L’economia és més que capitalisme o comunisme, més que proteccionisme o lliure comerç, i això és el que l’impulsor de l’economia del bé comú, Christian Felber (Salzburg, 1972), intenta fer entendre. Aquest corrent defensa que l’economia és una eina al servei de la ciutadania. Segons Felber, aquest és el sentit original de la paraula economia en grec, tal com la va definir Aristòtil. Segons la definició del filòsof grec, els diners són un mitjà per a aconseguir el benestar de les persones que viuen en la casa, oikos en grec antic. I quan els diners es converteixen en la fi de les activitats econòmiques, es produeix tot el contrari d’economia, allò que coneixem com a capitalisme. Així doncs, l’economia que defensa Felber és el contrari al capitalisme, perquè el bé comú és l’objectiu superposat a totes les activitats econòmiques.
Felber va publicar en 2012 el seu primer best-seller, L’economia del Bé Comú, que ha sigut traduït a 12 idiomes, entre ells el català. A l’estat espanyol ha publicat altres llibres com Camino hacia un futuro ecológico. El paciente España (1999), Salvemos el euro (2013) i Dinero. De fina a medio (2014). Ha estudiat psicologia, filologia hispànica, sociologia i ciències polítiques a Madrid i Viena. Actualment viu a la capital d’Àustria, on és professor a la facultat d’Arts Aplicades. El 9 de febrer va estar a València presentant la seua última obra: Por un comercio mundial ético.
En el llibre fa una crítica tant al lliure comerç com al proteccionisme i defensa la tesi que el comerç, quan no s’entén com una finalitat, contribueix al bé comú. Què vol dir amb això?
L’analogia és la mateixa que amb els diners. Els diners poden ser molt útils per a l’economia, però com a mitjà, i quan es converteixen en una finalitat l’economia passa a ser capitalisme. De la mateixa manera, el comerç pot ser un mitjà molt útil per a l’economia, però quan es converteix en una finalitat parlem, de forma equivocada, de lliure comerç. De forma equivocada perquè el lliure comerç és una forma de coacció i de coerció perquè tot se subordina al comerç. Ací està l’error del suposat lliure comerç.
Sembla que només hi ha dos extrems, convertir el comerç en una finalitat, el que es coneix com a lliure comerç o comercialisme, o convertir la protecció en una finalitat, açò seria el proteccionisme. Tots dos són extrems oposats però igual d’absurds. Per la seua banda, el comerç ètic defensa que el comerç ni és dolent ni és una finalitat. És un mitjà, igual que els diners. I sempre que ens ajude a aconseguir els nostres objectius és benvingut. Però en el moment en què pose en perill i perjudique els objectius del bé comú (drets humans, laborals, protecció del clima, del medi ambient, de la distribució justa, la democràcia, la dignitat de les persones), aleshores hem de limitar-ho, però sense arribar al proteccionisme.
Com es relacionen el lliure comerç i la democràcia? I l’economia del bé comú amb la democràcia?
L’economia del bé comú i la democràcia són bessones, però de moment estem observant-les des de la ciència política, tot i que malgrat que tots els elements constituents de la democràcia estan ahí –eleccions, parlament, president de la república, i tribunal constitucional–, les decisions dels parlaments en molts casos no representen les prioritats i els valors de la ciutadania. A açò se li anomena postdemocràcia. La proposta de l’economia del bé comú és reforçar la democràcia, és una proposta per a millorar-la, aprofundir-la i desenvolupar-la per a fer-la més real i més sobirana, que és un terme més científic. En llatí, sobirà vol dir estar per sobre de tot, però, si realment ho foren, podrien dissenyar els elements de la democràcia, començant per la constitució i a través d’aquesta dictar les pautes per a l’economia i també per al comerç. A mes a més, el lliure comerç i la democràcia són en ocasions enemics. Si conreem el lliure comerç amb dictadures, sense demanar-los que es convertisquen en democràcies, les legitimem. També, si les empreses gaudeixen de lliure circulació de capitals i de lliure comerç, poden extorsionar les democràcies si aquestes no les complauen i anar-se’n a comprar a un altre lloc. Açò acaba amb la democràcia.
