Se n’ha parlat molt, aquestes setmanes, de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural. El motiu no ha estat la sequera, ni la situació dels camps, ni la palla de l’arròs. Ni tan sols la plaga de Xylella fastidiosa. El protagonisme l’ha tingut la destitució del secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Álvaro, en el ple del 2 de febrer. En la roda de premsa posterior, la vicepresidenta Mónica Oltra va argumentar que aquest canvi en el segon graó de la Conselleria responia a la necessitat de “donar un nou impuls”. Pocs dies després de la destitució, Diari La Veu entrevista la consellera Elena Cebrián.
Tenint en compte el moment en què arriba l’entrevista, aquesta primera pregunta és obligatòria. La setmana passada Julià Álvaro va ser destituït com a secretari autonòmic de Medi Ambient, s’enceta ara una nova etapa en la conselleria?
En primer lloc, crec que cal posar la situació en el context d’una relativa normalitat, del que passa en tots els governs i en un govern tan estable com el del Botànic. Tenim molt clar què és l’acord del Botànic, l’acord ampliat del Botànic de gener de l’any passat i els programes de treball que ens marquem en els seminaris de govern. Això és el que marca les nostres polítiques i l’estabilitat. És veritat que ara comença una nova etapa en què volem impulsar més determinades polítiques, però construint sobre el que hi ha. Era necessari un nou impuls, una reconducció d’algunes línies i d’algunes formes de treball.
Quin va ser el punt d’inflexió?
Tot això deriva d’una reflexió interna que portem des de finals de l’any passat i inicis d’enguany en què hem analitzat com afrontem l’any que queda. És un any decisiu en tots els aspectes, molt important per a consolidar el que hem començat en aquests dos anys i mig i reconduir algunes línies. Però ho farem reconeixent que s’ha fet una tasca importantíssima per a posar les polítiques i els objectius ambientals en primera línia del Botànic. Crec que això és el primer que cal valorar, que gràcies a tindre dins de Compromís una pota tan important com són Els Verds, s’han posat les polítiques ambientals en primera línia.
D’alguna manera, en un sentit polític, s’havia “amortitzat” Julià Álvaro?
La paraula “amortitzar” és molt… [riu] Crec que cal reconéixer i agrair el treball realitzat, que n’és molt. L’equip que vam començar i les diferents persones que han estat en l’equip han fet un esforç enorme per a construir una conselleria, per a construir un relat en política ambiental, que era molt necessari. No existia una política ambiental pròpia, clara i amb línies definides. I ara calia donar-li un impuls, una nova visió i una nova manera de comunicar eixa forma de fer política ambiental.
Més enllà dels diferents propòsits que vos marqueu com a equip en cada seminari del Consell, com vol ser recordada Elena Cebrián després d’aquests quatre anys?
Des del punt de vista personal, en matèria del canvi climàtic m’agradaria acabar la legislatura sent capaç d’arribar a la gent d’una manera directa i amable. És un problema gravíssim, però hi ha coses que podem fer cada dia en la nostra vida quotidiana. Hem de fer molta feina encara en l’educació i en la formació universitària. També pense que els valencians, com a societat, tenim un xicotet deute amb els nostres espais naturals, perquè no són suficientment reconeguts ni coneguts. Tot i que m’han criticat, jo dic que és com un museu. Allà està el que és nostre i mereix una conservació activa i que arribe a la ciutadania. El patrimoni natural forma part del patrimoni cultural i, per això, hem de retornar la mirada cap a eixos espais a què havíem girat l’esquena.
Com valora la consciència ambiental de la societat valenciana?
Crec que la societat valenciana en general ha avançat prou, però a mi em preocupa una qüestió fonamental: sovint es veu la normativa ambiental com una limitació a les nostres activitats, però hem de veure-ho des d’altres punts de vista. La conscienciació ambiental s’ha de veure com una oportunitat, no solament com una garantia de futur. També és una oportunitat econòmica, tot i que no m’agrada expressar-me en aquests termes, però és cert que hi ha una oportunitat d’ocupació, de noves tecnologies, d’innovació. Són procediments administratius pesats i farragosos, però al final estan garantint que les coses es fan d’una manera més compatible amb la cura ambiental.
