Una de les conseqüències de la crisi econòmica va ser la concentració bancària. Moltes entitats van desaparéixer i altres van acabar fusionant-se per a crear bancs encara més grans. Però no totes les entitats van acabar així. Caixa Ontinyent es va mantindre fidel al seu model de negoci i va sobreviure a la crisi econòmica. Ara és l’única caixa d’estalvis que queda al País Valencià i la primera de les dues que queden a tot l’estat espanyol.
Un dels principals pilars de Caixa Ontinyent és la seua obra social. Des de l’any 1980 s’encarrega d’ella Vicente Ortiz. En els 45 anys que fa que treballa per a l’entitat ha viscut els millors moments de Caixa Ontinyent i també els més durs. Ara, la caixa d’estalvis està en un moment de consolidació de la recuperació postcrisi i Ortiz, com a portaveu, ens explica com van sobreviure a ella i quins són els plans de futur de l’única caixa d’estalvis valenciana.
Caixa Ontinyent va ser una de les dues caixes d’estalvis de tot l’Estat que van sobreviure a la crisi. Com ho va fer?
Hui Caixa Ontinyent és l’única caixa d’estalvis que queda a la Comunitat Valenciana i una de les dos que queden a Espanya i ha sobreviscut gràcies a la prudència que ha tingut, derivada de la fidelitat al model d’una autèntica caixa d’estalvis. Les caixes d’estalvis van nàixer com a entitats territorials arrelades a una zona, adreçades a les persones. La missió era tindre en compte què necessitava la societat i aportar-ho. En la mesura que les caixes van creixent, van ampliant territoris i van convertint-se pràcticament en bancs, perden la visió del que és una caixa d’estalvis, es deixen temptar per negocis i comencen a buscar el creixement desmesurat. Nosaltres sempre hem pensat que la nostra gestió s’ha d’avaluar no sols pel creixement del balanç sinó també pel que estem aportant a la societat. Si eixe creixement desmesurat suposava d’alguna forma perdre l’essència d’una caixa d’estalvis, nosaltres no el volíem.
El fet de ser fidel a este model ens ha permés més prudència en la nostra activitat i equilibrar el balanç. El nostre negoci consisteix a captar diners i invertir-los, i això ha d’estar equilibrat. Si tu vols invertir molt ràpidament sense haver captat els diners, pots tindre un problema. Si inverteixes sense tindre en compte el risc que suposa o entrant en determinades activitats –com han entrat molts bancs i les caixes, com per exemple promocions immobiliàries, agències de viatges, empreses de tot tipus–, pots tindre un problema. Això no és la nostra missió. Quan s’ha desunflat la bombolla, tota eixa actuació ha generat una quantitat de pèrdues que Caixa Ontinyent també ha patit en la seua mesura. Perquè estem en un mercat i també entràvem en negocis, però no amb la intensitat amb què ho feien altres. A diferència dels bancs, que poden capitalitzar-se, les caixes d’estalvis no tenen propietaris; el nostre capital ve dels beneficis que es generen. Si no sols no tens beneficis, sinó que damunt tens pèrdues, el capital va reduint-se i hi ha una normativa que estableix que si no tens un determinat nivell de capital, no pots existir. Les entitats que no van arribar a eixe mínim de capital van desaparéixer, o bé absorbides per altres, o bé entrava l’Estat a injectar capital i quedar-se-les, o bé traslladaven el negoci a una figura bancària que els permetria accedir al mercat de capitals i capitalitzar-se. En altres casos també és una llàstima que hi havia caixes un poquet més grans que nosaltres molt ben gestionades, com ara la de La Rioja, la de Segòvia, la d’Àvila, la del Círculo Católico de Burgos i la de Saragossa, però els seus dirigents no van creure en les possibilitats de sobreviure i van pensar: “Abans que m’obliguen a retirar-me, m’integre en un projecte”.
Caixa Ontinyent no va ser un d’eixos…
Quan va arribar el moment, nosaltres ens vam fer dos preguntes. Primer: “Si esta caixa desapareix, la nostra zona, el nostre àmbit d’actuació, estes comarques perdran alguna cosa?”. I vam arribar a la conclusió que sí. Perquè el fet que existisca Caixa Ontinyent ací obliga la competència a millorar. Per tant, ja és bo. I la segona pregunta és: “D’acord, però tindrem capacitat de sobreviure a tot el que ve?”. El nivell de competència és gran, també estan les exigències de la Unió Europea… Nosaltres vam fer el pla estratègic, vam traslladar el model de negoci que teníem a diversos anys, l’impacte en el balanç i en el compte de resultats i vam vore que podíem assumir-ho perfectament.
