Eva Dénia (Gandia, la Safor, 1960) és més que una veu i una guitarra. En combo, en duet o en grup, la cantautora protagonitza una de les propostes musicals més acurades del panorama musical. Cançons de qualitat compositiva que combinen amb coherència i naturalitat elements sonors del jazz, de la cançó francesa i de la música tradicional valenciana i que consoliden una personalitat artística genuïna.
Coses tan eloqüents com afinar o tan suggestives com trencar la senzillesa harmònica i melòdica d’una composició amb acords que s’allunyen d’una cançó pop són algunes de les bondats que es poden destacar d’Eva Dénia, qui aquest 2019 celebra vint anys del seu primer disc: Adéu Tristesa (Picap, 1999). L’efemèride coincideix amb el llançament del segon treball discogràfic de Sis Veus, el grup integrat per la cantautora saforenca junt amb Lola Ledesma, Maria Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Matínez i Patxi Ferrer.
Amb Els dies i les dones (Autoeditat, 2018), el conjunt proposa un recorregut sonor pel cicle de la vida, personificant-lo en la dona, un disc que atorga continuïtat al projecte que va nàixer en 2013 per a homenatjar el poeta de Burjassot (l’Horta Nord) Vicent Andrés Estellés. Ara, però, Sis Veus per al poeta s’ha desfet del cognom, ha incorporat l’ex d’Al Tall Maribel Crespo i ha conclòs un altre disc en què compta amb la col·laboració de Carles Dénia i l’aportació puntual de Vicent Torrent en la versió de Sis Veus de La Colometa.
El darrer disc de Sis Veus manté el punt jocós del primer treball del conjunt dedicat a Estellés, amb el tarannà tradicional i la desimboltura sonora que invita al ball espontani, però, alhora, beu del bon fer compositiu dels discos precedents creats pel tàndem format per Eva Dénia i la violoncel·lista Merxe Martínez. Ambdues van protagonitzar dos dels millors treballs discogràfics publicats al País Valencià entre el 2015 i el 2017, Quan abril era abril (Comboi Records, 2015) i Merci Brassens (Mésdemil, 2017), però cap dels dos va rebre distincions ni premis ni guardons malgrat la bona crítica majoritària dels entesos que escriuen en mitjans generalistes i especialitzats. Fet i fet, ens atrevim a preguntar a la cantautora si el panorama musical ha sigut just amb la nissaga dels Dénia.
Per què Georges Brassens i no cantautors castellans o sud-americans?
A mi m’han agradat els cantautors castellans i els sud-americans com els de la trova cubana i el folk americà i altres cantautors francesos, però em vaig enamorar de les cançons de Brassens. Quan vaig decidir que anava a deixar tot el que estava fent i començar de nou des de baix, vaig vore que havia de tocar la guitarra perquè volia ser independent. Aleshores em vaig posar a treballar sobre temes que tenia molt interioritzats.
Per què diu que volia ser independent amb la guitarra?
Perquè tinc la sensació que vaig començar la casa per la teulada, ficant-me en repertoris molt difícils en què depenia de músics molt formats. D’alguna manera, depenia d’ells un poc, ells em muntaven els arranjaments i jo anava estudiant pel meu compte per a intentar fer-me els meus papers. En un moment donat vaig decidir que havia d’agafar la guitarra de nou, però treballant més seriosament, i aplicar tot el que havia aprés de jazz a través de les classes i l’harmonia que havia aprés. Em vaig posar a estudiar perquè volia començar des del principi, és a dir, construir des de zero. Jo amb la guitarra. De fet, vaig estar un parell d’anys fent concerts jo a soles i després vaig tornar a sumar una altra vegada. Ara, de moment, estic amb Merxe Martínez i amb Sis Veus.
Per què el jazz?
Arribe al jazz, bàsicament, a través de les cantants com Ella Fitzgerald, Billie Holiday… Comence a escoltar-lo gràcies a elles i m’enamore d’eixe repertori i d’eixe llenguatge. Primer cantava els estàndards en anglés, tal com em venien, i després vaig començar a fer adaptacions al valencià. Després van vindre els estàndards de la música del Brasil, que també és una música que conec en la meua adolescència, a través dels disc d’Stan Getz i Joao Gilberto (Getz/Gilberto, 1963). El meu primer repertori ix del cançoner americà i del brasiler amb la idea de portar-lo al meu terreny.
