‘Descobrim’ és una col·lecció de monogràfics impulsada per la Institució Alfons el Magnànim (IAM) que explica i contextualitza la situació de l’economia en clau valenciana. L’empobriment valencià, de Francisco José Groelich, és un dels dos primers llibres que hi formen part. L’autor ja havia tractat aquests temes en estudis d’àmbit estatal i el Magnànim li va proposar fer-ho analitzant el cas del País Valencià. Això comporta una dificultat afegida, ja que, segons explica l’autor, des del punt de vista estadístic la informació autonòmica és escassa. L’empobriment valencià posa de manifest que l’economia del territori ja estava danyada abans de la crisi i dóna les claus per a entendre per què la recuperació econòmica no ve emparellada amb una millora de la situació de les families.
Quines són les conclusions que s’extrauen de l’informe?
L’estudi té tres pilars fonamentals. Abans de parlar de desigualtat, és necessari parlar de la renda per capita i, en aquest aspecte, s’observa que clarament la Comunitat Valenciana va començar a perdre posicions relatives en termes de renda per capita respecte a Espanya molt abans de la crisi. Fins a finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle passat, la Comunitat Valenciana sempre havia tingut una renda per capita en la mitjana nacional o a voltes per sobre d’ella i és en eixe moment quan comença a perdre posicions relatives. I, amb la crisi, es va agreujar aquesta situació. Actualment, aquesta bretxa no s’ha tancat. Per això, seguim tenint una renda per capita per baix de la mitjana nacional.
D’altra banda, pel que fa a la desigualtat, el que s’observa en els últims 10 o 12 anys és que la crisi va afectar més el nivell de renda en la Comunitat Valenciana que en la resta d’Espanya. Les dades del llibre mostren que entre 2007 i 2014 la renda de les llars espanyoles va caure un 20% mentre que a la Comunitat Valenciana va caure un 24%. Açò, a més, porta aparellat un increment notable de la desigualtat. Aquesta es produeix sobre nivells de renda inferiors i, bàsicament, el que açò indica és que la renda cau i es reparteix pitjor. Hi ha hagut un repartiment molt asimètric dels costos de la crisi, que al final van acabar caient sobre els estrats de renda més baixa. En els últims anys, la renda ha començat a créixer i els nivells de desigualtat comencen a reduir-se però no ho fan substancialment. No milloren tant com haurien de fer-ho o com esperaríem que milloraren. Açò es deu al fet que el funcionament del mercat de treball es va col·lapsar en la crisi i, ara, l’increment de l’ocupació que s’observa en l’actualitat és un increment basat en salaris inferiors a abans de 2007 i amb un alt nivell de precarietat. Actualment, per a estar classificat com a ocupat no cal treballar molt, ja que un treballador a temps parcial no es compta com a aturat i els que treballen solament uns mesos a l’any tampoc.
Per què la valenciana comença a quedar-se enrere abans que la resta d’autonomies?
Probablement, perquè perdem competitivitat. El desenvolupament del nostre model productiu es basa en sectors que ja tenien baixos salaris i generaven poc de valor afegit abans de la recessió econòmica. L’ocupació que s’està generant ara a la Comunitat Valenciana és en els mateixos sectors que la generaven abans de la crisi. Bàsicament en la construcció i l’hostaleria, tot molt lligat al turisme. Es tracta de sectors amb salaris baixos, alta temporalitat i amb l’economia submergida molt present. Probablement aquest és l’origen de la pèrdua de posicions relatives i la causa que ara els indicadors de desigualtat no milloren com s’esperaria. Per a pal·liar aquesta situació és necessari que estudiosos i institucions treballen per a canviar el model productiu i virar cap a activitats de major valor afegit i de major qualificació. Però açò no és senzill i no es pot fer d’un dia per a un altre.
És el País Valencià una autonomia pobra respecte a les altres? Per què?
