Ossos per tot arreu. Ossos de dos esquelets desmembrats que jauen a terra en una posició que recorda encara l’angoixa de l’hora de la mort. Tot sembla indicar-ho: les cames doblegades, els braços que potser provaven de defensar-se, les mans i els peus tibats… En aquest lloc inhòspit, desolat, humit i obagós ja no queda cap rastre de vida, llevat de la dels petits rèptils, que ja se n’han apoderat. La resta és un pura ruïna. Un escenari apocalíptic en què prenen força les arcades del fons, amb signes de degradació, un element que sovint s’ha interpretat com una al·lusió a l’Església i al final de la religió. En Antro de fósiles (1930), pertanyent a la sèrie Cloacas y campanarios, Maruja Mallo va abandonar els colors vius dels conjunts anteriors (Verbenas i Estampas) i va optar per una paleta grisa, terrosa i fosca, i un to pessimista. També deixava enrere els temes relacionats amb la ciutat, la modernitat i el cinema i es decantava envers qüestions més vinculades als afores urbans. En paraules de l’artista: “En estos momentos me interesaba la naturaleza eliminando las basuras, la tierra incendiada i encharcada. Las cloacas empujadas por los vientos. Los campanarios atropellados por los temporales. El mundo de las cosas con que frecuentemente tropezaba por las estaciones de circunvalación es la base fundamental del contenido de la labor de aquel momento”.
