El Sàhara Occidental és un territori del nord d’Africa, fronterer amb el desert que porta el mateix nom i banyat per les aigües de l’oceà Atlàntic. El territori és conegut com la darrera colònia africana, ja que va estar sota la tutela de l’estat espanyol, com si fora una demarcació, fins a 1976. De fet, des dels anys 60 és un dels 17 territoris sota la supervisió del Comité Especial de Descolonització de les Nacions Unides, que té com a objectiu acabar amb el colonialisme. En 1976 el procés de descolonització del Sàhara es va interrompre perquè l’estat espanyol va abandonar el territori sense finalitzar el procés i va deixar el territori en mans de Mauritània i el Marroc mitjançant el pacte conegut com els acords de Madrid. En l’actualitat, el Sàhara Occidental continua ocupat per Marroc tot i que fora de les seues fronteres no s’accepta la sobirania marroquí en eixe territori.
L’ocupació marroquina impedeix que els sahrauís puguen portar una vida normal i el conflicte i les manifestacions són el seu dia a dia. Això ho sap bé el periodista i activista sahrauí Ahmed Ettanji (El Aiuún, 1988), que ha patit en diverses ocasions les conseqüències de dedicar la seua vida a la causa sahrauí. Amb calma, però fermament, no s’està de denunciar la responsabilitat de l’estat espanyol en el conflicte i assenyala sense por els xantatges als quals el govern marroquí sotmet l’antiga metròpoli perquè aquesta no actue en favor dels sahrauís.
Quins són els orígens del conflicte del Sàhara Occidental?
El Sahara Occidental va ser una colònia espanyola durant moltes dècades. Espanya va abandonar el poble sahrauí i el va deixar en mans del Marroc a través dels acords de Madrid amb els quals el Sàhara es va repartir entre Mauritània i el Marroc. A causa de la guerra i la lluita del poble sahrauí i el Front Polisario, Mauritània va eixir del Sahara en 1997. La guerra amb el Marroc va durar 16 anys. Van morir milers de sahrauís i milers més estan desapareguts i hui dia encara no sabem on estan. Des d’aleshores hi ha una lluita en els territoris ocupats que s’estén fins a hui. En tot aquest cas no podem oblidar la responsabilitat d’Espanya, que és jurídica, històrica i moral, perquè Espanya, per aquell temps, era la potència administradora del Sàhara Occidental i no el va descolonitzar. En 1991 les Nacions Unides van fer d’intermediàries per a conseguir un alt al foc entre el Front Polisario i el Marroc, amb la condició de celebrar un referèndum perquè els sahrauís poguérem decidir el nostre futur. El Marroc va obstaculitzar el referèndum i mai no va voler complir amb les promeses que li va donar a l’ONU. Hui dia, la missió de l’ONU segueix i és l’única al món que no té competència per a vigilar el compliment dels drets humans.
En aquests moments, quina és la situació al Sàhara?
En aquestos moments el Sahara Occidental està sota ocupació marroquina, una situació que obstaculitza el procés de pau. El Marroc no vol aplicar les resolucions de les Nacions Unides que demanen l’autodeterminació del poble sahrauí i està violant els drets humans dels sahrauís. D’altra banda, la situació amb Espanya és que els partits polítics com el PP i PSOE quan estan en l’oposició diuen que treballaran per a descolonitzar el Sàhara i perquè Espanya assumisca les seues responsabilitats però totes eixes promeses són en va.
Quina és la solució per a desbloquejar el conflicte sahrauí?
És molt fàcil, solament cal aplicar el dret internacional i continuar el procés de descolonització perquè el Sàhara Occidental és l’última colònia a Àfrica. El cas està present en la comissió 4 de les Nacions Unides per a la descolonització i Espanya ha de finalitzar el procés i les Nacions Unides han de pressionar.
El Sàhara Occidental és l’última colònia a Àfrica.
Quin paper juga el Front Polisario en la solució al conflicte?