Ha mencionat abans la importància de l’educació i la formació. Hi ha diàleg entre Educació i Medi Ambient?
El diàleg existeix i és molt positiu i constructiu. De fet, a principis de març presentarem una guia d’educació ambiental junts, fruit d’un treball que s’ha fet en una comissió conjunta. Quan jo estudiava, Medi Ambient era una assignatura a banda. Pense que el repte és que no es tracte d’una assignatura més, sinó una qüestió transversal a totes, d’un valor. També és important introduir en la universitat les qüestions ambientals des del punt de vista de la innovació, la tecnologia i el coneixement.
Què ens pot avançar d’aquesta guia?
És un document que té com a públic objectiu tot el sector d’educació ambiental, que tampoc ha sigut suficientment valorat. És una guia sobre com fer una educació ambiental adaptada a hui i als reptes de hui. Com comunicar, com explicar i com integrar la gent.
Tornant als objectius de la Conselleria, hi ha una sigla que l’acompanyarà tot el seu mandat. Què passa amb l’SDDR?
[Riu] Sí, és important i ja calia explicar-ho. Permeteu-me que faça ús d’aquesta dita: “L’arbre no et deixa veure el bosc”. La política de residus és una de les més importants que podíem dur endavant, ja que partíem d’una situació molt greu. El marc fonamental per a tractar la nova política de residus, adaptada al pla estatal marc de residus i a la nova política europea, és el pla integral de residus, el PIR. Dins del PIR hi ha molts apartats i moltes categories de residus i totes aquestes categories necessiten un tractament específic. És cert que, en l’apartat dels envasos, una part de les solucions innovadores és l’SDDR, els sistemes de retorn, intentar tancar el centre. En 2016 vam plantejar un estudi i vam trobar que hi havia dificultats per a posar en marxa el sistema. A més, si estem parlant de cicles, en què han de participar molts agents de la societat, hem d’aconseguir que tots estiguen d’acord i que tinguen la mateixa perspectiva. I mai, en un govern com el nostre, implantant o imposant solucions. Després de la fase d’estudi en 2016 i de la fase de participació en 2017 hem evidenciat que no tenim el consens necessari. Per això, no es renuncia a estudiar i a provar en projectes pilot, però és una qüestió de temps. Les coses s’han de fer bé, no podem forçar la màquina, i és una de les coses que hem aprés en totes les conselleries. D’altra banda, hem de recordar que estan molt bé tots els sistemes de reciclatge i de retorn, però el primer que hem de fer és reduir la generació de residus.
La idea aquesta que “les empreses poderoses han aturat l’SDDR” respon a la realitat o hi havia altres actors?
Sincerament, aquesta no és la qüestió. En una societat com la nostra no es pot simplificar entre blanc i negre, bons i dolents. La qüestió és més complexa. Instaurar un nou sistema com aquest, que té complexitats pràctiques, de logística, de costos o de conscienciació de la ciutadania, no és fàcil. Ens han arribat preocupacions de les empreses, però també de consumidors, de gent del món ambiental i de divulgadors. Però les empreses també han sigut les primeres que han reconegut que tenim un problema en la gestió de residus i, sobretot, dels residus domèstics. També sabem que tenim un sistema integrat de gestió, que en el cas dels envasos és Ecoembes, que ha de millorar molt. De fet, ara entrem en la fase de negociació del nou conveni amb ells i volem exigir-los més, perquè cobren als empresaris i ens cobren a tots. Hi ha un marge de millora i eixe és el gran consens, també amb els empresaris.
Per exemple, a les Illes Balears s’està treballant en una Llei de Residus i Sòls Contaminats que pose fi a la venda de càpsules de café d’un sol ús no reciclables, maquinetes d’afaitar d’un sol ús, tovalloletes humides, bastonets per a les orelles, vaixelles de plàstic o palletes.