També hem de tindre en compte que en esta caixa, a diferència d’altres, els dirigents i els membres del Consell d’Administració sí que van creure en el projecte. Moltes vegades es diu que la politització de les caixes va provocar la seua caiguda. Bo, les caixes més polititzades eren les basques i eren les més sanes. Tenen Kutxabank i estan ahí. No és una qüestió de si estan polititzades o no, sinó de l’actuació de les persones. I en esta caixa ens hem trobat amb uns presidents i amb uns membres del Consell d’Administració que han advocat pel projecte independentment de la ideologia política.
Després de la crisi ha augmentat el nombre de clients de Caixa Ontinyent? Ha augmentat la confiança dels clients en la caixa?
Nosaltres vam passar una època prou complicada, entre 2008 i 2012. En 2008 teníem pressions externes perquè ens fusionàrem, perquè es considerava que les entitats menudes no sobreviurien. Teníem tensions internes també perquè dins del mateix equip directiu, inclús dins del mateix Consell d’Administració, no teníem massa clar què és el que passaria i, per tant, si les mesures que estàvem prenent eren les més adequades. No sabíem si, per voler continuar el projecte de Caixa Ontinyent, el que estàvem fent era fastidiar-lo més encara. Teníem també una pressió enorme de la competència i, finalment, el que més ens preocupava era que notàvem una pèrdua de confiança dels nostres clients: fuga de clients i fuga de dipòsits.
Per tant, teníem dos reptes: un era recuperar el negoci en unes circumstàncies ambientals molt complicades i el segon era recuperar la imatge, perquè notàvem que la falta de confiança cap a nosaltres era per l’ambient que estava vivint-se. Semblava que ací es quedarien quatre entitats grans i les entitats xicotetes desapareixerien. La gent ens deia: “No, no, si vos volem molt però jo porte els diners a una entitat gran perquè amb vosaltres no se sap què passarà”. I això ens va costar remuntar-ho.
Havíem de millorar i treballar la comunicació perquè havíem entrat en un cercle viciós realment perillós: si el negoci no va bé, la imatge no és bona; si la imatge no és bona, el negoci no va bé. Havíem de pegar-li la volta. Vam fer un pla de comunicació en 2008 intentant ressaltar els valors de Caixa Ontinyent –la solvència, l’experiència, l’aportació que es feia a la societat–, intentant mantindre la fidelitat dels nostres clients, i en gran part ho vam aconseguir. Però el vertader canvi el vam començar a notar en 2012. Primer, quan al ministre [Luís de] Guindos, en una intervenció al Congrés dels Diputats, se li va escapar una cosa que, hàbilment, la responsable de comunicació es va encarregar de fer viral. Un diputat d’UPyD li va preguntar sobre la politització de les caixes i ell va contestar que Caixa Ontinyent estava molt sana.
El problema estava també dins de la caixa perquè la plantilla era la primera que havia de creure en el projecte. La plantilla també hauria pogut dir: “Jo vull salvar el meu lloc de feina i si fusionem la caixa en una altra, el meu lloc de feina queda segur”. És el que es pensava aleshores, després vam vore que no va ser així. Però no, la plantilla considerava que Caixa Ontinyent havia de continuar, i el vídeo va donar molts ànims.
D’altra banda, els nostres plans de comunicació jugaven en mitjans locals, comarcals i, de sobte, ve la 2 de Televisió Espanyola, amb el programa Crónicas i ens dedica uns minutets, i al final apareix per ací Salvados. Jordi Évole va vindre el dia 21 de setembre de 2012. Ho recorde perquè era el dia de l’Alzhèimer. En el programa es parlava sobre el que havia passat amb les caixes i, al final, ens presentava –a Caixa Ontinyent– com la caixa que seguia el model que podrien haver seguit les altres. A partir d’eixe programa es marca el punt d’inflexió en el que és la imatge de la caixa. Comencem a créixer a un ritme de 700 o 800 clients mensuals nous; és impressionant. La tendència va durar any i mig i ara ja s’ha estabilitzat.
De qui van rebre pressions?