El Front Polisario és el representant legítim i únic del poble sahrauí a les Nacions Unides i a tot arreu. És el que està negociant amb el Marroc i el que està lluitant per la independència del Sàhara Occidental. No són com un partit polític, són un moviment d’alliberament i així seguiran fins a la independència.
Per què pensa que els partits polítics espanyols incompleixen les seues promeses amb el Sàhara Occidental?
Perquè saben perfectament la sensibilitat que té la societat civil de l’estat espanyol respecte a la causa sahrauí. També saben que és una causa justa i que tenim raó. Però després, l’estat espanyol no s’enfronta al Marroc a causa dels interessos econòmics que tenen. Un exemple és l’acord de pesca que té la Unió Europea amb el Marroc. L’acord inclou aigües del Sàhara Occidental i hi ha una sentència de la Unió Europea que diu que està prohibit pescar al Sàhara Occidental però Espanya està fent l’impossible per a renovar l’acord. Fins i tot un ministre espanyol va dir que el que interessa són els beneficis per als espanyols i res més.
Quines són les armes del govern marroquí per a pressionar l’estat espanyol?
Les armes del govern marroquí són la immigració clandestina, el tràfic de drogues i el terrorisme. Per exemple, es pot veure com ixen els vaixells des del Marroc d’una forma increïble, no hi ha cap vigilància. Per què? Perquè el Marroc vol pressionar Europa perquè renoven l’acord de pesca, pressionen amb això, igual que amb el terrorisme i la droga.
Per exemple, la majoria de persones que han comés atemptats a Europa són marroquines. Els atemptats de París, de Brussel·les, de Charlie Hebdo, el d’Atocha, les Rambles de Barcelona… De fet, hi ha investigadors que relacionen l’imam de Ripoll amb els serveis secrets marroquins. Cal tindre en compte que als imams de totes les mesquites de comunitats marroquines d’Europa els designa el rei del Marroc.
Després hi ha una altra cosa i és que el Marroc cada dia desmantella una cèl·lula terrorista, ni que això fóra Síria. Deté un grup de persones i ja diuen que són terroristes per a dir-li al món que estan lluitant contra el terrorisme i pressionar-los amb això. Totes aquestes armes són les que empra el Marroc contra Espanya i Europa tant per a aconseguir l’acord de pesca com perquè no es toque la qüestió del Sàhara Occidental.
L’estat espanyol no s’enfronta al Marroc a causa dels interessos econòmics que tenen.
Com és la vida al Sàhara Occidental?
Els territoris ocupats són una presó gran. La gent fa manifestacions pacífiques i el resultat són tortures, agressions, aplanament a cases, fins i tot de vegades s’ha arribat a assassinar activistes. A banda, hi ha molts activistes a les presons… Viure la vida dia a dia és molt complicat.
Un altre problema que tenim és la qüestió de la mobilitat. Eixir del Sàhara, moure’s, no és fàcil. Sempre se’ns tracta diferent que a altres passatgers, ens interroguen, a vegades fins i tot ens peguen. Hem d’anar amb molta antelació, amb més de 4 hores, fins i tot ens fan perdre l’avió a propòsit.
Un altre problema és en la universitat. El Marroc intenta crear problemes entre uns estudiants i els altres. Fem a vegades activitats a les universitats i molts marroquins ens donen suport, però el Marroc vol crear problemes entre nosaltres. Per exemple, enguany van matar estudiants a la universitat i els encaputxats que els van assassinar estaven aliats amb la policia. L’accés a la universitat tampoc no és fàcil. Hi ha un comité d’estudiants sahrauís que ve cada any per a ajudar els nous estudiants perquè es matriculen. Si no aconsegueixen matricular-se es fan manifestacions fins que ho aconsegueixen. Sempre hem de protestar per a poder aconseguir el que és just; no hi ha res fàcil.
Com va començar amb l’activisme?