Vaig parlar amb el conseller balear, amb qui tinc molt bona relació, i m’han paregut molt valents. Hauran de fer tot un procés de divulgar i de convéncer, però crec que cal avançar en aquest tipus de mesures o, com a mínim, plantejar-les. Hi ha molts productes que no es poden reciclar hui en dia i acaben xafats i amuntegats en un abocador. A més, moltes vegades no pensem que el plàstic ve del petroli i que cada vegada en queda menys. Una societat moderna com la nostra, amb tecnologia, ha de canviar això. Em resulta apassionant pensar en totes les solucions possibles que encara no se’ns han pogut ocórrer. Per això, benvinguda la iniciativa de les Balears. Li estic pegant voltes, però això ho he de parlar amb el nou secretari autonòmic [riu]. Per a nosaltres, de moment, l’objectiu amb els residus és tancar el PIR.
Quin marge d’acció hi ha en l’àmbit autonòmic? Està el cas de la Llei de Canvi Climàtic catalana, aprovada en juliol de 2017 i ara suspesa pel Constitucional.
Bona pregunta. Crec que podem fer moltes coses i hi ha un marge legislatiu important, perquè tenim una competència clara exclusiva sense entrar en perjudici amb les competències de l’Estat. Però ací entrem en un aspecte més polític o de context actual, i és que estem observant que pràcticament totes les lleis que ha portat endavant el Botànic han sigut recorregudes per l’Estat. Jo no sóc jurista i mai no m’atreviria a opinar sobre això, però crec que hi ha un component polític d’una tendència recentralitzadora per part del govern espanyol que està influint en aquestes coses. Però si pensem en moltes actuacions de mitigació en els sectors difusos [aquells que abasten les activitats no subjectes al comerç de drets d’emissió], com pot ser l’agricultura, el transport, la mobilitat o els residus, són competències autonòmiques. Em caldria estudiar millor quines són les raons de l’Estat per a recórrer la llei catalana, però crec que és una qüestió política més que un component tècnic, normatiu o competencial. Són entrebancs que no estan bé dins d’una relació de lleialtat entre les institucions en un estat com el nostre, un estat de les autonomies… de moment.
Com és la relació amb el Ministeri? Un lloc que, a més, és la seua casa laboral.
Sempre que parle del Ministeri no puc evitar recordar que he passat allà quinze o setze anys de la meua vida. Hi ha un nivell tècnic i personal elevadíssim al Ministeri. També crec que era un valor afegit que podia aportar jo a aquest govern, perquè entenc moltes de les formes d’actuar del Ministeri i conec les matèries. Però el que m’he trobat sobretot en la legislatura actual de Rajoy és un canvi en l’actitud del Ministeri per part de la seua màxima representació. Trobe moltes deficiències en la forma en què s’arriba a una posició comuna de l’Estat. Quan parlem de l’estructura territorial de l’Estat, no solament és el model, sinó com ha de funcionar eixe model. En l’agricultura i en l’aigua, els valencians tenim moltes coses a dir, no podem ser només espectadors del que està ocorrent. Cal superar el “nosaltres” i el “vosaltres”, “l’Estat” i “les comunitats autònomes”. Sovint trobe que es prenen decisions en què no hi ha hagut una posada en comú suficient. Trobe a faltar diàleg i això ho diré sempre que faça falta. Sí, tenim les nostres cosetes la ministra i jo.
Ha parlat del model territorial i de com funciona, així que hem de preguntar-li ara pel leitmotiv d’aquest govern. Com afecta l’infrafinançament a les polítiques de la seua conselleria?