Vam tindre pressions dins de la comunitat autònoma per a fusionar-nos amb la CAM i Bancaixa per a fer una gran caixa valenciana. Després hem tingut pressions, més que pressions, insinuacions, suggeriments, de determinats àmbits, però mai del Banc d’Espanya, ni tan sols de l’Institut Valencià de Finances, que són els dos supervisors. Sobre el Banc d’Espanya nosaltres veiem que cridaven a caixes i els anaven dient la situació que hi havia, i a nosaltres no ens deien res. Cada any, com a mínim una volta, nosaltres anem al Banc d’Espanya a donar comptes de com està la situació i en una d’estes reunions vam preguntar al Banc d’Espanya què passava amb nosaltres, que no ens deien res. En resposta, ens va ensenyar un mapa d’Espanya i ens va assenyalar unes banderetes de colors: roig, groc i verd. Ens va contestar: “Vosaltres esteu en verd. Mentre estigueu en verd, no ens preocupa”. La nostra preocupació en realitat era que feren caure totes les caixes i que desapareguera la figura jurídica de les caixes. En eixe cas, a nosaltres se’ns emportarien per davant i cauríem no per estar mal gestionats o per un problema de capital sinó simplement perquè no es voldria continuar amb eixa figura jurídica. Però, en canvi, ens va sorprendre molt gratament que el govern espanyol en el 2013 llançara la nova llei de caixes, perquè això volia dir que volien que continuàrem, encara que fórem només dos caixes xicotetes. En definitiva, en eixe procés vam passar de ser la caixa número 43 de 45 a ser la primera de 2.
Quins van ser els resultats de Caixa Ontinyent en els pitjors moments de la crisi i quins són ara?
Fins a 2007, si no recorde mal, guanyàvem uns 6 milions nets a l’any. Vam anar baixant fins que algun any vam arribar a guanyar 1 o 1,5 milions. Vam anar baixant i després hem anat pujant. En estos moments estem a nivell de 2007. Enguany tindrem un benefici aproximadament de 6,5 milions nets. Els resultats tenen incidència en el capital i en l’obra social. Els bancs el que fan amb els beneficis és que una part va per a capitalitzar-se i l’altra a retribuir els propietaris. Com que les caixes no tenen propietaris, eixa part va a obra social. Quan tens tan pocs beneficis no pots dotar molt de capital ni els pots destinar a dividends. Què vam fer? Nosaltres de capital estàvem bé, i el que vam fer va ser reduir l’obra social al mínim que poguera ser, però la vam mantindre en uns nivells on els pressupost mínim va ser un milió d’euros. Ara estem en 1,7, però hem tingut pressupostos d’1,5 milions i de 2 milions d’euros.
Comencen les alertes sobre una nova desacceleració econòmica. Com ho afronta Caixa Ontinyent?
Quan les dades macroeconòmiques comencen a ser positives sempre costa que això es trasllade a l’economia real. En canvi, quan sembla que hi ha una desacceleració, ja estem preocupats per si immediatament influeix en l’economia real. Quan parlem d’economia real estem parlant de les xicotetes empreses, de les famílies. Ara afrontem no sols una situació econòmica diferent, sinó un entorn social, cultural i, sobretot, un entorn financer completament diferents del que hi havia. Abans hi havia moltes entitats financeres amb moltes oficines, molta competència. Ara s’ha reduït dràsticament el nombre d’oficines, les grans entitats estan aplicant ERO i reduiran moltes oficines. Està canviant totalment el model d’atenció cap a la digitalització dels serveis. Cap a l’autoservei. Que cada client vinga, que s’opere, que treballe… Jo et deixe a tu la plataforma a la teua disposició i tu treballes i t’ho gestiones tot. Anem cara ahí. Nosaltres estem adaptant tota la nostra organització a l’entorn que entreveiem, però sense perdre de vista que estem en un entorn rural, on hi ha persones majors que este procés d’anar a la banca digital els vindrà molt costera amunt. Per això hem de mantindre el servei. Estem conjugant el manteniment d’este tipus d’oficines amb tota la digitalització de serveis. No estem tancant oficines. En tota la crisi no n’hem tancat ni una. En els dos últims anys el que estem projectant és un nou model d’oficines perquè tenim caixers automàtics molt més potents i molt més capaços de fer tota l’operatòria que abans requeria una persona. Estem en procés d’educar la nostra gent perquè ells mateixos s’ho gestionen. En les ciutats on tenim moltes oficines les hem agrupat. Hem deixat algunes totalment automatitzades. Qui vol, va ahí i s’ho fa, però no hi ha persones que l’atenguen, i a 200 metres tenim una altra oficina on hi ha persones i es pot anar a fer una gestió personal. La nostra idea és continuar amb este procés i obrir noves oficines en altres ciutats on no estem encara. No volem reduir i ja està.
