A finals de 2016 va nàixer la revista trimestral El Món d’Ahir amb el propòsit d’oferir als lectors capítols històrics narrats aprofitant les sinergies de la literatura, el periodisme i l’assaig. Sota l’editorial Minoria Absolut i la direcció del periodista, escriptor i productor Toni Soler, la publicació obria una finestra als creadors catalans, espanyols i internacionals i els encoratjava a contar el pas de la humanitat per la terra, tot prenent com a referent Stefan Zweig.
Eduardo Mendoza, Francesc Serés, Antony Beevor, Empar Moliner, entre molts altres escriptors, signaven els primers números d’El Món d’Ahir, on també es recuperaven textos de Chateaubriand, Mazzarino, Josep Pla, Eugeni Xammar i Plini el Jove. La publicació ha estat nominada als premis Laus de disseny com a millor disseny de revista i millor portada. El número sis de la revista inclou per primera vegada un dossier dedicat a escriptors valencians com Vicent Baydal, Ferran Garcia-Oliver, Joan Fuster, Vicent Josep Escartí, Purificació Mascarell, Vicent Sanchis, Joan Benesiu, així com a Raquel Ricart que aporta un escrit sobre la història de la costura.
En plena voràgine política al Principat, la revista especialitzada en història novel·lada incorpora escriptors del País Valencià per a contar petites píndoles de la història valenciana. Alhora, aquests autors serviran com a carta de presentació de la publicació en unes comarques valencianes en què El Món d’Ahir espera seduir nous lectors.
Per què tituleu la revista El Món d’Ahir?
La tria del títol és un homenatge a Stefan Zweig, les seves memòries es titulen així. És un autor que als impulsors de la revista ens agrada molt perquè representa el gènere que volem reivindicar, la història narrativa, diguem-ne, aquesta barreja d’història i literatura, per això la capçalera s’anomena així. El subtítol és Històries d’Autor, perquè volem deixar clar que no és una revista acadèmica, sinó una revista per a disfrutar llegint sobre temes històrics.
A quin públic va adreçada la publicació?
Hi ha molta gent a qui li agrada llegir i a qui li agrada la història i que s’hi troba que els llibres d’Història convencionals molt sovint són massa acadèmics, massa lligats per tot allò que envolta la ciència social, com la precisió en les dades, l’objectivitat i una certa fredor en la narració dels fets. Nosaltres, en canvi, creiem que la Història no és només una ciència social, sinó que és també un gran relat de l’aventura humana sobre la terra i, com que hi ha molts bons escriptors als quals els agrada la Història, el que els hem proposat és que tant historiadors com novel·listes, periodistes i cronistes escriguin sobre temes històrics alliberant-se una mica de les cotilles de la professió d’historiador i posant un punt personal, un punt narratiu, als textos que escriguin. Creiem que hi ha un públic transversal al qual aquesta barreja entre història, periodisme i literatura li pot interessar.
Quins riscos econòmics i intel·lectuals, entre d’altres, té llançar una publicació amb aquestes peculiaritats?
Riscos econòmics els té tots. Molts riscos i cap avantatge. És molt complicat, és un moment difícil, el mercat en llengua catalana és reduït, però també és veritat que l’oferta en llengua catalana és reduïda. Per tant, això també ens dóna una oportunitat. També hem de convéncer la gent que un producte en paper, ben dissenyat, ben acabat, té sentit avui en dia i que pagar per a tindre aquest producte, ara que sembla que tot hagi de ser gratis, doncs també té sentit. És el que estem intentant demostrar. Evidentment, riscos hi ha molts, però la rebuda ha estat molt bona i nosaltres gaudim molt fent la selecció de textos, apropant-nos als autors que ens agraden perquè s’arrisquin a escriure sobre temes que no són els que ells triarien.
S’ha d’interpretar també com un risc el fet de combinar textos en català i en castellà?
