Sobre un tauler d’escacs tou –una mena de tela– de tres colors –negre, roig i camussa–, una sabata de taló de setí blanc trepitja amb força una mitra de bisbe. La sabata encara sembla més agressiva i amenaçadora a causa de l’ombra que projecta. És la reina, que ha dominat i guanyat el joc. De la mitra, sorgeixen unes gotes sangonoses que rellisquen cap a la part inferior, on, un forat irregular permet ataüllar un paisatge extens i lluminós a l’altre costat. Potser un lloc per a l’esperança després de la lluita contra els codis morals que oprimeixen les dones, sobretot els de l’Església. El 1944, quan va pintar Endgame (El final del joc), Dorothea Tanning ja feia dos anys que jugava als escacs amb Max Ernst, que s’havia refugiat dels nazis a Nova York. Hi jugaven –a ambdós els apassionava– i convivien, tot i que ell estava casat amb Peggy Guggenheim, la poderosa mecenes estatunidenca. Una passió compartida –per a ella, “una cosa voluptuosa, propera als ossos”–, que també va traslladar a altres llenços, com ara Max in the Blue Boat (1947).
