VALÈNCIA. L’Institut Valencià de Cultura estrena a la Filmoteca aquest dissabte, 14 de desembre, a les 22.30 hores, el documental Bosch i Morata. Sempre els quatre, dirigit per Rafa Alborch i Miquel Notari i produït per Endora Producciones amb el suport de l’IVC i À Punt Mèdia.
El documental ha comptat també amb la participació de l’àrea de Cultura de la Diputació de València, l’Ajuntament de Xàtiva i la Fundació Josep Irla. La pel·lícula serà presentada al públic de la sala Berlanga pels seus realitzadors, Rafa Alborch i Miquel Notari.
Amb la col·laboració de la seua família, el documental sobre Francesc Bosch i Morata (Xàtiva, 30 de novembre del 1901–Mexicali, Mèxic, 25 de setembre del 1950) recull documents, fotografies, cartes, publicacions i materials fins ara inèdits sobre una de les figures més importants de la política i la cultura valencianes de la primera meitat del segle XX.
Aquest documental d’investigació pretén rescatar el treball del primer conseller de Cultura i un dels artífexs del moviment autonomista valencià i les seues primeres manifestacions institucionals i administratives durant la Segona República, i per a fer-ho es basa en la recuperació d’arxius perduts o oblidats i el testimoniatge d’experts que reflexionen sobre la història i la política valencianes de les primeres dècades del segle XX.
Amb guió de Miquel Notari, Gabi Ochoa i Salva Calabuig, el documental parla del trànsit del polític valencià a través de diverses fronteres, però també sobre la persecució que els feixismes van exercir sobre els refugiats valencians en acabar la Guerra Civil i sobre la necessitat dels exiliats de reiniciar la seua vida als països d’acollida, com va ser el cas de Bosch i Morata a Mèxic.
El documental s’ha rodat a llocs com Xàtiva, lloc de naixement de Bosch i Morata, però també a Mèxic, on es va exiliar el 1938 i on va morir dotze anys més tard. El documental se centra especialment en la història de la seua emigració a Amèrica.
Bosch i Morata va ser un dels principals dirigents de l’Agrupació Valencianista Republicana, primer, i del Partit Valencianista d’Esquerra el 1935. Durant la Guerra Civil espanyola va ser representant d’aquest partit com a conseller de Sanitat del Comité Executiu Popular de València l’agost del 1936 i, posteriorment, del Consell Provincial de València, organisme que aleshores substituïa l’antiga diputació.
Va ser nomenat conseller de Cultura el 7 de gener del 1937, des d’on va dur a terme una important tasca cultural: va animar cursos de llengua; va crear els premis literaris i musicals, i va impulsar decisivament la creació de l’Institut d’Estudis Valencians.