En comparació amb les altres, sí. En el tema del finançament autonòmic que ara està de moda sempre apareix que som una autonomia amb una renda per capita inferior a la mitjana i que contribuïm de forma neta al sistema. És a dir, en comparació amb el conjunt nacional, nosaltres som una autonomia que és mes pobra que la mitjana i això es deu a la nostra estructura productiva. A açò s’afegeix el problema que l’Estat no la tracta com a tal. Per tots és conegut que la Comunitat Valenciana arrossega un dèficit de finançament per part de l’Estat i una de les principals conseqüències és que no es reben els fons suficients per a atendre moltes qüestions socials.
Una de les dades cridaneres del seu estudi fa referència al salari. El sou dels valencians és un 10% inferior a la mitjana espanyola. Per què?
Aquest percentatge ix de fer la mitjana entre sectors i nosaltres tenim més pes en sectors on els salaris són inferiors. Una de les coses en les quals s’insisteix en el llibre és que, quan s’analitzen les diferències, cal observar la desigualtat en la renda de les llars i veure com ha evolucionat. Però primer cal posar les dades en el context: saber que la renda es genera majoritàriament en mercat de treball. Açò vol dir que el que passa en el mercat de treball influeix fortament la distribució de la renda. Per això hi ha una relació directa entre la desocupació, l’estructura dels contractes, els nivells de salaris per sectors i el que passa després en la distribució de la renda de les llars.
Segons mostra l’estudi, les dades globals de l’atur han baixat en els últims trimestres, però els aturats de llarga durada cada vegada en són més.
Curiosament, la Comunitat Valenciana sempre ha tingut una taxa d’atur inferior a la mitjana nacional, però des de 2007 la té superior. A partir de 2013, que comença a créixer un poc l’economia, l’atur disminueix tant a la Comunitat Valenciana com a Espanya. Però la realitat és que encara que a la Comunitat disminueix més que a Espanya, la taxa d’atur segueix sent superior a l’estatal. En el cas dels aturats de llarga durada, la taxa va passar de ser inferior al 2% en 2007 a superar ara el 10%, perquè la crisi ha apartat del mercat de treball molta gent que ja és relativament major.
Es tracta de persones que en el 2008 es van quedar sense treball i, excepte en casos molt específics de persones molt qualificades, és molt difícil que troben una altra ocupació, especialment en sectors no manuals. Com la crisi es va perpetuar durant molt temps, molta d’aquesta gent, que ara té entre 45 i 50 anys, té molt complicat tornar a entrar en el mercat de treball i la seua situació de desocupació es perpetua en el temps. Aquest fenomen ha crescut enormement des de la crisi i en els últims anys es manté estable.
Quines conseqüències té açò?
Les perspectives no són massa esperançadores en el sentit que els més majors i menys qualificats probablement seguiran amb dificultats per a accedir al mercat de treball i alguns ho tindran impossible, perquè a tot això s’uneix el factor de la revolució tecnològica. La gent es queda obsoleta en poc de temps i, com més temps passa, més difícil tenen reincorporar-se. Les economies com la valenciana són economies que no estan en la frontera del coneixement però sí que tenen graus intermedis de desenvolupament i tenen dos problemes per a afrontar el seu creixement. Un deriva de la revolució tecnològica, que augmenta la bretxa salarial entre els qualificats i els no qualificats. Ací, les persones majors estan entre les menys qualificades en termes generals, de manera que la bretxa digital és un entrebanc.
L’altre és que la globalització condueix necessàriament a una deflació salarial, és a dir, a salaris baixos per a poder competir, que és el que ens està passant. I la manera de superar açò és moure’s cap a sectors innovadors. En l’actualitat, la producció física es va traslladant cada vegada més a les economies emergents i açò és una tendència que no pararà. Si es vol competir, o es fa amb economies que oferisquen salaris molt més baixos que ens espenten al mateix o cal moure’s cap a altres activitats on s’innove i es genere el coneixement i, aleshores, que de la producció s’encarreguen uns altres o els mateixos, però en un altre lloc.
Com podem pal·liar aquesta situació?