Després dels seus anys de carrera amb la barreja de la cançó francesa, del jazz i el substrat de la tradicional, es pot parlar d’un model propi, d’una ‘cançó Eva Dénia’?
Crec que sí, perquè és la música que he escoltat i treballat. Tot això ix en Quan abril era abril, que jo componc sense punt de partida i m’ixen coses que sonen a brasiler, a jazz, a cançó americana, tot el que jo he cantat en esta vida està ahí.
Després d’eixe procés d’aprenentatge, va canviar la manera d’abordar la creació de les cançons?
Cada cançó és una cosa. Jo no tinc fórmula. Hi ha cançons on he fet al mateix temps lletra i música i en què, a partir d’una tornada molt senzilleta, m’he inventat una història. Hi ha vegades que he partit d’un poema al qual li he posat música, siga meu o d’una altra. A vegades ho he fet al revés, he tingut una música i li he posat lletra. M’he vist en totes les situacions, però per a mi la música és molt més misteriosa que la lletra. Posar la música sempre és producte d’un moment d’inspiració. En totes les músiques que he fet he agafat la lletra i m’he posat a cantussejar, de vegades acompanyant-me amb la guitarra, fins que arriba un moment que tinc una melodia. Quan la tinc, comence a treballar sobre això i a construir. Però no tinc una fórmula.
“La música és molt més misteriosa que la lletra. Posar la música sempre és producte d’un moment d’inspiració”
Una de les virtuts de les seues cançons és que són molt acurades en la composició musical. Amb detalls en les harmonies i les melodies que trenquen la senzillesa o que presenten un gir que trenca amb la sonoritat tradicional, que busquen el color i el sabor sonor. Un bon exemple és Quan abril era abril junt amb la violoncel·lista Merxe Martínez i ara amb Els dies i les dones amb Sis Veus.
Durant tots eixos anys en què vaig estar amb la guitarra estudiava moltes hores al dia preparant repertori brasiler. Vaig arribar a tindre una llista de més de 40 o 50 cançons. Clar, la música brasilera té una harmonia impressionant i estructuralment és més complicada que els estàndards de jazz. Al principi em costava molt, perquè jo soc autodidàctica, havia d’agafar els acords i desplegar-los. A vore, eixos acords plens d’alteracions què són? I d’ahí què puc tocar? Perquè tinc uns dits limitats, clar. Aleshores, una vegada has descobert certes sonoritats, després t’ixen de manera natural, vas a un lloc sense adonar-te’n o passes a un altre perquè has aprés fent això. De vegades, eixes coses que sonen quan toque la guitarra són producte d’eixe estudi que he fet de la música brasilera, bàsicament, que també toca el jazz, perquè el bossa nova…
Es parla del bon moment que viu la cançó d’autor, amb espais televisius, una fira de la música i fins i tot festivals especialitzats. Realment és un bon moment per als cantautors?
És millor tot, perquè hi ha més música de tot. Els cantautors… hui en dia el concepte és molt ampli i de vegades és difícil determinar-ho. Jo de vegades faig coses que no em classifiquen perquè sona d’una determinada manera, com si no poguera ser cançó d’autor. És possible que siga un dels millors moments per a la cançó d’autor, en general, però la música en valencià, en els últims anys, ha pujat molt en tots els estils. Abans només hi havia cantautors amb una línia molt clara, però hui hi ha estils tan diferents…
No hi ha una certa saturació de cançó d’autor?
Crec que hi ha més oferta de músics que demanda. Perquè la gent ofereix, però la demanda està en casa mirant la televisió o en Internet. En el món del jazz, del qual jo estic completament fora, si vaig a una jam no conec ningú. Hi ha una quantitat de músics joves boníssims, amb una formació, i de cantants dones boníssimes. Açò és increïble i em dic: “No em puc creure que en uns anys que jo he estat fora del circuit haja aparegut gent amb tantíssima i tan bona qualitat”.
Aquest 2019 es compleixen 20 anys del seu primer disc, Adéu tristesa, que coincideix amb el segon treball amb Sis Veus. Com veu el pas d’aquestes dues dècades?
