Rebeca Valls acaba de presentar aquesta setmana M’esperaràs?, la primera pel·lícula dirigida per Carles Alberola, produïda per Albena Produccions i protagonitzada per Alberola, Cristina García, Alfred Picó i Valls. La cinta ha servit per a inaugurar la 33a edició de la Mostra de València, recuperada després de sis anys i que, per primera vegada, alçava el teló amb un film valencià i en valencià.
Valls va nàixer, com sol dir-se col·loquialment, mamant les arts escèniques, entre les coreografies d’Ananda Dansa i les lectures teatrals de Rodolf Sirera, l’únic autor a qui s’ha vist capaç de dirigir, com ella mateixa reconeix. Del dramaturg va dur al Teatre Rialto Trio, un text que denuncia la precarietat laboral dels actors. En febrer, junt amb Edison Valls, Rebeca Valls s’enfrontarà a una altra obra de Sirera, Plagi, una peça inèdita, encara sense publicar i, naturalment, sense representar-se.
S’hi troba encara assaborint l’èxit de M’esperaràs? després de ser durant aquestos set dies número u en la taquilla dels Cines Lys a València, tot i que entre xarrup i xarrup repassa el trajecte recorregut de la mà de Lluís Pasqual, Carles Alfaro i Carles Alberola i pensa en nous projectes laborals i de vida, en la nova vida, la d’Alma, la xiqueta que espera el seu torn. L’entrevista, però, es fa contra el rellotge biològic, tres dies abans que l’actriu isca de comptes. Malgrat els moviments de la criatura, Rebeca Valls reconeix que també el cuc de la direcció se li remena en la panxa, encara que vol seguir interpretant, viatjant a Madrid i tornant a València a retrobar-se amb les seues famílies teatrals i cinematogràfiques.
Com va influir Rosángeles Valls com a coreògrafa i fundadora d’Ananda Dansa en l’actriu Rebeca Valls?
En tot, perquè m’he criat als assajos d’Ananda Dansa. Jo eixia del col·legi i m’anava al centre d’assajos on estava aleshores la companyia, al carrer Padre Rico, on tenien l’escenari, les oficines i els camerinos. Em posava a fer deures i deixava de fer-los per a veure els assajos, fins i tot em sabia les coreografies. Vaig mamar tot això però, a més a més, se suma el fet que als meus sis anys ma mare es va casar amb Rodolf Sirera, que és dramaturg.
I quin paper va jugar l’aparició de Sirera en eixe procés d’abocar-se cap a la interpretació?
Allò que mamava era expressió corporal, dansa, teatre-dansa, que és com ells ho defineixen. Tot això és Ananda Dansa, però quan va arribar Rodolf el que va fer va ser donar-me textos teatrals per a llegir i després comentar-los, és a dir, que després ens assentàvem en una taula i em feia preguntes sobre allò que havia llegit. Això va fer que arribara un punt en què vaig començar a diferenciar-me de la dansa de ma mare i vull creure que va ser per Rodolf, però, tampoc no em vaig anar cap a l’escriptura sinó que vaig anar cap a un punt intermedi, que és el teatre. Ara bé, és cert que m’agradava molt el teatre físic, Lecoq, per exemple. Eixe treball i eixa formació la tinc i d’ahí que un dels meus primers treballs fóra El milagro de Ana Sulivan, un personatge cec, sord i mut; un treball superfísic. No deixen d’apassionar-me eixe tipus de personatges però crec que va influir tot, i sobretot que em van deixar ser i em van donar suport en allò que volia ser i això no és fàcil. Perquè tampoc no és fàcil quan u ho està vivint dins de la família, jo això ho sé, m’ho plantege i dic: “Hosti, què dur, doncs, no sé si vull que Alma (la seua filla) siga també el mateix que jo perquè és una inestabilitat, és un no saber què passarà dins de dos mesos o dins de cinc”. Però ells ho van fer al revés. Mai no m’ha posat cap trava, tot el contrari, sempre m’han donat suport, m’han fomentat la lectura i anar-me’n de València, perquè ací estaven les coses molt malament, formar-me fora, sempre han fomentat que fera això.
Llegir textos teatrals no és una activitat gens habitual. Segurament sí que ho és entre els professionals però no per al gran públic.