On tenen presència i on esperen tindre’n pròximament?
Estem en les comarques centrals valencianes, sud de València i nord d’Alacant. Això és: la Vall d’Albaida, la Costera, la Safor, el Comtat i l’Alcoià. També tenim tres oficines a València i la idea d’expandir-se és per les àrees pròximes i les comarques del voltant. Sí que hi ha alguns llocs en estudi per a obrir noves oficines, però no hi ha res tancat encara.
Com està funcionant la banca electrònica?
La banca electrònica ve de fa anys i l’hem estat potenciant. Aproximadament el 66% dels clients són usuaris de banca electrònica i el 25% de tots els clients ja treballen sols a través de banca electrònica. El 20% majoritàriament és molt actiu en banca electrònica, però no és exclusiu. I queda un altre 20% que sí que té banca electrònica, però sobretot per a consultes. Per a les gestions, o bé no en fa, o bé les fa a través de l’oficina. I l’oficina pot ser també un servei automatitzat. Sí que estem notant que fins i tot persones majors, a les quals pensàvem que els costaria molt, estan entrant en la banca electrònica. No sols oferim la base tecnològica de la banca electrònica, sinó que també tenim una oficina digital que dona suport a totes estes actuacions i no té un horari de huit a tres, sinó que té un horari més extens i atén persones el cap de setmana. Tota l’organització de la caixa ha d’evolucionar al ritme que evolucionen l’exigència de la societat i els projectes. Dius banca electrònica i està bé, sí. Però tens darrere una quantitat de persones que estan acostumades a un sistema, a una metodologia…, i passar de l’atenció personal a parlar a través d’una pantalla o un teclat necessita temps. El personal ha d’anar reciclant-se.
Què més s’està fent en matèria de digitalització?
La digitalització és l’aposta informàtica per a tot. És un procés gradual que abasta tota la gestió de la caixa en tots els aspectes. El control de les llums dels edificis, els beneficis energètics, el control d’accessos, la seguretat… L’edifici central està dotat d’uns sistemes de seguretat, no sols per a l’accés i la circulació de persones, sinó també perquè des d’allí protegim tot el que són les transaccions, les dades i la informació de les persones. La seguretat s’ha convertit en una cosa prioritària. En la mesura que tu digitalitzes, la informació està ahí, i si no la dotes de seguretat, la digitalització va acompanyada d’alguns perills. Moltes vegades nosaltres volem donar tanta seguretat que tardem més que altres a traure productes perquè volem que, quan l’oferim, siga segur. Totes les entitats financeres han patit atacs de hackers i és quasi diari. El que passa és que no es fa públic i els antivirus estan funcionant molt bé. A banda de la banca electrònica, estem ultimant una nova app, i estem treballant també en qüestions de mitjans de pagament amb el mòbil.
Quins seran els principals canvis que viurà la banca en els propers anys?
Una cosa de què sentireu parlar molt, a la qual nosaltres sempre li hem donat importància, és la responsabilitat social corporativa. Nosaltres coincidim en gran part amb la teoria de l’Economia del Bé Comú, de Christian Felber. Recorde que la primera vegada que va estar ací Felber li vam ensenyar què és Caixa Ontinyent, el que fem. Li vam explicar que no té propietaris i que els òrgans de govern estan compostos per una representació plural de la societat, que es renova cada tres anys a través de processos democràtics i que hi ha representants del personal, dels impositors, de col·lectius socials, de l’Administració Pública, que intentem vore quins són els nostres grups d’interés i vore l’impacte que la nostra activitat té en ells, que volem saber quines són les expectatives que ells tenen respecte a Caixa Ontinyent, respecte al que els estem oferint i, per tant, quin és el recorregut de millora que tenim per a donar la màxima satisfacció. I em va dir que li estava descrivint l’Economia del Bé Comú. Li vam dir que això és el que nosaltres hem fet des de 1884.