Durant tot eixe temps he fet el que em demanava el cos en tot moment. Jo he volgut gravar sempre tot el que he fet perquè si no s’ho enduu el vent. Alguns diran que és una trajectòria un poc incoherent, perquè he fet açò i d’ací he passat a allà, però és el que he fet. No he buscat fer-me famosa, sinó el que em demanava el cos.
En aquest segon disc, el grup Sis Veus deixa caure del nom “per al poeta”. Per què eixe canvi mínim, però canvi al remat?
Perquè és un grup que es va crear sense pretensions, per a muntar unes cançons en honor a Estellés i cantar-les en les Festes Estellés, però el projecte va anar creixent i creixent i després de cinc anys rodant-lo a molts llocs on ja havíem actuat ens demanaven un altre projecte. Vam pensar que ens havíem equivocat en el nom del grup, però tampoc pensàvem que anara a anar més lluny. Com que sí que ha anat més lluny vam decidir que ens quedàvem en Sis Veus per a fer altres projectes que no tingueren res a veure amb el poeta.
Des del 2013 conviu amb dos formats: el duet més intimista i cambrístic amb Merxe Martínez i amb Sis Veus amb un substrat més festiu, més tradicional. Com és eixa convivència i què aporta?
El duet amb Merxe Martínez m’ha donat moltíssimes satisfaccions, perquè trobar-me-la ha sigut una benedicció. Es tracta d’una persona formada en la música clàssica, en una disciplina, però al mateix temps és molt oberta a les músiques populars de tot tipus, amant de la música tradicional, de la cançó d’autor i molt disposada a seguir-me el rotllo. Aleshores, jo he anat fent coses i provant-les, això m’ha permés avançar i compondre a soles, com mai ho havia fet, soles en el sentit de començar una cosa i acabar-la. A més, Merxe és una persona molt receptiva amb qui es treballa molt bé. Eixe format vull mantindre’l encara que de cara a un altre projecte futur vull ampliar-lo per a canviar un poc el rotllo, perquè amb dos discos així ja està bé.
Serà tornar als orígens, quan també tocava en format quartet?
Sí, però ara a poc a poc. De moment un trio. Però també perquè les formacions grans són molt difícils de moure i, en canvi, una formació menuda és més fàcil moure-la en tots els àmbits, simplement pel fet de quedar a assajar, que ja és una aventura.
Després, Sis Veus m’ha aportat molt. Ara està Maribel Crespo, però, en el primer disc, vaig fer de tot: idees, arranjaments, etc. Això em va permetre aprendre moltíssim perquè estes dones tenen molta experiència en la música tradicional, tenen una trajectòria increïble i coneixen molt bé el repertori. De fet, en l’últim projecte el repertori és més cosa d’elles que meu. A més, hi ha hagut molta complicitat i això es nota molt, a més de molta diversió. Ens divertim i aprenem. Hi ha un treball en equip que és el més bonic del món.
Quan abril era abril el van publicar en Comboi rècords, mentre que Merci Brassens va ser un dels últims discos que va publicar Mésdemil en 2017 i ara, per a Els dies i les dones, han optat per un Verkami. Com és possible que un projecte amb artistes destacats haja d’abocar-se al micromecenatge i no hi haja un segell discogràfic darrere?
I els diners d’on ixen? No hi ha ningú que pose diners perquè no hi ha guanys, si no eres Alejandro Sanz no es guanya. Fer 2.000 discos et pot costar 3.000 euros, però la producció són molts diners. Te’n pots anar, sense fer cap extra, als 12.000 o 13.000 euros.
I el micromecenatge és una bona solució?
No és una mala solució. En un Verkami es ven un producte per avançat. La gent te’l compra abans i s’estableix un vincle entre l’artista i el públic sense intermediaris, que eren els que s’ho emportaven tot. Ara no n’hi ha i el tracte és directe. És una bona manera també de promocionar-se. Quan va eixir Els dies i les dones ja ho sabia tot el món perquè feia dos mesos que estàvem pegant la vara en les xarxes. Hi ha gent que no acaba d’entendre-ho, però són noves maneres de relacionar-se i tampoc no en tenim d’altres.
No troben a faltar un mínim d’indústria que compre un embrió, que és eixe disc, i que desenvolupe el projecte?
