Intervenció de Vicent Olmos en el lliurament del Premi Vicent Ventura

1 maig 2015 01:00h
Rectors magnífics de les Universitats de València i Jaume I de Castelló, distingides autoritats acadèmiques, amigues i amics...

Fa uns dies, uns bons amics, assabentats que m’havien concedit el Premi Vicent Ventura, em regalaren un llibret —Els meus premis, es titula— on un escriptor famós —el seu nom no ve ara al cas— en el lliurament d’un importantíssim premi —almenys tant com aquest per a mi— va escoltar tot el que s’havia dit d’ell i, premeditadament, quan li va tocar el torn de paraula, només va dir «moltes gràcies», és va alçar de la cadira i va marxar. No sé si els meus amics em volien donar idees... Us assegure que li he donat voltes a aquesta possibilitat... Finalment, però, em sotmetré disciplinadament al guió que m’han assignat i faré el que s’espera de mi... Que parle deu minuts...

Crec que ha quedat ben clar que Francesc Pérez Moragón és amic meu: un bon amic meu... Només els amics poden exagerar —o estirar— la nota dels elogis com ho ha fet ell a la «carta oberta» que m’ha adreçat i que ens ha llegit Alfons Cervera, un altre bon amic. Tot amb tot, li ho agraesc... A ell, i a tots els que avui heu volgut i pogut acompanyar-me en aquest acte de lliurament del Premi Vicent Ventura. Un premi que se’m concedeix, segons que resen les bases, «per la meua trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià»… Tot un honor…!

Tot un honor que se’m concedesca un premi que porta el nom d’un home com Vicent Ventura —el polític, el periodista, el lluitador insubornable i fidel al País—, com ho és que la distinció vaja encapçalada per universitats, organitzacions sindicals i destacades personalitats... I em congratule també pel fet de compartir-lo amb l’Aplec dels Ports que, any rere any, des de fa trenta-set, s’ha convertit en un referent de valencianitat.

Podeu creure que en veure les persones i les entitats guardonades al llarg dels setze anys que fa que es convoca el premi, dubte si hi estic a l’altura: Josep Lluís Bauset, Ferran Sanchis, Frederic Jordà, Manuel Safont, Trini Simó, Enric Tàrrega, Bernat Capó, Francesc de Paula Burguera, Paco Muñoz, Rosa Serrano, Pere Miquel Campos, Rosa Solbes, Albert Sánchez-Pantoja, Tudi Torró, Lluís Miquel Campos, la Societat Coral el Micalet, el Col·legi Públic Censal de Castelló, la revista Saó, o Escola Valenciana… I no sé si els anomene tots… En tot cas, novament, gràcies…!

He tingut ocasió de dir-ho aquestes setmanes passades en algunes entrevistes que m’han fet, però ho vull repetir avui, ací: crec que aquest any, els membres del jurat han comès un xicotet error. En compte de concedir el premi a una persona i a un col·lectiu, ho han fet a dos col·lectius: a l’Aplec dels Ports i a l’Editorial Afers. I en vull deixar constància en nom de tants amics que m’han acompanyat en aquest camí que ja dura més de trenta anys i que ho han fet sense condicions. Ni que fos per haver-ne trobat tants d’amics al llarg del viatge ja pagaria la pena l’aventura editorial que vaig començar allà per l’inici del anys vuitanta.

Més que no un premi meu, crec que es tracta d’un guardó coral merescut en tot cas per l’Editorial Afers, malgrat que li han posat cara i ulls en la meua persona, en el seu editor. Com ho podria haver estat també per a cadascun o per a tots els editors valencians que en condicions ben adverses, que ara no vénen al cas, però que tots coneixem, perseveren amb un gran esforç personal —militant fins i tot— per dignificar la cultura valenciana —catalana— al País Valencià, però sobretot des del País Valencià.

En són molts, com deia, els amics que m’han acompanyat al llarg d’aquests anys, però, ara i ací, vull fer esment especial d’alguns d’ells... Sobretot, però no només, d’alguns dels que ens han anat deixant al llarg del camí i que tant enyore... Amics tan imprescindibles com Sebastià Garcia Martínez i Manuel Ardit, els dos directors de la revista Afers, o com l’irrepetible Vicent Salavert, que no només esdevingué un puntal de la revista, sinó que a més, amb els anys de treball en comú, esdevingué un dels meus millors amics. O com Alfons Cucó, Josep Termes, Miquel Barceló o Francesco Manconi... Tots ells, per cert, remarcables historiadors i alguns professors d’aquesta casa.

La seua vàlua com a historiadors és indiscutible, però també ho van ser les seues qualitats humanes. Treballaren amb mi braç a braç i s’entusiasmaren com jo en aquell projecte en què s’ha convertit Afers. Sense ells, com sense molts altres que m’han acompanyat al consell de redacció i a l’assessor de la revista, com a directors de col·leccions, o que m’han fet confiança lliurant-me els seus articles o els seus llibres, podeu estar segurs que no hauríem caminat el camí fet.

No llegiré ara una llista de noms, però sí que n’esmentaré alguns de bons i competents amics que he tingut al meu costat tots aquests anys, sense demèrit de molts altres: Joan Iborra, Agustí Colomines, James Casey o Núria Sales des dels primers temps i Ferran Archilés, Vicent Flor, Òscar Jané o Xavier Serra ens els darrers anys. Hi ha molts més noms, però la llista fóra interminable. Espere que els que no anomene no m’ho tindran en compte.