Açò que comença com una cosa aconsellable, que és voluntària i, a poc a poc, va arreplegant-se ja en tota una normativa que obliga a desenvolupar tots els aspectes de la Responsabilitat Social Corporativa. La Generalitat, per exemple, ha creat –ens encanta– una llei de responsabilitat social que ha de desenvolupar-se encara i que ja assenta les bases de com actuarà l’Administració, què considera l’Administració que és ser responsable i en quins aspectes. Els bancs estem ara participant en un projecte a través de la nostra patronal de caixes perquè veiem com hauria d’aplicar la banca principis per a contribuir a reduir els mals efectes del canvi climàtic. Què pot aportar la banca? Doncs des del punt de vista de l’empresa podem aportar en qüestions de reciclatge, en tractament de residus, en eficiència energètica… D’altra banda, pel que respecta a la contractació amb els proveïdors, caldria tindre un protocol per a vore a qui se li està comprant i si la persona o l’empresa està complint determinats paràmetres. Però, sobretot, quan donem crèdits o financem actuacions, què estem finançant realment? Aleshores, dins dels protocols d’anàlisi de risc previs a la concessió de l’operació segurament acabaran incorporant-se paràmetres per a mesurar a què va destinada eixa inversió, què propiciarà i quin efecte tindrà sobre el medi ambient.
Això ajudarà a millorar la confiança de la ciutadania en els bancs?
Els bancs estem en un nivell de reputació fatal en este moment. Segons les dades de Metroscopia de 2016, l’índex de confiança dels espanyols en el sector bancari està al voltant del 15%. La confiança en les xicotetes i mitjanes empreses és més gran, però és que estem per sota dels partits polítics. En Espanya els partits polítics tenen un índex de confiança del 20%, quan precisament en quasi tots els parlaments autonòmics, i en l’estatal, estan tractant-se casos de corrupció contínuament entre els partits. Com és possible que els bancs generen menys confiança que els partits polítics? Clar, quan tu li preguntes a algú si confia en la banca, la resposta de seguida és “No”. En canvi, quan li preguntes si confia en el seu banc, la resposta és: “Home, el meu és diferent”. En eixe cas, la confiança s’eleva al 49%. Ni tan sols arriba al 50%. Nosaltres entenem que en el cas de Caixa Ontinyent, encara que no ho tenim mesurat, la confiança és molt superior. Però, com és possible que una activitat bancaria que és essencial per a l’economia genere tanta repulsa? Que la gent considere que els bancs són tan roïns, que ho han fet tan mal? Carai! Si la nostra actuació és transparent! Si estem treballant per la societat! Eixa imatge que tenen dels bancs no es correspon amb la realitat. És cert que s’han produït algunes actuacions irregulars i ahí estan els jutjats depurant-ho, però l’actuació dels bancs i el que estan fent els bancs només en el tema de prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, la informació, el treball que reporten a l’Estat…, tot això val milions d’euros. La recaptació d’impostos, tota la disposició d’efectiu, etc. L’Estat no es gasta un cèntim en eixes coses que fan tots els bancs. Però, clar, tot això no tapa la mala imatge que estan tenint en general per altre tipus d’actuacions que s’han fet, i tots els dies estem eixint en premsa per algun cas que altre.
Quines conseqüències ha tingut la concentració bancària?
Estem vivint un moment en què veiem que el sector financer s’ha concentrat en molt poquetes entitats. Entre cinc entitats mouen el 80% de tot el negoci bancari. Això és un oligopoli, una posició de domini de mercat per part d’uns quants grans bancs, i això no és bo per al consumidor. A més, veiem que les polítiques econòmiques que estan aplicant-se estan fent més gran la bretxa que hi ha entre les classes socials. Una classe social alta molt ben retribuïda però de molt poquetes persones i unes altres classes de treballadors que cada vegada estan més lluny d’allà i en una posició més precària. Cada vegada hi ha més gent que depén del sistema de prestacions socials. I ahí és on nosaltres creiem que l’Economia del Bé Comú o la responsabilitat social corporativa han de fer el seu paper. Cal aportar eixos elements de reflexió que permeten adonar-se que l’economia està al servei de les persones i del bé comú, i no d’uns quants. S’han de proposar actuacions, però això ha de començar en l’Administració Pública.