Crec que és una cosa desconeguda, i no parle tant pels actors, òbviament els actors ens formem llegint textos, però és una cosa bastant desconeguda per al gran públic. Les persones que llegeixen novel·les de normal mai en la seua vida han llegit teatre i, de fet, ho he comentat amb amics que no pertanyen a aquest món i m’han reconegut que mai no han llegit una obra de teatre. Llegir-ne t’obri la imaginació i és una altra manera de llegir perquè estan les acotacions de l’autor, de vegades també l’escenografia, les llums i, fins i tot, en alguns casos, la interpretació i aleshores et pots fer una idea quan llegeixes un text teatral i endinsar-te en el personatge. Però sembla que el fet de llegir teatre siga una cosa obsoleta, una cosa rara; és un instrument per descobrir per a la majoria dels lectors.
Al seu perfil de Twitter es defineix com una actriu valenciana a Madrid. En quin moment decideix que li calia obrir-se camí marxant-se?
En realitat va ser Madrid qui em va cridar, no vaig ser jo qui vaig anar. Vaig estudiar a Barcelona després de passar quatre anys a l’Escola de l’Actor. Aleshores tenia assolit un mètode de formació i em van trencar un poc els esquemes, cosa que em va vindre molt bé encara que eixia plorant de cada classe. Aleshores em van cridar de la Pavana per a fer El Milagro amb Rafa Calatayud. Allò va tindre molt d’èxit i em van cridar del Teatro de la Abadía per a fer una coproducció entre ells i la Generalitat protagonitzada per Andrés Lima. Va ser una passada perquè no només formava part d’una obra del Teatro de la Abadía, que per a mi era un gran teatre, sinó que a més a més formava part de l’escola de la companyia, on ara s’ha perdut un poc la part formativa, però aleshores era… De matí em formava, de vesprada assajava i després estrenàvem. Al final, va ser Madrid qui va decidir que marxara. Va ser la bomba perquè tenia 22 anys i era una oportunitat laboral i de formació de qualitat, unes oportunitats que aleshores ací, a la terreta, sentint-ho molt, no, perquè els teatres s’han anat tancant i quan es va tancar el conveni amb Inmaculada es van tancar companyies.
Després de protagonitzar sèries amb bones audiències com Autoindefints i Socarrats, com li va afectar personalment el tancament de Canal 9?
Fatal i damunt em va agafar a Madrid. Vaig sofrir el fos a negre seguint-ho per Internet. Va ser bàsicament el que el PP ha fet sempre amb la cultura: no donar-li cap valor. A mi sempre m’ha agradat compaginar treballs a Madrid i no perdre el meu lloc ací, perquè jo em sent d’ací i tinc famílies teatrals o famílies en la tele. Eixes coses d’anar i tornar i sempre tornar a casa estava molt bé i quan això es perd, es perd que la gent ens puga veure en la pantalla i que això faça que puguen anar al teatre. Però, a banda, es va perdre tota una cadena de productores, de projectes, gent que treballava en l’entorn i que ara, per sort, s’està recuperant. Era gent que directament havia deixat de treballar en aquest sector, compte. Recorde que durant el rodatge de M’esperaràs? em vaig trobar un xic que després del tancament de Canal 9 estava fent fotos de bodes. Es va perdre tota una indústria.
Parlant de famílies teatrals i televisives, s’ha retrobat amb Carles Alberola en M’esperaràs?, tant al teatre com a la nova pel·lícula i en À Punt en Açò és un destarifo. Com és eixe vincle amb Albena?
A nivell audiovisual a València ho és tot i després és una manera de treballar amb Alberola i Toni Benavent, ells són eixa família que deia abans. A ells els agrada treballar amb la gent que volen i amb els qui s’entenen perquè ho fan molt meticulosament. Per a mi Carles Alfaro, en teatre, i Carles Alberola, en audiovisual i en teatre, són gent molt perfeccionista amb qui fa goig treballar per com escriuen i com dirigeixen. No és gens fàcil trobar-te amb un director i amb un productor com Toni, que, a més, es fixa molt en allò artístic i no se centra només en els números i l’estrena; això és molt guai perquè està ahí, tenint cura de la qualitat del producte i de la gent amb qui treballa. A nivell audiovisual, ho han sigut tot per a mi.