Sí, però no n’hi ha. Si volem traure un disc, o poses els diners de la teua butxaca o fas un micromecenatge i si aconsegueixes el suport el fas i si no, no. En realitat, si eres capaç de reunir el suport de la gent és perquè la gent espera de tu, si no, dedica’t a una altra cosa.
“Si açò no et dona per a viure, com ens passa al 99%, doncs busca’t la vida per un altre lloc”
El panorama musical no ha sigut just amb la nissaga dels Dénia, tant per la trajectòria del seu germà, Carles Dénia, com amb Eva Dénia. En algun moment ha sentit que algun projecte del que esperava major reconeixement no l’ha tingut?
He esperat moltes coses en esta vida i no s’han complit. Ara ja no espere res (riu). Ara l’únic que espere és fer les coses bé.
I des del punt de vista artístic, el sector professional ha sabut valorar la seua aportació al panorama musical?
Respecte d’això són els de fora els qui han d’opinar, perquè el que jo puga dir sobre el meu treball no té massa… I sobre el meu germà, només puc dir que músics com ell hi ha pocs i no parle només del País Valencià, sinó a altre nivell. Però tot arribarà també. Potser ací encara és un desconegut, però en altres llocs se’l coneix i se’l valora. Però no podem estar pensant en això. Ara bé, si açò no et dona per a viure, com ens passa al 99%, doncs busca’t la vida per un altre lloc i intenta fer el que vols fer de la millor manera possible i ja està i no cal calfar-se el cap.
De fet, han tornat a confiar en ell perquè produïsca el disc i col·labore fent arranjaments, tocant i cantant. A més, el treball discogràfic inclou una versió de l’Home insomne del seu disc homònim, però també La Colometa d’Al Tall i una Suite de Bressolant. Com va ser la tria de les cançons?
Ens va vindre la idea de seguir el cicle de la vida a través de la dona. Vam pensar com fer-ho i pensàrem que podíem començar per la terra, el naixement, l’alegria, el bressol, cançons infantils, l’edat adulta, la maduresa, la vellesa, la mort, el renaixement i vam començar a suggerir temes. En un principi ens plantejàrem fer diferents cançons de batre, però al final vam decidir que només en faríem una. Lola la va triar i jo la vaig arranjar. La segueixen una Jota de Bugarra i la Suite de Bressolant. Pel que fa a les cançons infantils, les vam traure del Cançoner de Guadassuar i les valencianes les va dur Patxi Ferrer perquè les cantava en el Grup de danses Alimara. La Colometa la va dur Maribel d’Al Tall i ella va fer una altra cançó i jo una nova havanera. Al final, vam pensar que el Bolero de l’home insomne reflectia eixa esperança en un mon millor, després de les seguidilles on tot renaix, i que podíem tancar amb el bolero. En el disc, algunes coses han estat molt planejades, com ha de ser, i altres han anat fent-se sobre la marxa. Carles va escoltar el treball a finals de maig i es va posar a treballar sobre això per a suggerir-nos canvis, canviar alguna línia, ajustar veus… i va fer nous arranjaments, com per exemple de les valencianes, perquè ens eixien massa clàssiques i volíem fer una fantasia.
De nou, el disc torna a presentar un treball molt acurat de les veus, del tramat harmònic.
Ahí és on es nota el repàs que va fer Carles a les veus que fèiem nosaltres. Ha ajudat al fet que això acabara de sonar, però la resta ja estava muntat.
I ara, moure un grup de sis persones pels escenaris.
Tenim la sort de tindre mànager, que és una altra cosa que representa un luxe (riu). Els mànagers pràcticament ja no existeixen perquè no hi ha negoci. Però nosaltres, gràcies al fet que Al Tall va parar, tenim a Maribel, però també a Sole (Desfilis), que va ser representant d’Al Tall i, clar, Sole coneix la faena molt bé, es mou molt bé i treballa molt. A més, molts programadors ens coneixen perquè vam fer un centenar de concerts amb el projecte anterior, que si comptes són cinc anys, que no són molts però per al que es mouen els projectes és molt difícil que un projecte faça 100 bolos. Ens coneixen ja i és un producte que es demana i estem tancant moltes coses.
