El lloc és provisional, em repetisc mentre deixe que la bicicleta agafe velocitat baixant del volcà de Roccamonfina quan, a l’últim moment, decidisc canviar la ruta i continuar fins al teatre romà. Fa només vint anys que es van poder reprendre les excavacions a la zona i ara el treball realitzat ens mostra un dels teatres més importants de la Campània en l’època imperial, un teatre que podia encabir potser fins a deu mil persones.
Em dirigisc cap a les graderies i prove d’imaginar com seria aquest lloc en l’època en què Vibia Matidia, germana de la dona de l’emperador Adrià, va voler restaurar-lo. Com devia ser aquesta ciutat on va construir una biblioteca i un aqüeducte? Aquesta ciutat cruïlla de la via Appia i la Via Latina, camí de Càpua on, uns dos-cents anys abans, Espàrtac es rebel·lava als romans i fugia camí del Vesuvi.
En aquesta hora del matí els xiquets són a escola, la gent va amunt i avall amb els seus quefers diaris, sense fer cas de l’home que amb mallot negre i verd fluorescent baixa solemne els graons de pedra cap al centre de l’escenari mentre dirigeix la mirada cap al golf de Gaeta. L’home que imagina les vuitanta-quatre columnes de marbre de diversos colors que sostenien un escenari de vint-i-quatre metres d’alçada, l’home que es planta al bell mig de l’escena i mira un hipotètic públic constituït potser per la pitjor gent de la zona.
Des de la meua posició em sent important i alhora minúscul, m’adone que ignore tantes coses, que soc també jo allò que es diu un bàrbar. Com devia ser el dia a dia dels actors que recorrien les ciutats? On anaven després de cada representació? Eren entusiastes del treball que feien o es posaven la màscara perquè cal omplir la panxa i, si és possible, cercar l’ombra del poder?
Tot ho ha acabat esborrant el temps. Tot, excepte l’estàtua de marbre negre i blanc de la nimfa Aura amb què va voler reencarnar-se Vibia Matidia. Per què, aquella elecció? Pense en Vibia Matidia, la germana de la dona de l’emperador Adrià, pense en el jove Antínous que s’ofega al Nil. I pense en l’altre Antínous, en el de l’Odissea i en el del poema de Salvat Papasseït. Recorde els versos i els clame: Antínous donzell príap perdut / i una rosa als llavis que el guia en la nit. Ningú no m’ha sentit, la meua veu que s’estavella contra les graderies, jo, sense màscara, en l’escenari buit.
Tornaràs? Em demanen sovint els amics. On? Em demane o, per ser més exactes i manllevant els mots de l’amic Víctor Sunyol, a quin on? A quin on? Vaig repetint com un eco mentre abandone l’escena.
