Hi ha costums anacrònics, que encara que siguen “tradicions” caldria erradicar d’arrel. Per exemple, l’assignació de xiquetes per a futurs matrimonis per interessos patriarcals i econòmics, que queden condemnades a una unió que representa la submissió de per vida a un home masclista, patriarcal, a una vida vexatòria, d’abusos i una infinitat de vulneracions com a persona i com a dona. Aquests tipus d’unions forçades són de molt difícil dissolució. La dona queda sotmesa. L’altra sortida és la fugida (exili), la repressió i la mort.
És possible que hi haja paral·lelismes d’aquestes situacions amb el conflicte entre Espanya i Catalunya?
Pel que fa a l’edat de la “víctima” és evident que no.
Aquests fenòmens dels matrimonis acordats són freqüents en els seus països respectius, però la falta de consciència de les nacions, estats, organitzacions socials, no afavoreix la prohibició d’aquestes pràctiques nefastes a curt i mitjà termini.
Podem estar d’acord que Catalunya, com a nació, amb les seues Corts, lleis, Constitució, etc., va ser instaurada segles abans que la mateixa formació d’Espanya com a estat/regne. La unió de regnes va ser per interessos dinàstics, aliens a les classes populars de l’època, i podem concloure que Catalunya, abans d’aquesta unió, ja tenia la majoria d’edat més que demostrada.
On rau el problema actual?
La gènesi dels dos exemples és el matrimoni, la unió de dos ens de manera forçada, la unió al marge dels interessos dels veritables afectats: d’una banda, aquesta xiqueta que és entregada de forma criminal pel seu pare a un altre home sense escrúpols i, de l’altra, una unió donada per les elits dinàstiques, contrària als interessos del poble. Aquesta vida, aquesta història conjugal, com diu la paraula, es tradueix en la submissió patriarcal i en la imposició mitjançant les armes i en les seues formes modernes, com l’actual conflicte entre Espanya i Catalunya.
S’hi estableix, però, una altra diferència entre aquests dos exemples: a la xiqueta, o bé ja de dona, ni se li ocorre plantejar a l’home la possibilitat d’una separació, un divorci. El sol fet de plantejar-ho pot comportar perillar la vida d’aquesta. Molts menys podria plantejar-se en la “unitat” familiar (pare, germans de la dona, germans del marit, cunyats, avis… Tots ells homes). Per tant, no és possible plantejar el fet de traslladar la necessitat d’alliberar-se d’aquest jou matrimonial al conjunt d’aquest ens unitari familiar-patriarcal, ja que és una unitat excloent de la resta de la família, les dones.
A més a més, des de fa dècades, continuant amb la dinàmica “separatista, d’autodeterminació, de separar-se, divorciar-se”, l’Estat ha estat repetint, dirigint-se en principi als bascos, perquè l’Estat exterioritzava que aquests estaven exercint la violència de forma “unilateral i exclusiva” (ara comprovem que no) i se’ls deia que amb violència no aconseguirien res, que parlant es podia tractar de tot.
La situació és la que és. Ni amb violència ni sense violència. Catalunya no tindrà el beneplàcit per exercir l’autodeterminació de l’estat espanyol per pròpia iniciativa, simplement perquè és un estat hereu de les monarquies absolutistes, del franquisme, un estat patriarcal (cal no oblidar la repressió històrica i selectiva de l’Estat a independentistes catalans). Per contra, si no accepta de manera absolutament teòrica poder parlar d’autodeterminació (això si, al carrer, al bar, al pati de la finca, ja no al parlament Català), menys encara fer un referèndum, ni organitzar-se per fer efectiu aquest dret, que rep el suport d’un 80% dels catalans i catalanes. Alguns “pseudodemòcrates” ens diuen que canviem la constitució, que el dret a decidir el té el conjunt dels espanyols (aquest ens indissoluble unitari nacional-familiar-patriarcal), quan tots i totes sabem que l’únic que té dret a decidir si vol compartir el seu futur és la persona afectada o la nació oprimida. La recepta de l’Estat són els tribunals i la repressió.
Ja ningú dubta que Catalunya és una nació que ha estat maltractada econòmicament, que les agressions a la nostra cultura, llengua, costums, iniciatives pròpies, etc., han estat atacades i menyspreades per l’Estat. Ara s’incentiva, des de l’Estat, un nou anticatalanisme més agressiu. Alguns sectors polítics plantegen un nou finançament, el federalisme, però arriben tard. S’ha desemmascarat l’Estat (sense autodeterminació no hi ha federalisme), aquest Estat és irreformable, la corrupció és endèmica, l’espoli a determinades “autonomies” és necessari per a continuar amb l’actual estat inoperant, la monarquia, per sostenir el model econòmic (el FLA com a model de sotmetre econòmicament les autonomies, subvenciones a la banca, els fons voltor, les elèctriques, a l’església, la monarquia, l’exèrcit, les policies repressores, l’aparell judicial neofranquista…).
No hi ha solució fàcil, l’actual conflicte és la confrontació davant un Estat totalitari que va quedar pendent de canviar en la transició el règim del 78. Cal superar-ho, amb la unitat popular, amb la mobilització permanent, amb la complicitat d’altres comunitats del territori de l’actual estat espanyol, perquè això ja no és només un problema exclusiu de Catalunya, és un problema d’absoluta manca de democràcia que ha quedat evidenciada en ésser Catalunya la que ha posat en absoluta contradicció a l’Estat, un Estat que es pretenia com un estat democràtic i de drets socials, res més lluny de la realitat.
Ara toca participar en unes eleccions al Congrés i al Senat. L’abstenció a hores d’ara beneficia la dreta, una dreta que retroalimenta els feixistes, situant la centralitat, el vot aparentment centrista més a la dreta que mai. ja que es parteix d’uns referents espanyolistes que els marca l’extrema dreta, aquest partit que tots sabem, per això és necessària la mobilització del vot progressista, d’esquerres… Exterioritzar el problema en l’àmbit internacional, igual que la repressió que exerceix l’Estat, i sobretot entendre que a hores d’ara defensar la democràcia és defensar l’autodeterminació i els drets socials.