Les institucions han de promoure sectors que siguen capaços d’innovar. Açò no és senzill perquè, al final, les institucions públiques solament poden posar els mitjans i són les empreses privades les que han de prendre la iniciativa. Amb açò no vull dir que s’ha de deixar de banda el turisme a la Comunitat Valenciana. Atesa la nostra localització i el nostre clima, turisme hi haurà sempre, però es pot fer un turisme centrat en la qualitat i no en la quantitat. El que no es por fer és descansar tot el nostre creixement en un sol sector, com és el turisme i les activitats relacionades amb ell. La part industrial, que va ser molt important a la Comunitat Valenciana en altres èpoques, haurà de moure’s cap a activitats d’I+D i no centrar-se tant en la producció. Aquesta ja s’ha mogut i un exemple és la vall del joguet. Allí ara els posen en les caixes però no els fabriquen ells. En definitiva, cal dissenyar, innovar, però no fixar-se en la producció, perquè en açò difícilment podem competir.
“La recuperació del creixement és condició necessària, però no suficient, per a recuperar els nivells de renda i millorar la distribució”, diu en el llibre. Què més cal?
El que ha passat en els últims anys amb la renda és que els nivells de desigualtat no es redueixen com caldria amb les taxes de creixement que tenim i açò es deu a la precarietat existent en el mercat laboral. Per a recuperar nivells de renda i millorar la distribució cal créixer, però s’ha vist que açò no és suficient. El creixement haurà de promoure’l l’ocupació de qualitat. Si l’ocupació que es genera és molt precària, els nivells de renda milloraran poc i la desigualtat no es reduirà. És cert que moltes mesures que es prenen per a flexibilitzar el mercat de treball, almenys en el curt termini, són mesures que propicien la desigualtat, però cal evitar que açò es consolide.
La població valenciana en risc de pobresa i exclusió social s’acostava al 33% en 2015. Segons s’extrau del llibre, “la crisi no solament ha generat més pobres, sinó que, a més, els ha empobrit”. Per què passa açò?
El repartiment dels costos de la crisi va ser molt asimètric. Els nivells de renda van caure més en els estrats inferiors de la societat. En realitat, van caure de forma generalitzada fins i tot per a les classes altes, però en menor mesura. Per això, no solament hi ha més pobres sinó que són més pobres del que eren abans. D’altra banda, les dades mostren una dualitat en la qual es veu que el sector públic va retallar per la falta de finançament –l’economia espanyola necessita finançament extern– al qual es va unir la caiguda de la recaptació impositiva. A l’inici de la crisi hi va haver un cert impuls del sector públic per a mantindre els nivells dels serveis, però no van poder i això també va afectar els nivells de renda més baixos. Però, si ho mires en conjunt, la deterioració prové més del mercat de treball.
Tal com mostra el seu estudi, les llars amb majors rendes es concentren en municipis residencials fora de les ciutats. Com pot afectar açò una ciutat com València?
Si s’observa la llista de la renda dels municipis, es veu que les capitals no apareixen en primer lloc. Els nuclis de major renda estan a les perifèries, com és el cas, per exemple, de Rocafort o l’Eliana. Els centres de les ciutats tenen menys població residencial i la gent opta per les perifèries. És un fenomen que s’observa en totes les ciutats grans. La conseqüència és que s’estan creant ciutats amb un elevat grau d’embotellament, de gent que s’ha de desplaçar contínuament, i açò genera importants problemes de mobilitat.
Vosté defensa que, a més d’un canvi de model productiu, es necessita un canvi de paradigma en les polítiques econòmiques i socials amb el benestar i el nivell de vida com a punt de partida. En què consistiria aquest canvi de paradigma?
Açò ja és més filosofia que economia. Bàsicament la idea és que els economistes se centren molt en les grans xifres macroeconòmiques amb l’esperança que aquestes milloren la vida dels ciutadans, però a voltes la macroeconomia no fa feliç el microciutadà. Per dir-ho d’alguna forma, el disseny de polítiques hauria de centrar el punt de vista en les llars i els individus, en lloc de centrar-se en els grans números. Normalment, els èxits de les economies es mesuren d’acord amb quant s’ha crescut en renda per capita però no es diu molt de com s’ha repartit o com ha crescut la renda de les llars.