En agricultura, un dels esforços financers que estem fent són les assegurances agràries. Cada any conservem al voltant de 25 milions d’euros per a donar el suport de l’Administració als agricultors en cas d’inclemències del temps. Per cert, nosaltres mantenim l’import però el Ministeri ha reduït la seua aportació. També necessitem ajudar a la conversió al cultiu ecològic i pressupostos més elevats perquè les empreses valencianes es puguen promocionar en les fires agroalimentàries. En el sector agrari, podríem estar donant ajudes a la ramaderia extensiva, que és una peça fonamental de moltes zones de l’interior. I si parlem dels efectes de l’infrafinançament en qüestió de medi ambient, tot el que hauríem d’estar fent en matèria d’infraestructures de cara al canvi climàtic és fonamental. Per exemple, es diu moltes vegades que el patró de pluges està variant no només temporalment sinó geogràficament. Hi ha moltes pluges que es concentren en la costa, on no tenim estructures d’embassament d’aigua, mentre que la capçalera dels rius cada vegada té menys aportacions. Calen infraestructures que eviten inundacions però que al mateix temps recullen aigua. També cal invertir en la protecció de la costa, en la defensa dels aiguamolls. Hi ha una cosa que s’ha fet algunes vegades i que ara no podem ni somiar, que és la compra pública de terrenys. Això ho va fer l’Estat a Las Tablas de Daimiel quan jo estava al Ministeri. I pel que fa a la qualitat de l’aire, amb més inversió podríem fer més mesuratges i més actuacions. Però l’infrafinançament es dóna juntament amb una restricció de personal imposada pel Ministeri d’Hisenda. No només és gestionar un pressupost limitat, sinó que és com participar en la Fórmula 1 amb un 600.
Ha parlat molt del canvi climàtic, però hi ha un organisme que no ha acabat de funcionar. De fet, fins i tot un dels membres va dimitir per la paràlisi d’aquesta entitat. Això també és una conseqüència de l’infrafinançament o de la falta de personal per a gestionar-lo?
El Comité d’Experts de Canvi Climàtic és un dels aspectes que necessitaven un impuls. La persona que se’n va anar [l’ambientòleg Andreu Escrivà] és de prestigi, sap molt del que parla i ho fa amb moltíssim de trellat, coneixement i ciència al darrere. Per això té, ha tingut i tindrà tot el meu respecte, com la resta de membres del comité. És veritat que partíem d’una comissió interdepartamental de canvi climàtic creada en l’anterior legislatura, que no s’havia convocat mai. Nosaltres sí que vam convocar la comissió i va treballar en el tema. També vam tindre un subgrup per al canvi climàtic en el CAPMA [el Comité Assessor i de Participació de Medi Ambient], però no ha funcionat tan bé com hauria d’haver-ho fet, sincerament. Per això aquest és un dels àmbits en què hem de treballar. És fonamental que, com a comunitat autònoma, demostrem que podem fer alguna cosa respecte al canvi climàtic dins de les nostres competències i del nostre territori. No es tracta de fer un document de 300 pàgines, sinó de mesures factibles, aplicables, pràctiques i que s’entenguen, i això és el que ha faltat. Hem de passar de les grans paraules a les mesures concretes. Està molt bé comprar un cotxe elèctric, però està molt millor exigir a l’ajuntament que tinga transport públic col·lectiu i que pugues anar en bicicleta o caminant. Jo, que sóc ciutadana de València i gran usuària del carril bici, crec que hem de valorar moltíssim totes les polítiques de mobilitat que s’han fet. Com que també he sigut habitant de Madrid, sé tot el que està patint el govern de Carmena. Però al mateix temps sé com és de bo fer les ciutats per als vianants. Ho podem veure quan anem a ciutats europees, és possible! A Copenhaguen viuen en bicicleta i no passa res, es pot fer.
Posar negre sobre blanc aquestes mesures pot ser una de les funcions de l’Agència Valenciana del Canvi Climàtic? Si ja hi ha el Comité d’Experts, quin serà el paper d’aquesta entitat que es crearà a instàncies d’una esmena de Podem als pressupostos de 2018?