Vaig començar amb l’activisme amb 14 anys amb uns companys que estudiaven amb mi i vam començar a col·laborar amb cèl·lules clandestines i des d’aleshores fins hui seguim amb això. Repartíem fullets, pintàvem en les parets, penjàvem banderes, i formem part del grup de joves que van iniciar la intifada de 2005 que segueix hui dia. La veritat és que no esperàvem que la intifada anara a arribar fins a aquest punt però ho vivim amb moltes ganes i amb molta il·lusió. Iniciem un procés de canvi que es va contagiar a totes les ciutats i tot el poble sahrauí va començar a fer manifestacions en totes les ciutats que hui dia segueixen.
Quines conseqüències ha tingut l’activisme en la seua vida?
Moltes. He sigut detingut diverses vegades, torturat, amenaçat, em van impedir continuar estudiant, han amenaçat moltes vegades la meua família, ma casa està vigilada… Jo estudiava en El Aaiún i em van detindre en 2007 junt amb altres companys i vam estar 5 dies retinguts en comissària. Em van obligar a eixir de la ciutat i em va tocar estudiar el batxillerat en un lloc que no era ma casa. Allí vaig traure bones notes en batxiller però no em van donar el certificat per a poder anar a la universitat. Sempre he demanat explicacions i sempre em diuen que tenen l’ordre de no donar-me’l, que és una ordre superior, que vénen de dalt.
Per què va decidir dedicar-se professionalment a la comunicació?
Al Sàhara Occidental no podem separar la comunicació de l’acció perquè som víctimes i al mateix temps som testimonis. Com que no hi ha manera que se sàpiga el que està passant ací ens hem dedicat a documentar-ho per a ensenyar-ho. En 2009 vam crear Equipe Media, que és l’associació de periodistes que enviem informació des del Sàhara per a trencar el bloqueig informatiu, però abans féiem fotos i enviàvem alguna informació.
Com naix Equipe Media?
Jo sóc un dels fundadors de l’organització, que va començar en 2009. Tenim l’objectiu de trencar el bloqueig informatiu documentant les agressions que comet el Marroc contra el poble sahrauí i enviant-ho al món. Al Sàhara ens consideren el braç mediàtic de la intifada.
Com és ser periodista al Sàhara Occidental?
És molt complicat perquè per ser periodista pots entrar a la presó i ser torturat o maltractat. El Marroc ens criminalitza. Treballem d’una forma clandestina per tot el territori. Cobrim manifestacions i protestes, però també altres aspectes de la societat i temes culturals.
El que fem és enviar la informació a mitjans de comunicació internacionals. Els enviem informació a molts mitjans com, per exemple, l’agència EFE, Eldiario.es o Cuarto Poder, molts mitjans de comunicació als quals oferim material perquè el publiquen a Espanya. Infonem credibilitat als mitjans estrangers i ens convertim en font fiable.
Per exemple,moltes vegades tenim problemes a l’hora d’aconseguir materials. Tenim un documental que hem tret que es diu Tres Cámaras Robadas i que parla de com treballem i també de com la policia marroquina ens va confiscar tres càmeres. La majoria de les càmeres que utilitzem són donades. Hi ha una organització ací de València, de Xirivella, que ens va donar una càmera i després de gravar amb ella uns dies ens la van confiscar. El més fort és que la va utilitzar la policia marroquina per a gravar als manifestants. Nosaltres la volíem usar per a gravar les injustícies i els marroquins la van usar per a criminalitzar la resistència pacífica.
Per ser periodista pots entrar a la presó i ser torturat o maltractat.
Què li passa a un periodista quan es topa amb un policia marroquí?
A veure, nosaltres no treballem en el terreny. Treballem amagats en terrats o en qualsevol altre lloc, però si t’enxampen, et confisquen el material i pots ser torturat, a vegades et porten a la presó i a vegades no, depén de la situació. Hi ha molts casos de periodistes empresonats, ara mateix hi ha 8 a la presó. En aquest mes han condemnat dos periodistes a 6 mesos de presó, però hi ha altres que estan condemnats a 20 anys o a cadenes perpètues.