Després que el lliure comerç s’haja convertit en “la religió de nostra era”, vosté proposa un canvi de paradigma basat en el comerç ètic.
No m’agrada utilitzar el terme religió perquè seria ofendre-la, però en el llibre sí que cite qui ho fa. Per a mi és més una qüestió d’ideologia. Perquè els economistes capdavanters en la teoria del comerç diuen que tots pensen el mateix i açò no és ciència, és ideologia. El que realment seria científic és presentar als estudiants les diferents alternatives de model econòmic que existeixen. Tenim el comerç com una fi, anomenat lliure comerç; el proteccionisme, que no es practica en cap país del món; tenim el mercantilisme, que és la realitat d’Alemanya i consisteix a exportar més del que importe; després existeix la substitució d’importacions que ara no s’està practicant en cap país però es practicava i tènia èxit, i finalment el comerç ètic. Són cinc alternatives que els economistes haurien de presentar als estudiants en la mateixa proporció perquè després ells puguen formar-se una opinió pròpia. Però el que ocorre en realitat és que presenten el lliure comerç com a única opció i al que s’oposa li diuen proteccionista.
Veu vosté realment possible que en una societat com l’actual es puga realitzar aquest canvi de paradigma?
Caldria desemmascarar els extrems oposats, explicar les alternatives, cosa que estaria en sintonia amb el dret internacional. I una vegada explicades fer propostes concretes als governs. Es pot crear una zona de comerç mundial ètic que protegisca els participants d’aquest model d’altres governs que no vulguen col·laborar i establir contra ells aranzels ètics. O fins i tot una proposta més pragmàtica: demanar a les empreses que volen accedir al mercat mundial ètic un balanç del bé comú, perquè les empreses que violen els drets humans, que no respecten els drets de treball i que destrossen el medi ambient i acceleren la desigualtat no puguen oferir els seus productes en condicions iguals que les empreses més responsables, ètiques i sostenibles. De fet, aquest és l’absurd del suposat lliure comerç: el soscavament dels nostres valors fonamentals. Al meu parer açò és anticonstitucional. Perquè no siga així, les empreses han de presentar el balanç del bé comú i com millor siga el resultat més llibertat tindran les empreses per a comerciar i també tindran un major l’accés al mercat. D’altra banda, com pitjor siga el balanç, menor llibertat de comerç i més car l’accés al mercat.
L’actual responsable de la Conselleria d’Economia, Rafael Climent, va intentar implantar l’economia del bé comú en el municipi on era alcalde, Muro, d’uns 9.000 habitants. Veu possible aplicar-ho en l’àmbit autonòmic?
A mi em consta que Rafa Climent té el seu focus en la Comunitat i està provant l’economia del bé comú. Sé que s’està fent una llei i creant un registre per a les empreses que tinguen un balanç del bé comú. Està fent els primers passos que pot recórrer un govern regional. Els municipis del bé comú certificats, que en són uns quants, poden començar amb assemblees ciutadanes. Aquest podria ser un començament perquè cal recordar que la política comercial no és competència política dels municipis ni íntegrament de la comunitat autònoma. Per això ells podrien propiciar processos democràtics sobirans mitjançant assemblees.
El que podria fer la comunitat autònoma és, per exemple, si existeixen ajudes a l’exportació, atorgar-les a aquelles empreses que estiguen inscrites en el registre d’empreses del bé comú i com millor resultat del balanç tinga, majors siguen les probabilitats d’obtindre alguna ajuda i de major quantia econòmica. I després es podrien portar aquestes pràctiques i experiències a l’àmbit europeu i des de l’assemblea de les regions de la Unió Europea demanar a la Comissió i el Parlament que canvien la política comercial exterior.
Entre altres canvis, vosté proposa fer dels aranzels un “instrument d’una política de comerç ètica”. Com s’utilitzarien aquests elements reguladors del mercat?