Sincerament, d’una banda hi ha el que pot ser i, d’altra, el que m’agradaria que fóra. De moment estem analitzant com ha quedat l’esmena, perquè hi havia una part de la redacció que no estava clara. S’ha creat dins d’una llei, però hi ha una part d’encaix jurídic que cal solucionar. És veritat que el primer que vaig pensar és que és més important tindre el personal que un organisme propi. La direcció general que s’encarrega del canvi climàtic és una de les que té més manca de personal, així que el que hem de fer obligatòriament és reforçar tota l’administració. Després, la segona reflexió és: com ho fem perquè eixe comité interdepartamental, el comité d’experts i el subcomité de canvi climàtic que es va crear dins del CAPMA tinguen un poc de trellat en conjunt? No us puc avançar més perquè, realment, estic enmig d’eixa reflexió i és una de les tasques que ara encetarem. També he de fer autocrítica: potser no hem sabut o no hem pogut coordinar-nos de manera transversal respecte del canvi climàtic. Hem fet moltes actuacions bones des del govern valencià i no s’han sabut integrar. Tenim el PATIVEL, de la Conselleria d’Infraestructures i Territori. També s’està fent una tasca molt important en la Conselleria d’Economia, amb l’IVACE, ajudant a la diversificació energètica, a les energies renovables… També licitant les electrolineres, els punts de recàrrega elèctrica per a vehicles. I tot el que estan treballant en l’eficiència energètica dels edificis públics, perquè l’Administració ha de ser exemplar. Hi ha tant a fer! Cal una tasca de coordinació. Saber què es fa, potenciar i explicar. Cal fer dues o tres actuacions concretes, tangibles, visibles i que siguen exemplars.
En novembre, el president Ximo Puig va anunciar que es posaria en marxa “una gran campanya de sensibilització per a l’estalvi d’aigua i la reutilització” en què col·laborarien mitjans de comunicació, ajuntaments i empreses subministradores. Com es materialitzarà aquesta campanya?
Malgrat la sequera que estem patint des de fa quatre anys, i gràcies a tota la gestió que es fa, anem a l’aixeta i tenim aigua. Per això hem de ser capaços de traslladar un missatge, d’anar a allò pràctic i quotidià. Ara està plovent, però continuem en sequera. I encara que s’acabara la sequera, totes les previsions diuen que plourà menys o que plourà més concentrat, de forma torrencial. Ja sabem que, al nostre clima, cada dècada hi ha una sequera. N’hi hagué en el 94-95, n’hi hagué en el 2004-2005 i n’hi ha una sequera des de 2013. Però la diferència és que ara les temperatures mitjanes ja són més altes que fa vint anys i l’ús de l’aigua és més intensiu. Nosaltres no gastem el mateix que la generació dels nostres pares i mares.
Potser aprofitant que aquestos dies ha millorat un poc la situació és el moment de traslladar el missatge.
Exacte. Tenim unes línies i una política de l’aigua molt clares. Una d’elles és aquesta de la conscienciació, amb la campanya que va anunciar el president i que encara estem definint, cosa que no és fàcil. I ací sí que em dóna igual el que faça el Ministeri, nosaltres hem de seguir endavant. A més, volem comptar amb l’acord de les empreses subministradores d’aigua. El subministrament ha estat i estarà garantit, però hi ha molt a millorar en l’eficiència de les xarxes i del clavegueram. Hi ha poblacions que tenen pèrdues de fins al 70% i això no es pot permetre. També tenim un pla de modernització del regadiu valencià, perquè encara estàvem treballant amb el dels anys noranta. Treballarem, tot i que no l’acabarem, en un pla de reutilització d’aigua depurada. Múrcia i nosaltres som les comunitats autònomes que usem més aigua reutilitzada en agricultura, però encara en podem usar més. I una altra pota molt important és tindre un Observatori de l’Aigua, una demanda de la societat civil valenciana. Internament ja n’havíem parlat molt, però no s’havia arribat a concretar. Cal una nova política de l’aigua del segle XXI, que tinga integrades les prediccions del canvi climàtic i que supere els debats propis del segle XIX.
Quin és el paper de les dessaladores en aquesta nova política de l’aigua?