I en el vessant teatral, Alfaro.
Alfaro treballa tant la taula, el text, la paraula, l’actor que potser arribes a estar un mes sense alçar-te de la cadira. Hi ha actors que això no ho poden suportar perquè estàs un mes treballant text i paraula exclusivament però hi ha una cosa meravellosa després d’haver treballat amb ell que és la personalització. Si t’emportes alguna cosa de Carles Alfaro, a banda del seu perfeccionisme, és que és un bon director d’actors i que, a més, fa la il·luminació, l’escenografia, i té eixa visió plàstica i com a intèrpret, quan t’alces de la cadira, ja tens una partitura que vas recorrent i evita que pugues trontollar perquè actues sobre una base que Alfaro ha construït sempre amb tu. Allò meravellós és que treballa amb l’actor, amb la persona que hi ha darrere i això fa que cada treball siga exclusivament teu, que poses la teua ànima, que personalitzes de veritat allò que estàs contant. Alfaro fa que Rebeca si és en La vida en sueño, Tio Vània o El lindo don Diego tinga alguna cosa a dir amb el que està passant i que això arribe a través de l’ànima. Això és el que fa que Carles Alfaro siga meravellós.
Seguint amb Alberola i aprofitant que l’última gran producció de l’Institut Valencià de Cultura duia també el seu nom, creu que Tic-Tac ha de ser el tipus de teatre públic que cal?
No crec que s’haja de considerar allò comercial com una cosa pejorativa si la producció està feta des de la qualitat. En Tic-Tac es parla de somiar, d’una relació entre un pare i un fill, de relacions humanes, de coses amb les qual jo em puc identificar, és a dir, que no va només al ‘cacaculopedopis’. Crec que un teatre públic ha d’abarcar-ho tot, com fa un Teatre Nacional de Catalunya, que no només fa Calderón o Ángel Guimerà, fa des d’Ibsen fins a coses més contemporànies, com poden ser Rodolf Sirera, Alberola, Benet i Jornet o un Bellver. Per què un Carles Alberola al Teatre Principal hauria de ser pejoratiu respecte al que fa un Teatre Nacional de Catalunya? El que passa és que l’altre encara no ho tenim, i crec que si es critica és perquè això encara no està instaurat, perquè per a això cal molt de temps, però el teatre públic ha de fer des de teatre clàssic fins a contemporani passant per un teatre més comercial des de la bona qualitat del producte. Per això, no veig malament que es facen aquestos tipus de productes, solament crec que falta també un recorregut per fer en l’altre sentit.
En 2017 va debutar com a directora amb Trio, de Rodolf Sirera, al Teatre Rialto. Com va ser eixa nova experiència?
Rodolf diu que sóc qui més puc intuir-lo. La veritat és que no em sent directora, només em sent capacitada per a dirigir textos de Rodolf Sirera. Em faré especialista en ‘Sireres’ (riu) però perquè bàsicament m’he criat amb ell, aleshores de sobte sé el que ell està digerint quan està escrivint sobre alguna cosa, sé el que li passa pel cap, sé el que vol dir quan està escrivint els seus textos, allò que li està passant en la seua vida per baix, el rerefons; aleshores, em puc imaginar fins i tot el to en què ho diu. Això és per un tema de convivència pura i dura, de conéixer-lo fins al detall. Això és meu i de ningú més, bo, de ma mare si es posara a dirigir-lo. Però, en tot cas, jo no em sent directora, només tinc eixa visió i eixa capacitat, des de tota la humilitat possible, d’ajudar els meus companys, els actors que vaig triar per a aquell muntatge, per a donar-los suport amb tot el que he carregat en la meua motxilla amb Lluís Pasqual, Carles Alfaro i Carles Alberola, que són grans referents que sempre tinc presents. Així em sent còmoda si m’acompanya Edison (Valls) perquè és qui dirigeix amb ma mare Ananda Dansa i té eixa cosa més plàstica, ell fa l’escenografia i s’imagina un poc més la posada en escena tot i que després ho fem conjuntament, i jo em centre més, com fa Alfaro, en un treball de taula insistent; fins que no els matxuque, no s’alcen (riu).
