En una confrontació bèl·lica, el foc amic fa tant de mal com el foc enemic. Fins i tot m’atreviria a dir que en fa més per inesperat.
És trist i dolorós assabentar-te una vesprada estival, mentre busques una mica d’aire fresc pel passeig marítim del teu poble, que un amic amb el qual compartires el temps de la infantesa i de la joventut malparla de tu sempre que en té l’oportunitat. Que dubta i posa a més en qüestió la teua honradesa i la teua professionalitat. Tossut i obsessiu com eres, busques un perquè i interrogues el teu interlocutor com un experimentat inspector de la policia. Com més saps, menys hauries volgut saber. I a la fi descobreixes quina ha estat la peça que ha mogut tot el tauler. La i llatina que com la baula d’una cadena decidires un dia que unira els teus dos cognoms. La «i» llatina que, des del seu punt de vista, ve a subratllar el segon cognom. No és per a ell qualsevol cosa, sinó tota una posició ideològica de la meua part que atempta contra la identitat col·lectiva. No és la primera vegada que el cognom del meu avi matern l’he tingut com a protagonista d’algun petit incident.
El foc amic, mala peça en el teler.
Fa uns dies diversos mitjans de comunicació valencians preguntaren a representants de diversos gremis sobre els llibres que estaven llegint per una banda i els que recomanaven per una altra. L’estiu, diuen, invita a la lectura.
No soc un passerell acabat de caure del niu i sé que els individus, siguen xicotets empresaris o polítics, es mouen per interessos, alguns realment inconfessables.
L’any 1986 vaig publicar el meu primer llibret de versos i des d’aleshores no he parat d’oferir als possibles lectors tot allò que he anat escrivint. Soc i vull ser escriptor i escric en una llengua que és una part de mi. Com jo, n’hi ha d’altres, dones i homes de diferents comarques, de diverses edats i condicions, alguns amb una obra notable. Tots els anys tenim nova collita i amb ella uns quants títols realment bons. Ho puc dir amb coneixement de causa, ja que tinc el mal vici d’escriure i publicar cada setmana articles sobre llibres d’autors valencians.
El foc amic provinent dels nostres més destacats representants polítics ha ignorat la producció literària valenciana i ha invisibilitzat una vegada més i d’una manera estúpida la tasca d’autors i editors. Que no tenen els nostres polítics qui els assessore en aquestes i en altres qüestions?
Després, en un altre mitjà de comunicació, els va tocar dir la seua als llibreters i de nou es tornaren a oblidar dels autors i dels llibres escrits en valencià.
No s’enganyen, no és una simple anècdota. És un dels símptomes d’una realitat social que menysprea, sense conéixer, la literatura en valencià. Espere que no siga per una simple qüestió filològica. Amb amics així qui necessita tindre enemics?