No és una aposta política, és una aposta editorial, és a dir, la revista és en català, però no ens volem privar de cap context per raons idiomàtiques. Aleshores, si es tracta d’un text escrit originàriament en japonés, en alemany o en italià, el traduïm al català, però si es tracta d’un text escrit originàriament en castellà, com que per sort coneixem perfectament també aquesta llengua, doncs el publiquem en castellà. I als autors catalans o espanyols als quals els hi fem propostes no els hi diem res de l’idioma en què han d’escriure, trien ells i ens hem trobat doncs que un Eduardo Mendoza, que habitualment escriu en castellà, va enviar el seu article en català i, en canvi, un Xavier Aldekoa o un Guillem Martínez, que són catalans, els han enviat en la seua llengua literària, que és el castellà. Això no és un problema a Catalunya i, per tant, tampoc no ha de ser un problema per a la revista, tot i que sigui evident que la revista sigui en català perquè creiem que és bo que l’oferta cultural i editorial en català s’incrementi.
En el darrer número d’El Món d’Ahir s’inclou el dossier ‘Valencians’. Per què aquest apartat?
A cada número hem buscat un tema. Els últims s’han dedicat a Ucraïna, la mort, el cinema i vam pensar en tot allò que envolta el món valencià. La història valenciana és molt propera i alhora molt desconeguda a Catalunya. Després vam pensar que al País Valencià hi ha uns historiadors meravellosos amb els quals teníem ganes de contactar per a fer-los arribar propostes. Vam dubtar molt de quin nom li posaríem al dossier i si posar València, País Valencià o Comunitat Valenciana (riu). Finalment ens vam decidir per ‘Valencians’ perquè vam pensar que aquest plural tenia molt a veure amb bona part dels articles que hem publicat, que tots destaquen, efectivament, aquesta pluralitat i aquesta diversitat de veus i accents, de maneres d’entendre el territori, la llengua i la història valenciana segons els diversos autors. Crec que ha quedat un dossier molt complet, amb textos magnífics d’autors valencians i catalans. Estem ansiosos per veure quin feedback rebem de les comarques valencianes per a veure què els ha semblat i si això ens ajuda per a entrar a un territori en el qual ens agradaria molt tenir lectors.
Com veu Toni Soler l’actual País Valencià?
La veritat és que un dels problemes de l’actualitat catalana és que no tenim temps de mirar gaire fora. Perquè aquí ens passen molts coses i estem tots entrant en un bucle molt obsessiu sobre l’actualitat catalana. Aquest és un dels problemes que té Catalunya: haver entrat en un bucle una mica obsessiu sobre ella mateixa. Crec que l’experiment, entre cometes, valencià, l’Acord del Botànic i tot el que s’ha intentat fer per a revertir tantes dècades de política del PP és un esforç devastador titànic i no cal dir, doncs, que a Catalunya es mira amb una barreja d’expectació, d’il·lusió i a la vegada amb molta prevenció perquè veiem que el debat intern, l’identitari, és molt fràgil i està molt amenaçat per allò que el professor Ferran Garcia-Oliver escriu: El monstre del llac Ness, un monstre que contínuament apareix durant els últims segles. No cal dir que, per a nosaltres, com a catalans, tot el que afavoreixi que la cultura en valencià es guanyi un espai és bo per al País Valencià, però és bo per a tots els qui compartim un espai lingüístic i cultural perquè tenim un mercat ja de per si molt petit, amb prou dificultats com per, a sobre, anar partint-lo en trossos.
Un programa com Polònia tindria èxit en la nova televisió d’À Punt?
No ho sé (dubta); no t’ho sé dir. Si t’hi fixes, el Polònia no té cap programa homologable en cap televisió autonòmica, entre cometes, espanyola, si exceptuem el Valla semanita del País Basc, tot i que aquest és un programa més sociològic que polític. Aquí a Catalunya va costar fer entendre que l’ecosistema polític català era un ecosistema propi i que, per tant, mereixia una paròdia pròpia com la de Polònia. No sé dir, sincerament, si València està en la mateixa situació, si tindria públic, massa crítica, per a sostenir i per a fer popular un programa d’aquestes característiques. Però a València passen coses i hi ha personatges prou histriònics com per a fer una paròdia ben divertida. El que no sé és si la gent s’ho miraria i tindria prou audiència com per aguantar-se.
Francisco Camps i Rita Barberá han sigut els polítics valencians que més han aparegut en Polònia. Mai vos va arribar cap queixa per part d’ells?
No, mai. Altra cosa és que, al director o directora de TV3 del moment, alguna instància política els ho comentés, però a nosaltres això no ens arribava. Mai vaig ser conscient que la Rita Barberá s’haguera vist quan va sortir al Polònia, sincerament.
