Exiliat és, segons el DIEC, «que viu fora de la seva pàtria voluntàriament o per força», i per al DNV, «que ha sigut obligat a viure fora de la seua pàtria». Un exili, d’antuvi, no sembla un viatge de plaer, com imagina l’eminència Oltríssima; t’hi vas forçat. La disjuntiva a l’exili és la presó o fins i tot la mort. Així que poca broma quan un demòcrata, siga català, rus, turc, xinès o zimbabuès, ha de recórrer a l’exili per a evitar ser represaliat. Hui us parlaré d’exiliats, dels exiliats valencians d’una guerra de fa tres segles, però que encara cueja. Ja sabeu, «quan el mal ve d’Almansa a tots alcança»; i a alguns aqueix mal alcançà més que a uns altres. Els patriotes valencians, envaït el país per espanyols i francesos, s’exiliaren, però continuaren combatent al Principat català fins a la derrota definitiva de 1714. Després marxaren a Àustria, la terra de l’últim rei que jurà els Furs. Començà un llarg exili, del qual molts no en tornaren mai.
L’exili és una experiència dolorosa, que ningú viu de grat. Abandonar la pàtria, els teus, perquè les circumstàncies polítiques t’obliguen a marxar per a evitar la repressió que amenaça la teua llibertat i àdhuc la vida no ha de ser gens agradable. No ho és ni ací ni a la Xina ni al Pakistan. L’exili és, doncs, dramàtic; en el passat sofert per tants demòcrates del nostre país, i ara tristament de nou una realitat, perquè les urpes repressives d’Espanya, l’Espanya neoborbònica i carpetovetònica que mai no ha deixat de ser franquista en essència, esgarren la democràcia en nom de la seua sacrosanta, tèrbola, inquisitorial i joseantoniana «unidad de destino en lo universal». La unitat d’Espanya o, val a dir-ho, aqueix cafarnaüm de xaranga i pandereta, cara al sol, reietó preparao, sociates de la calç viva, piolins de Zoido, Gürteles por doquier i màster de Casado. I ai si la qüestiones! Caurà sobre tu la «justícia» dels hooligans hereus de l’inquisidor Torquemada, aqueix exèrcit de fanàtics togats, picaplets criats en el guerracivilisme, que ofega tota voluntat de reforma, de superar l’obscurantisme de la mateixa Espanya i que condemna a cadena perpètua les nacions que tenen la dissort de restar atrapades entre les seues xarpes.