Diu que no és directora; però, vol ser-ho?
No et sé respondre això. Hi ha una part que m’encanta però hi ha una altra en què em continue sentit…
Molt actriu?
Clar, actriu sempre. Actriu abans de tot. És com l’altra faceta que em fa un poc de por. Ho veig però amb respecte. Sí que m’abelleix ser-ho però no sé si estic capacitada i per això dic que no sé què respondre. Per exemple, ara m’han telefonat per a dirigir una altra obra i em diuen: ‘Quin text?’. I jo, després de llegir-ne diversos, torne a Rodolf i quan veig Plagi dic: aquesta; ho tinc clar i veig més enllà. Així com Trio era una comèdia…
Una comèdia però amb una reflexió crítica sobre la situació actoral.
Clar, per això podia ser més propera per a mi. Podria tindre més coses a contar, més coses a personalitzar respecte al treball que podria fer amb els actors i amb el text de Rodolf, però amb Plagi me la jugue totalment.
Farà Plagi en febrer al Teatre Micalet. Quins reptes li planteja com a directora?
És un gènere molt bonic perquè no se sap si és un thriller, si és suspens, si és comèdia negra, si el que ens estan contant és veritat o és mentida, etc. Et fa estar constantment actiu com a espectador. És un text molt difícil no per com ho han de fer els actors, perquè ells, pobres, faran més o menys el que els direm, però, sí des d’on atacar el text i eixe punt de partida no és fàcil; aleshores em planteja un treball molt diferent al de Trio.
Fa uns mesos s’ha signat el primer conveni laboral de Teatre i s’han redefinit els espais del Rialto i el Principal. Continua la misèria i precarietat laboral que denuncia Trio?
La taxa d’atur dels actors a Espanya és elevadíssima. A València la situació està molt millor que abans perquè les companyies, com que tenen un conveni, ja poden tindre alguna cosa per a poder preveure si tindran un espectacle, quin tipus d’espectacle, amb quins actors poden comptar…, i això és una cadena. Si ells no tanquen, nosaltres tenim treball i al final tot és eixa cadena que dic, però la inestabilitat, a més de la gran quantitat d’actors que som, continua sent enorme a Espanya i no crec que això canvie de moment.
Però, en algun moment hi ha hagut estabilitat al teatre?
És que venim d’un llast que ens ha deixat la dreta…. A altres països, com pot ser França, la cultura té un valor a nivell educatiu que ací no tenim. Ací falta que això ens vinga des de l’escola, que eixe valor a la cultura ens el donen des d’eixe moment perquè cresquem; això és el que falta i eixe és el dany que s’ha fet.
Amb els canvis introduïts per Roberto García al Rialto, el Principal i l’anunciada reobertura de la Granja de Burjassot com a centre de producció de dansa, com veu el futur?
A mi m’agrada que Roberto haja pres un camí, que haja decidit fer coses i que estiga prenent part per companyies menudes o produccions pròpies al Rialto, fer grans produccions al Principal amb coses d’ací i de fora. Em sembla que ja té una línia, i això ja és diferent a tot el que veníem arrossegant. M’agrada i crec que pot, si el deixàrem, fer coses molt bones pel teatre a València, però cal tindre un poc de paciència perquè la temporada comença ara, les primeres produccions de la línia de Roberto s’estrenen ara. Pel que he vist, em sembla que hi ha un arc bastant gran que li dóna oportunitats a bastant gent tant des de treballadors fins als qui som espectadors i crec que es pot recuperar molt del que s’ha perdut. Jo amb Roberto tinc esperances.
Coneix Lluís Pasqual i l’ha recordat com un dels seus referents. En setembre va dimitir com a director del Teatre Lliure per la situació generada arran d’unes suposades vexacions a una actriu durant un assaig. També es va denunciar un tocament a Alacant en 2017. Aquestes actituds són habituals al teatre?