En el capítol d’agraïments —ja ho ha fet Francesc Pérez, però també ho vull fer patent jo— no puc deixar d’esmentar a banda i molt especialment una de les persones —un amic després de tants anys— que amb el temps ha esdevingut un puntal de l’editorial: Ramon Ramon... Em puc vantar de tenir en Afers un dels bons correctors dels que treballen en el món editorial català. Un gran treballador, un magnífic corrector, un imprescindible poeta i un valuós escriptor... Però sobretot una persona insubornable en la seua dedicació i en l’estima pels valors que mouen l’editorial i a mi mateix. I com he dit un amic, un autèntic company de viatge...

Finalment, he de donar les gràcies també a tots els companys de Publicacions de la Universitat de València, on fa una vintena d’anys que també faig d’editor. Especialment a l’aleshores rector Pedro Ruiz, que em va portar a la Universitat en moments difícils per a mi, així com a Antoni Furió, que quan era director de publicacions em va enganxar en aquesta engrescadora empresa de la Universitat de València que és PUV perquè em fes càrrec d’editar les col·leccions d’història.

No és fàcil fer d’editor en aquest país, i menys encara fer-ho en català. Ho ha escrit Francesc Pérez al «paper» que s’ha llegit abans, i no seré jo qui ho negue... Fer-ho seria faltar a la veritat. En aquest país no és fàcil fer moltes coses des d’una òptica «valencianista» i menys si es tracta de tirar endavant «empreses» culturals. La cultura en general, que potser és l’única cosa que ens distingeix clarament com a col·lectiu, com a poble, no ha estat un capítol que haja rebut el suport que hauria hagut de merèixer per part dels qui ens han governat als valencians des de la mort de Franco i la fi de la dictadura.

No vull dir que tots els governs han estat iguals, però sí que diré que tots han pecat de timorats o d’antivalencians... Insuficients i febles en les seues conviccions i en les polítiques esmerçades, els uns, i bel·ligerantment contraris, els altres. No cal posar noms —ni sigles— que estan al cap de tots... Però a ningú se li escapa el menyspreu de la Generalitat envers la nostra llengua i la nostra cultura en particular els darrers anys, així com envers les institucions acadèmiques, especialment la Universitat.

Em vaig fer editor per una conjunció de qüestions... Jo pertany a una generació molt polititzada que havia viscut encara el franquisme i que encara arribà a temps de participar en els moviments polítics que acabaren amb el règim i que va viure la transició en plena joventut (quan va morir Franco jo tenia vint-i-un anys, i feia el servei militar). Una joventut polititzada i amb una consciència nacional en procés de revisió que bullia en certs ambients culturals en els quals em vaig bellugar i, fonamentalment, a la Universitat.

Eren un temps en què a les facultats d’història no cabíem més estudiants… Eren uns temps en què es va lliurar aquella tristament anomenada «batalla de València»… Eren aquells temps en què molts vam rebre, també, mestratge des de fora de les aules… Pense, per exemple i en primer lloc, en Joan Fuster, però no només.

Això i la idea que la història, la reflexió política, la cultura, era important per avançar en la democràcia i en la construcció nacional dels valencians en particular i dels catalans en general, i que s’havia de divulgar. No es podia deixar relegada la seua lectura i la discussió estrictament als àmbits diguem-me acadèmics. Calia donar a conèixer fora de les aules el que es produïa a les facultats d’història, de sociologia, de geografia...

Jo, de fet, vaig començar investigant i escrivint llibres d’història... Però, a poc a poc —ho he dit moltes vegades—, vaig anar sent menys historiador, per dir-ho d’alguna manera, per esdevenir més editor, si és que això és pot destriar amb facilitat, que crec que no.

En definitiva, he continuat «fent» llibres, però d’altres…. Volia editar llibres i em negava —ens negàvem— a arronsar les espatlles enfront de  temes i problemes d’abast col·lectiu.  Volia editar llibres, i els volia editar en català... Pensava, i ho continue pensant, que un país que parla —o que llegeix— en una llengua distinta de la seua perd insensiblement el seu caràcter... I jo no volia, ni vull, que el meu país el perda...

Pensava —i ho continue pensant— que és imprescindible crear un espai cultural comú: l’espai de la cultura catalana. Per tal que la informació, la discussió i la reflexió no queden amagades en nínxols incomunicats, en territoris que, malgrat la cultura comuna, no acaben de conformar un espai de comunicació, un mercat o un imaginari comú que abrace l’univers de la nostra cultura i de la cultura universal. I és amb aquesta voluntat que modestament he volgut incidir, si més no en algunes parcel·les de la història i del pensament... Posar en contacte els historiadors, els assagistes, els filòsofs..., i ajudar-los a conèixer-se i a sumar... Sumar i seguir, que és l’única manera d’avançar...

Deia Joan Fuster a la introducció del seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, que ell no havia escrit els llibres que havia volgut escriure —«on n’écrit pas les livres qu’on veut». Jo avui, puc dir, parafrasejant-lo, que no he editat tots els llibres que hauria volgut, però també que tots els que he editat els volia editar i estic content i orgullós de haver-ho fet...

Com ho estic avui per haver estat guardonat amb aquest Premi Vicent Ventura i per estar acompanyat de tots vosaltres...

Moltes gràcies...
 
 

 
next