La història d’Espanya, ben mirat, és la història d’un magne esforç: el de la meitat de la població per expulsar l’altra meitat. Els antecedents d’aquest herculi esforç són ben coneguts. Al segle XV ja es van expulsar els jueus. Els Reis Catòlics, que lluïen aquest nom en raó del seu fanatisme religiós, van tindre la genial idea d’enviar fora del país un grup humà –els hebreus– caracteritzat per la seua riquesa i el seu nivell cultural. El resultat per al Regne de València, en concret, va ser desastrós: és com si ara s’ordenara l’exili forçós de tots els llicenciats universitaris…
Naturalment, l’anomenada Reconquista és la concreció més exacta d’aquest esperit fratricida: tot i que els musulmans van romandre a la península huit-cents anys, ells no eren –no podien ser– espanyols. Els únics espanyols autèntics –tot i que Espanya, tècnicament, encara no existia– eren els catòlics del nord, Don Pelayo i les seues hosts. Amb la presa de Granada, se solucionava el problema musulmà. Amb un únic serrell important, per cert, que es va reblar al segle XVII. Entre 1609 i 1614 de nou es va foragitar un grup humà compacte, dedicat sobretot a les faenes agrícoles: els moriscos. Eren els hereus dels antics pobladors islàmics que havien romàs al país. Doncs endavant amb l’expulsió.
El franquisme va tindre l’habilitat de plantejar el dilema amb termes molt plàstics: enfront d’Espanya hi havia l’anti-Espanya. Antiespanyol era qualsevol que fora d’esquerres, laic, autonomista, maçó, liberal o simplement demòcrata. La Guerra Civil ha sigut, històricament, l’últim gran moviment tectònic que ha propiciat el bandejament de l’altra meitat d’Espanya. La mort, l’exili, el silenci: vies ràpides per encimbellar l’Espanya eterna damunt els muscles dels seus foscos enemics.
Tot això, que és Història, de sobte s’ha convertit també en un pedaç de l’actualitat més palpitant. Ara està en boga un partit que es diu Vox que proposa, directament, l’expulsió de 50.000 immigrants. No cal que els expliqueu a aquests passerells, cavallers a llom d’un cavall que en realitat és un matxo envoltat de mosques, que Espanya –Espanya!– té un greu problema d’envelliment de la població, i que si en les pròximes dècades no rebem la quantitat suficient de migrants no podrem pagar les pensions ni la factura sanitària. Tot això són minúcies davant la peremptorietat metafísica, que és l’únic important.
El problema de Catalunya, per cert, és una altra manifestació de manual de l’anti-Espanya. Fixeu-vos que cap espanyolista furibund té res contra Catalunya: el problema són els catalans independentistes. Si hi ha dos milions de ciutadans que reclamen una república independent, doncs la solució –a les xarxes socials està tot– és molt fàcil: que se’n vagen tots a l’exili, amb una mà davant i l’altra darrere. Els catalans poden ser anti-Espanya, però Catalunya ha de ser irrevocablement Espanya.
I en això estem. En en llarg enfrontament entre els espanyols autèntics i els altres, s’han viscut diferents batalles, però la guerra dista molt d’haver conclòs. Qui guanyarà? S’imposarà la neteja ètnica, finalment? Acabarà tenint raó José Antonio Primo de Rivera, quan deia allò que “España estaba en la mente de Dios desde mucho antes de la creación”? Personalment, en les pròximes eleccions, votaré en contra d’aquesta marea supremacista. Vostés em disculparan: potser sóc –com va definir Franco a Don Luis Garcia Berlanga– un “mal espanyol”. Però que conste que no ho dic amb orgull…
