Últimament mire, pense i comente amb preocupació el que ocorre al meu voltant. Aquesta nova dreta sembla haver decidit fer saltar per l’aire qualsevol mena de consens. Tot per l’aire! Ara pot paréixer que no hi ha cap tema amb què totes les persones estiguem d’acord. La fractura començà territorialment, però avui en dia l’escletxa abasta àmbits que fa un any donàvem per resolts. Ara eres separatista o eres espanyol. Eres feminazi o defenses la violència domèstica a capa i espasa. Taurí o antitaurí. Tot gira vertiginosament, com si una rentadora electoral ens llançara als extrems sense pensar en el demà. Aquestes fractures que ara separen la societat són potenciades sense tindre en compte la societat que deixen per a governar després.
Afeixugat entre tanta fractura, recorde que no hi són les pitjors que afrontem. Per Nadal vaig poder gaudir de la lectura de Las cenizas de Prometeo, Transición energética y socialismo (2018) de Joaquim Sempere, un històric militant del PSUC i PCE. Sempere és un sociòleg especialitzat en temes ambientals que rebutjà fa uns anys les teories clàssiques marxistes i decidí apropar-se al verd en la seua paleta ideològica. En aquest llibre, analitza magistralment les causes que ens han fet arribar fins a la situació actual de fractura metabòlica. Un desequilibri entre l’actuació humana i la natura associada al model capitalista en què Sempere posa la veu d’alerta: ens queda poc temps per preparar-nos per a una nova etapa.
Segons el llibre, hi ha una triple fractura metabòlica que caracteritza la nostra societat consumista. La més coneguda i apressant de les fractures és l’energètica. L’abundància dels combustibles fòssils i, en particular, del petroli ens ha fet evolucionar com mai abans, però s’acaba i sofrirem el “mono” de la seua absència. El peak del petroli ja ha estat superat i com s’acaba, hem inventat noves tècniques com el fracking, que no és més que una droga alternativa per poder passar el “mono” sense col·lapsar-nos. La segona fractura és l’agrícola. El descobriment dels fertilitzants químicominerals va desembocar en l’acceleració de la producció vegetal amb unes conseqüències visibles en la fertilitat orgànica dels sòls, ara abonem els nostres cítrics amb uns fosfats que no duraran sempre. Energia, agricultura i com a tercera fractura, la mineral. Extraure uns minerals que cada vegada són més escassos genera noves tensions geopolítiques i guerres. No hi ha més que veure la importància del Samari (un tipus de terra rara que es troba quasi exclusivament a la Xina) a la sèrie House of Cards o la incessant violència a la República Democràtica del Congo pel coltan, el mineral present a tots els nostres Smartphones.
I ací estem, inventant-nos noves fractures setmanalment. Com si anàrem escassos d’elles!
L’evolució del sistema és clar per a Sempere: anirem cap a un model estacionari on els límits físics de la terra no ens permetran continuar creixent, les rendes mil·lenàries s’acaben i ja no podrem viure d’elles. Però, tal com menciona Joaquim Sempere, estem saturats de por i la nostra ment no pot processar-ho tot. Massa dades, massa imatges catastròfiques. Massa per a res. No serà sinó amb catàstrofes com ens adonarem de la situació. Però potser quan ocórreguen, siga massa tard. Caldrà estar preparats.
El decreixement a què es veurà abocada inevitablement la nostra societat comportarà incertesa. I en moments així, necessitarem més que mai consens social i una elevada ètica per no retornar a models de creixement zero, però desiguals i autocràtics. Per això, hem de reivindicar la fraternitat davant una triple fractura depredadora.
De moment, tal com diu Sempere, hem quede amb la necessitat de començar a reivindicar la frugalitat en l’ús de recursos com a forma d’identitat, la frugalitat com a orgull col·lectiu enfront del consumisme i tota classe de fractura.
