Quan Mary Shelley va concebre el doctor Frankestein i el monstre que engendrava, tot plegat nascut a la vora del foc en una nit de tempesta, Byron, Shelley i Polidori avorrits perquè no podien eixir a navegar amb aquell oratge i Byron que proposava escriure una història de fantasmes millor que les que llegien, aquesta jove de dinou anys ja havia perdut una xiqueta setmesona i tenia un fill de sis mesos, William, que moriria dos anys després, a Roma. Em demane quants més no n’hauria tingut si el seu estimat poeta Percy Shelley no s’hagués mort sis anys després, quan ella era a punt de fer vint‑i‑sis anys, perquè llavors ja n’havia parit dos més, Clara, que moriria abans que William i Percy Florence, i quan Shelley pujà en aquella barca que se l’emportà a l’altre món, ella es recuperava d’un avortament que quasi li havia costat la vida. Cinc embarassos en vuit anys que eren junts. Cinc embarassos des que havia fugit amb ell quan encara no havia fet els dèsset anys. Cinc embarassos des d’aquella fugida romàntica —acompanyada de la seua germanastra Jane que després es faria dir Claire i tindria una filla de Byron— provocada per l’oposició de son pare, William Goldwin, al fet que mantingués una relació amb un home casat, com ho era Shelley. Cinc embarassos i molts anys fèrtils per endavant, encara. A ella, sa mare l’havia tinguda amb trenta‑sis anys, però Mary no la va conèixer mai, perquè va morir als deu dies de parir‑la. Passà que sa mare no expulsava la placenta i la comare va decidir d’avisar un metge que va clavar les mans allà endins per extreure‑la. Però era un temps en què encara no se sabia res sobre els gèrmens, un temps en què els metges no es rentaven les mans ni usaven guants quirúrgics. Aquella dona que va morir era Mary Wollstonecraft, l’autora de la Vindicació dels drets de les dones, una dona apassionada, trencadora de normes, coratjosa. La genealogia de les dones no es pot resseguir pels cognoms, encara, menys en els països on les dones adopten el cognom dels marits. Wollstonecraft ha conservat el seu perquè ja s’havia fet un nom quan s’ajuntà amb Godwin, famós també pels seus escrits filosòfics i radicals. Mary mare ja era Wollstonecraft quan es casà amb ell per tal que la segona filla, a punt de nàixer, no patís els inconvenients socials de la primera, Fanny, nascuda d’una relació anterior amb un home amb qui no es va casar. Tot em sembla coratjós en aquestes dones que van desafiar, amb les seues vides, les regles socials que imperaven. Tot em sembla coratjós en la vida de les dones que s’hi jugaven la vida, literalment, cada volta que es gitaven amb un home. Quanta, d’aquesta por, no impregnava les relacions heterosexuals de totes aquelles dones? Quanta no n’impregna encara? Després de la mort del seu marit –perquè Percy Shelley i Mary s’havien casat per tal de poder agambar els fills del poeta amb la primera dona, Harrriet, que es va suïcidar–, Mary va decidir que es guanyaria la vida amb la ploma, tal com havia fet sa mare. I ho va fer. Va escriure un llibre sobre els seus viatges, com també n’havia escrit un sa mare. Va escriure més novel·les: Matilda, El darrer home, Valperga, i va escriure biografies. Resseguir les seues vides és una injecció de coratge. Perquè la vida de moltes dones encara és tan difícil… Molt més encara que viure de la ploma.