Que passarà en la banca del futur? Les grans entitats ja ho tenen decidit. Segueixen polítiques d’àrees geogràfiques rendibles per a captar clients rendibles i els clients que no siguen rendibles no els volen. Fora. Això provocarà que hi haja gent que estiga exclosa financerament. Per això, nosaltres dividim la banca entre la gran banca comercial que practicarà esta política, i està clar, perquè són grans societats l’objectiu de les quals és la maximització de beneficis per a afavorir els accionistes, i la banca social, territorial, pròxima, que està constituïda a la Comunitat Valenciana per cooperatives com Caixa Popular, o Caja Central en Oriola, altres cooperatives més locals, caixes d’estalvis com Caixa Ontinyent… I nosaltres estem al costat de la gent. A les verdes i a les madures. En definitiva, pensem que la banca del futur serà la que vulga el consumidor. El que sí que ens agradaria és que la societat siga conscient que cada vegada que decideix on obrir un compte està apostant per un model bancari o un altre, per l’economia dels grans bancs o per eixa altra economia bancaria pròxima, directa i territorial, com puguen ser les caixes i cooperatives de crèdit.
Què abraça l’obra social de Caixa Ontinyent?
L’obra social, fins a 1980, es basava en donatius, però en 1977 hi ha una nova regulació que possibilita la liberalització del sistema financer, que és el que fa que les caixes puguen créixer, però també afecta l’obra social. En eixe moment es possibilita ja una obra social pròpia i en col·laboració. Aleshores nosaltres apliquem el principi que en cada poble ha de revertir el benefici que es genera en la localitat. Aleshores portem el compte sobre el que es guanya en cada localitat per a anar fent coses allí. Per això tenim implantats 23 centres d’obra social que engloben centres de salut, escoles infantils, clubs de jubilats, centres d’Alzhèimer, discapacitats, malalts mentals, etcètera. Això pel que fa al programa d’implantació de centres. Després en tenim un de publicacions destinat a potenciar la investigació i divulgació de temes autòctons, perquè estem orgullosos de la nostra cultura. També tenim col·laboració amb 300 col·lectius del nostre àmbit d’actuació. Creiem que la societat civil ha de romandre activa, dinàmica, no sols esperant la iniciativa pública. I moltes vegades necessita una ‘espenteta’. No necessàriament una ajuda econòmica, moltes vegades el que necessita és un suport no econòmic. Nosaltres ho conjuguem tot i tractem d’estar al costat de la gent. En esta caixa no sols s’ha parlat de crèdit. Ací un dia vam saber que era allò de l’Alzhèimer, i ve la gent i et pregunta: “Què pots fer per nosaltres?”. T’arriben els malalts mentals i et diuen: “Este és el nostre problema, això és el que vivim nosaltres dia a dia. Què podeu fer?”. Aleshores, nosaltres el que fem és contactar amb l’Administració Pública. La Conselleria de Benestar Social o la que toque i els diem: “Coneixeu açò? Què sabeu d’açò? Quins projectes teniu? Com es pot abordar? Podem fer alguna cosa conjuntament?”. I de vegades nosaltres hem aportat molts diners per a construir un centre per a desenvolupar activitats i altres vegades el simple fet d’acompanyar, obrir portes i posar en contacte ja ha sigut suficient. Per això, ací, en esta caixa, parlem de molts temes socials; ací hem plorat veient determinades situacions. També estem presents en els campus universitaris de les nostres comarques, a Alcoi, a Gandia, a Ontinyent, i gestionem fundacions de caràcter assistencial, social, docent i cultural.
Quins són els principals projectes?
Els projectes més emblemàtics que tenim ara en marxa? Col·laborant amb l’Ajuntament d’Ontinyent i amb la Universitat de València hem convertit Ontinyent en ciutat universitària. Ahí hem fet una aposta forta en recursos humans i recursos econòmics. L’any passat vam ampliar una escola infantil en Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), que és una de les millors ja de la Comunitat Valenciana. La teníem des de fa anys però l’hem ampliada. Tenim també un projecte per a construir un centre d’Alzhèimer a Albaida (la Vall d’Albaida).
I una cosa que estem ja treballant des de 2016: hem llançat un programa d’educació financera per a menuts, grans i no tan grans. Es diu ‘Finança’t’. El vam llançar a través de la fundació universitària Vall d’Albaida i des d’enguany l’assumeix la fundació Caixa Ontinyent.