Van a presons marroquines?
Si, i allí el tracte que es rep és molt dur. Vexacions, maltractament, aïllament, tortures… No reben assistència mèdica ni poden rebre visites familiars.
Com qualificaria el tracte que els mitjans de comunicació espanyols donen al conflicte sahrauí?
Hi ha una situació de bloqueig. És una causa silenciada per l’interés econòmic. Aquestos últims anys estem aconseguint trencar el bloqueig i hui dia hi ha molts mitjans de comunicació a Espanya i a Europa que van nàixer com a alternatius i ara són molt potents; no és com abans que només hi havia dos o tres mitjans de comunicació i els partits o les empreses monopolitzaven cada mitjà. Hui dia hi ha pàgines web, periòdics digitals, alternatius, que tenen moltíssims seguidors i que fins i tot estan competint amb els més coneguts.
Però per a nosaltres seria molt important que tots els mitjans parlaren de nosaltres, que es donara a conéixer la situació del Sàhara Occidental perquè hi haguera un procés de sensibilització, es fera difusió i hi haguera pressió a l’estat espanyol per a recordar-li les seues responsabilitats.
Mentre que l’ocupació en Palestina és un tema recurrent en els mitjans de comunicació, la situació del Sàhara, malgrat estar més a prop, és molt més desconeguda. Què diferencia mediàticament el Sàhara de Palestina?
La situació palestina es coneix perquè hi ha molts mitjans de comunicació àrabs potents que fan campanyes i mostren el que està passant. Fins i tot països que no estan a favor dels Estats Units i Israel fan campanyes propalestines. Hi ha molta difusió també per part de la societat civil. La causa sahrauí és menys coneguda, encara que a Espanya sí que es coneix un poc més. Amb el pas del temps hem vist un bloqueig informatiu molt fort per part de països com França, Espanya… A banda, el Marroc també compra periodistes perquè no parlen, tal com va mostrar Wikileaks.
Amb el pas del temps hem vist un bloqueig informatiu molt fort per part de països com França i Espanya.
Quan es parla del Sàhara, moltes vegades és per una circumstància concreta, com va ser el cas d’Aminatu Haidar, que va estar fent vaga de fam en l’aeroport de Lanzarote. Depén el Sàhara de persones com ella per a eixir als mitjans?
El cas d’Aminatu es va conéixer moltíssim perquè va ser un cas especial i molt important en la causa. Aminatu va mostrar la responsabilitat del Marroc i la complicitat d’Espanya perquè Espanya va permetre que Aminatu entrara al país sense passaport, perquè li l’havia confiscat el Marroc. Va tindre molt de ressò mediàtic a Espanya perquè va passar a Espanya.
Què hauria de passar perquè els mitjans comptaren les “pressions” del Marroc a Espanya i informara dia a dia de la situació del Sàhara?
Que els periodistes utilitzen l’ètica, però moltes vegades prefereixen els interessos econòmics.
Durant la seua visita a València s’ha reunit amb membres de l’ajuntament. Nota en ells una sensibilitat diferent a la dels partits que governen o han governat a l’Estat?
Nosaltres tenim esperança en els nous partits. Tant de bo canvien les coses. I els polítics d’àmbit regional en tot l’Estat, siguen diputats o siguen regidors, la majoria ens reben bé, sobretot els que no són del PP o del PSOE. Aquestos partits bloquegen els diputats i regidors de la seua formació i que donen suport a la causa sahrauí.
En quina mesura està lligat el futur polític de l’estat espanyol al futur del Sàhara?
Està molt lligat. Quan hi haja un govern que no pose l’interés econòmic per damunt dels drets humans se solucionarà el conflicte del Sàhara i s’assumiran les responsabilitats d’Espanya.