La gent relaciona els aranzels amb el proteccionisme perquè els economistes ens omplin la ment amb la seua ideologia totalment equivocada. M’explique: igual que els impostos no són dolents per si mateixos tampoc ho són els aranzels. Podem discutir el paper que juguen en la política fiscal, però no es pot parlar de l’eliminació dels impostos. Per favor! Qui faria això? Tothom té clar que no es poden eliminar. Però, de sobte, els economistes s’encapritxen a eliminar els aranzels, que són l’eina principal de la política comercial. Quina barbaritat és aquesta? Açò és una ideologia extrema. Volen tirar per la borda el timó de l’economia. Açò no és ciència ni política econòmica i comercial intel·ligent. És pura ideologia. I més considerant que la Unió Europea rep encara el 12% dels seus ingressos totals dels aranzels. En el cas de molts països pobres els aranzels suposen entre un 35% i un 50% dels ingressos de l’Estat. Instar aquests països a eliminar la meitat dels seus ingressos… No seran molt llests si ho fan. Amb els tractats de lliure comerç els estan obligant a açò; aquests tractats sonen molt bé però són una altra forma de coacció.
Els aranzels, en l’economia del bé comú, s’apliquen igual que els impostos, de manera relaxada, per a aconseguir els objectius que es proposen les economies. Si l’objectiu de la política comercial és protegir una indústria naixent, es pot protegir; si l’objectiu és protegir una branca estratègica, per exemple els avions, es pot fer. També poden servir per a protegir estructures econòmiques locals o regionals enfront d’una competència destructiva o aniquiladora. Són també una eina per a protegir les empreses ètiques enfront de les menys ètiques. L’objectiu de tot açò mai és tancar el país, açò seria proteccionisme. Afirmar això és una manipulació del nostre judici. L’aranzel sempre és un mitjà per a aconseguir un objectiu legítim i al qual democràticament la política comercial i econòmica li donen suport.
En el llibre defineix el lliure comerç i la cerca del creixement econòmic com una “obsessió” i reflexiona sobre els valors que hauríem d’anteposar a ells. Quins són aquests valors?
Cal donar importància a altres valors més enllà del creixement econòmic i del comerç. El comerç és un mitjà, no és una finalitat. Si ens obsessionem pel comerç el resultat és el lliure comerç, i aquesta obsessió porta a ofegar des dels drets humans fins al clima global. I seria una equivocació. Ens hauríem d’obsessionar per aconseguir els nostres objectius i el compliment dels nostres valors. Ni el comerç ni els diners, ni tampoc el proteccionisme, són una finalitat, sinó un mitjà per a aconseguir alguna cosa. Però no entenc per què he de vindre jo per a aclarir aquestes coses tan bàsiques. Això és d’educació primària! O de secundària com a molt! Per què cal explicar les coses així de fonamentals als economistes?
Els valors que caldria fer prevaldre són els objectius de la comunitat internacional. Existeixen acords internacionals pels drets humans, pels drets del treball, per la protecció del medi ambient, per la protecció del clima, per la cohesió social, per la distribució justa. Aquests serien els objectius, i els valors subjacents són la dignitat de les persones, la solidaritat, la justícia, la sostenibilitat i la democràcia, que en el seu conjunt els agreguem al bé comú.
La Universitat de València ha sigut una de les primeres de l’Estat a crear una Càtedra del Bé Comú. Què creu que aporta al món universitari?
Em sembla una gran iniciativa. El gran avantatge que té és que la proposta ve del catedràtic. No és una idea del moviment del bé comú ni de la Generalitat Valenciana. Es tracta d’una iniciativa intrínseca del catedràtic que és expert en economia social, solidària i en cooperativisme, així que és totalment coherent amb la seua trajectòria. Per descomptat, estem en converses sobre els diferents elements del programa de la càtedra. Ara mateix estem fent una primera avaluació de l’impacte de la realització del balanç del bé comú tant en els resultats ètics com els financers de les empreses. La càtedra atendrà tesis doctorals sobre aquest tema, ajudarà a la difusió de la idea en la comunitat científica, ajudarà també a promoure articles en premsa científica i també existeix l’opció d’ajudar en la formació dels auditors del bé comú perquè les empreses que s’inscriguen en el registre de la Conselleria d’Economia puguen ser auditades per gent ben formada.
