En Bosch
El meu germà diu que cada volta que ve per ací, quan parla amb algú de la manera més natural del món, el primer que li diuen és:
1 — Este és català. Als terroristes eixos ni aigua, xe! A veure si els posen una bomba i es moren ja tots els putos catalans.
Ell mira cap a baix, fa mitja volta, se’ls deixa plantats sense dir-los ni ase ni bèstia i se’n va amb el cap ajupit sentint rabia. Podria preguntar-los per què treuen tals conclusions. Això és propi de gent probablement inclassificable, si més no, poc respectuosa. No en tenen ni idea de la pau i la fraternitat de manifestants que aspiren a canviar l’estat de les coses. Aquesta gent s’entossudeix fins a tal extrem que explicar-los-ho seria picar ferro fred. Potser no saben res tret de quatre coses que han sentit a dir als tertulians i en notícies de la premsa de la caverna mediàtica. Millor enviar-los a pastar fang, ja que no en traurà l’aigua clara.
Més coses que li diuen o li han dit:
2 — Tens accent català. No es pot negar. I no em faces combregar amb rodes de molí, ja que ho sé tot.
Encara que sense gens de ganes ell, de braços plegats a l’alçada del pit, els contesta:
— El que passa és que jo m’esforce per a parlar bé la llengua a la fi de conservar-la com el millor dels tresors. Vostès troben semblances entre català i valencià, diu. Que casualitat, ja veus, xe! I vostè es preocupa per millorar la llengua? -li va preguntar a un.
— La llengua ja està bé com està. A més a més, es millora sola, la resta és més cosa de quatre xalats que l’estudien.
— En canvi, jo crec que està sema. Una llengua valenciana amenaçada pel castellà i l’anglès. Els que són com vostè són molt permissius i tolerants amb el castellà. En canvi, rígids i al·lèrgics com una mala cosa amb qualsevol fonètica que us sone a català. Formeu una bona tropa de menfotistes sense sentit. Vull que sàpiga que moltes llengües minoritàries desapareixeran dins d’un cert temps.
Els ignorants cavallers com eixe es queden desconcertats i trontollant. Al ramat diu:
— No sigues alarmista.
Llavors ell es gira d’esquena i se’n va deixant-los amb pam de nas i amb la paraula en la boca.
Més coses que li diuen o li han dit:
3 — Has viscut a Barcelona, eh?
Ell alfarrassa la pregunta i amb tranquil·litat els contesta:
— Equiliquà! Però em sap greu dir-li que mai no he trepitjat Barcelona perquè no m’agraden les grans poblacions. Ja vinc valencià de soca arrel i per convicció.
Ho diuen com si Catalunya només fora Barcelona. Els pobrets no tenen ni idea però gosen parlar així com així: que atrevida és la ignorància! Bajanades d’aquest estil a muntons. Tothora van tocant-li els nassos. Ja s’ha reprimit molt i molt fins que alguna volta els en soltarà una que els deixarà amb cara de bajoca.
Pep Amagat (amb les mans entrellaçades)
Quanta raó té el teu germà, Bosch. El senyor Eduard Ferrando diu en un article que ja és hora que “comencem a fer servir la raó i la coherència, abans que la ràbia i la ignorància ens facen perdre l’enteniment.”
La veritat és que no tindria tanta paciència i ja els hauria estampat una fresca que els hauria deixat sense ganes de tornar-hi.
En Bosch (es prem el nas)
Sembla mentida, però encara estem així! La qüestió és aquest tracte vexatori cap a aquella persona que tinga, o que sembla que té, alguna cosa relacionada amb la llengua catalana o temes catalans. El fet és que la sembra feta pel PP i companyia ha sigut bona. La veritat és que el tema dels catalans està com endormiscat i calmat, ei només una miqueta, des dels governs del Botànic. No eliminat, ni de bon tros.