A mi aquestes coses no em semblen normals, per a res. Ho sent, però la meua experiència amb Lluís Pasqual, i he fet tres espectacles amb ell, ha sigut sempre bona, meravellosa, de creador a artista. Pasqual pot parlar igual de malament com ho podria fer Alfaro un dia que tinga mal o inclús jo en un mal dia o un mal assaig i em pose mal amb mi mateixa. Jo sóc molt pro Lluís. Per altra banda, aquestes coses al teatre no es veuen, no crec que al teatre es donen més que en altres oficis, i si es donen, serà igual que en qualsevol part, em sembla que açò són modes, sincerament. Parle pensant en el cas de Lluís, no em posaré a generalitzar; però, si hi ha un tocament, com a dona, defensaré totes les dones, no puc no posar-me en altre lloc perquè totes hem viscut alguna cosa semblant o prop, però, en el cas de Lluís, les xarxes fan molt de mal. Tenim més millennials i influencers que referents, la gent està perdent el cap amb tant de Gran Hermano i Operación Triunfo i al final tenim uns referents que no saben on estan. No sé exactament què li va passar a eixa xica al Lliure però sí que això ha desencadenat que Lluís haja dimitit, en lloc d’haver-se solucionat, si és que hi va haver cap problema, en un àmbit privat, s’ha acabat perdent un referent com a director del Teatre Lliure. La cosa se n’ha anat de mare i hem arribat a un lloc on eixim perdent tots, sincerament.
I per al cine valencià, sobretot per a aquell que està fet en valencià, hi ha esperança?
No ho sé. Justament en la presentació de M’esperaràs? tant de la Mostra de València com la de la pel·lícula als Cines Lys vam parlar d’això, que açò era un somni fet realitat perquè veníem de fer l’obra de teatre un any i mig i de sobte es converteix en cine. Però, jo passe pels cines de València i no he vist mai en ma vida una pel·lícula en valencià feta amb un equip tècnic i artístic valencià. Ara hi ha més ajudes de la Generalitat i de l’Institut Valencià de Cultura però no sé fins a quin punt això implicarà una normalitat per això; en la presentació de la pel·lícula vaig dir que parlava de segones oportunitat i d’exia esperança final. En M’esperaràs?, que la vam gravar fa dos anys, abans que obrira À Punt, em vaig trobar els nostres companys de les sèries que ja no treballaven en açò i que es van deixar tot el que estaven fent en eixe moment i jo em vaig deixar la sèrie de Madrid per a vindre a València. Estàvem a una casa Benavent, Alberola, García i Picó i em vaig trobar Glòria de producció, els tècnics, els càmeres i era un poc del que parla la pel·lícula, eixa cosa d’una esperança, una nova València. I s’ha tornat a obrir la tele i ha tornat la Mostra, tant de bo eixe siga un camí. És difícil? Sí, perquè, com deia abans, des de xicotets hem d’acostumar-nos a veure pel·lícules en valencià i competir amb bestieses multimilionàries que no tenen res a veure amb nosaltres. De fet, dilluns i dimarts (22 i 23 d’octubre), M’esperaràs? ha sigut número u en taquilla dels cines Lys.
Sembla que s’ha recuperat un poc d’indústria, però, encara no s’ha donat amb la tecla per a fer pel·lícules que puguen competir amb les produccions basques i catalanes. Només cal mirar els Goya.
Hi ha molts anys que no s’ha apostat per això. Aleshores, crec que hi ha part d’eixa indústria que s’ha perdut pel camí, pel fet de no rebre suport i algunes d’aquestes, com per exemple Nadie es perfecto, ha marxat i està treballant fora, és a dir que, normalment, la productora més cridanera que tenim treballa a Madrid fent produccions. Això crec que és una conseqüència del llast que tenim de no donar suport a la cultura, de no donar-li valor, de xafar-la inclús.
Hi ha cert complex d’inferioritat, de pensar que una productora valenciana no serà capaç de fer un bon producte sense associar-se amb alguna de Madrid?
No ho crec. S’estan fent coses com El desentierro. I no veig malament el fet d’associar-te amb algú. Crec que hi ha més una cosa de no rebre suport i de passar-nos per damunt com a motiu que la indústria audiovisual es vaja perdent i la gent se’n vaja fora o canviant d’ofici com va passar amb les productores de Canal 9 i la gent que allí treballava.
Després de debutar en la direcció i no abandonar la interpretació, s’ha plantejat l’escriptura?
No, mai, i menys tenint Rodolf a casa. Em semblaria surrealista total i em veig incapaç, nul·la.
