VALÈNCIA. Una investigació sobre el manuscrit de l’òpera La Dorinda, que es custodia a la Biblioteca Nacional de Madrid i que és considerada la primera partitura conservada d’una òpera representada a València, atribueix la seua autoria al músic d’origen il·licità Fernando Acuña Faxardo (1690- 1754) i no a l’italià Francesco Corradini, com s’havia fet tradicionalment.
La portada de la partitura defineix l’obra com a “melodrama pastoral” i situa la seua representació en el Palau Reial de València en celebració de l’onomàstica de la reina Isabel de Farnesio, un 19 de novembre d’un any indeterminat.
No obstant això, la troballa per part de la catedràtica de Musicologia del Conservatori Superior de Música de València Nieves Pascual d’un exemplar del llibret amb el text de l’òpera porta a aquesta especialista a afirmar que la posada en escena va tindre lloc el 19 de novembre del 1730 i que va servir com a obsequi a Dorotea Reggio, filla de Campofiorito, pel seu recent matrimoni amb Félix de Sentmenat-Oms.
La representació d’aquest títol a València s’explica com a part de l’estratègia política del príncep de Campoflorido, designat governador de València i capità general del Regne per Felip V, a l’esposa del qual s’homenatjava amb La Dorinda en ocasió de la seua onomàstica.
A més, la dedicatòria del llibret, signada pel músic d’origen il·licità Fernando Acuña Faxardo (1690- 1754) “corregeix la literatura prèvia que tradicionalment atribuïa a Corradini l’autoria de l’obra”, apunta Pascual a Europa Press.
La catedràtica explica que de Fernando Acuña es coneixia fins hui la seua aportació a la composició musical de nadales i altres obres litúrgiques, estretament relacionades amb la seua trajectòria professional en diferents seus eclesiàstiques.
Així mateix, va estar vinculat com a organista a la capella musical de la Col·legiata de Xàtiva (1735-1748), prèviament a l’acompliment de la plaça d’arpista i organista en la col·legial de Sant Nicolau d’Alacant (1748-1752) i al magisteri de capella a Albarrasí (1752- 1753). Finalment, es va traslladar a Xàtiva, on va morir en 1754.
L’estudi de Nieves Pascual s’emmarca dins del projecte de recuperació del patrimoni musical hispànic que dirigeix Antonio Ezquerro en la Institució Milà i Fontanals del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) a Barcelona.
