina Punset, qui va emetre una carta molt dura mostrant la seua perplexitat per com algú podia “gitar-se sent socialdemòcrata i aixecar-se sent ultraliberal”, i criticava que el partit havia passat de “buscar el vot del catalanisme moderat a ser el més espanyolista de tots”. Entre les acusacions més greus es trobava la d’haver incorporat un discurs ambigu respecte a la violència masclista en considerar-la “violència en l’àmbit familiar” o parlar “d’ideologia de gènere” i per defensar la legalització dels ventres de lloguer.
Toni Cantó, alineat amb l’executiva
En les últimes hores ja s’han donat, en l’àmbit territorial, algunes altres desercions que se sumen al degoteig que s’ha produït durant anys, per exemple la del candidat en Astúries, Juan Vázquez. Tot i que al País Valencià la direcció del partit liderat per Toni Cantó (que se sent especialment còmode transposant l’estratègia de Cs a Catalunya) ha tancat files entorn del criteri majoritari de l’executiva, fonts coneixedores de la situació al partit afirmen que no són poques les veus crítiques amb la tàctica incendiària aplicada per Cantó sota les ordres, una vegada més, de Villegas.
No obstant això, altres fonts internes de Ciutadans al País Valencià afirmen que se’ls ha anomenat moltes voltes “partit penell” per canviar els criteris de pacte en base a les circumstàncies. Però, ara que són “coherents amb el ‘no’ a Sánchez” que han defensat durant tota la campanya –i que els ha donat bons resultats electorals–, els seus crítics els ataquen més durament. “Seria faltar a la paraula que hem fet a l’electorat”, asseguren.
De fet, l’estratègia que va aplicar aquest dimarts el partit per a aparentar fortalesa davant la crisi interna ha sigut la d’afiliar algunes de les seues cares reconegudes (fins ara, integrades com a independents), entre elles la de la candidata al Congrés per València, María Muñoz, o el suplent de Roldán en l’executiva, Marcos de Quinto. Però, si bé la deriva ideològica no sembla un problema per a molts afiliats valencians, els malestars més importants provenen del funcionament orgànic del partit, per a alguns massa vertical i centralitzat.
En aquest sentit, Domingo Rojo insisteix que la construcció de Cs al País Valencià s’ha realitzat, en gran part, amb quadres que van abandonar el PP i que “no s’estranyen del gir a la dreta perquè ja estaven en la dreta”, motiu pel qual creu que la formació de Cantó aguantarà millor el terratrémol generat arran la dimissió de Roldán i companyia. Malgrat tot, no descarta que s’agreugen les disconformitats a causa de les imposicions de l’executiva en qüestions com la confecció de les llistes locals o el nomenament dels diputats provincials, que recentment han sigut “directament escollits des de Madrid i sense cap consulta” als regidors municipals.
L’exdiputat rebel es mostra ferm a l’hora d’afirmar que “Ciutadans és un partit sense ideologia” que s’adapta a l’estratègia de cada moment. També pensa que les últimes desercions denoten el menyspreu del partit de Rivera “pel talent, el mèrit i la capacitat”, de manera que perfils tècnics i altament qualificats com el de Roldán van abandonant les files. “Volen soldats, no lliurepensadors”, critica Rojo, qui està convençut que el partit “ha tocat sostre” i que a partir d’ara “només li queda planejar cap avall”.