Les dessaladores són el resultat d’una aposta importantíssima del famós Programa A.G.U.A, en l’època de Cristina Narbona. Es van fer una sèrie d’inversions molt potents i hem d’agrair tindre-les. La població de tot el sud d’Alacant ha estat bevent aigua des de fa anys i regant els camps gràcies a la dessaladora de Torrevella. Les dessaladores són un recurs més i cal combinar tots els recursos disponibles. El que ocorre és que la gestió, la concessió i la titularitat de les plantes dessaladores és de l’Estat. Nosaltres estem reclamant de manera insistent que es pose a més capacitat, perquè ara mateix està a penes al 50%. És veritat que no es pot arribar al 100% per qüestions tècniques, però podria treballar més. Tenim una sèrie de plantes per tota la costa, que han costat molts diners a tots els espanyols i espanyoles, que podem usar. És veritat que la dessalació té un problema de cost, que està molt relacionat amb el cost energètic. Però això és competència de l’Estat, així que cal que s’ho treballen ells. És una tecnologia que també podria aprofitar molta més energia renovable, sobretot la solar. I també estan els transvasaments. El principal per a nosaltres és el Tajo-Segura, però només quan hi haja aigua i en un marc de solidaritat territorial i de sostenibilitat. No tenen sentit les exigències al Tajo-Segura quan no hi ha aigua en capçalera. Crec que al País Valencià, per qüestions polítiques i barrejant-ho amb el transvasament de l’Ebre, hem perdut molt de temps. Tenim la infraestructura i tenim la tecnologia; busquem les solucions.
Com és la relació amb els sindicats i organitzacions agràries? Alguns s’han mostrat molt crítics amb temes com la gestió de la plaga de Xylella fastidiosa o la crema de restes agrícoles.
Els sindicats i les organitzacions agràries, i també les cooperatives, són un actor fonamental. Fan el seu paper i vull que el facen sempre. Jo em preocuparia si sempre parlaren bé de mi, perquè el seu paper ha de ser reivindicatiu. No tinc cap problema que m’alerten del que ocorre al sector, perquè són ells qui detecten els problemes i són l’interlocutor fonamental per a la Conselleria. Clar que tenim discrepàncies, però ens correspon gestionar-les. En la qüestió de la palla de l’arròs, que donaria per a un monogràfic, han sigut aliats fonamentals, perquè no podem parlar amb tots els agricultors. La qüestió de Xylella fastidiosa és més delicada i complicada, perquè una organització agrària en particular [ASAJA Alicante] està traslladant una visió tergiversada. A mi no m’agrada haver d’enviar màquines a arrancar ametlers, però és una norma espanyola i europea per a una malaltia gravíssima que mata els arbres i que no té curació de moment. Accepte la crítica: potser no hem comunicat suficientment què passava, però no tenim una altra opció. I en el cas de Xylella també tenim el cas oposat i molt constructiu de la Unió de Llauradors, que està informant i fent xarrades per tots els pobles.
L’última parcel·la de gestió que li toca a la seua conselleria, tot i que compartida amb l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències, són els incendis. S’acostuma a dir que “els incendis de l’estiu s’apaguen a l’hivern”. Què s’està fent per a previndre els focs?
Aquesta és una bona frase, que té molts anys i que ha tingut la capacitat d’arribar a la gent i de contar un concepte molt complex en poques paraules. Des de la Conselleria tenim la competència de la prevenció i del postincendi. Gran part del que estem patint ara és perquè no s’ha actuat adequadament després dels incendis. Incendis a la conca mediterrània n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, però cal estudiar què passa i com s’actua durant i després. En prevenció, una eina fonamental és el dispositiu de vigilància. Més important que apagar l’incendi en hivern és que l’incendi no tinga lloc mai. Però també ha sigut un canvi de paradigma fonamental el fet de vincular la nova política de gestió forestal amb la prevenció d’incendis. Un bosc en mosaic, amb diferents tipus d’arbres i d’ús del sòl evita que un incendi es propague com si fóra un monocultiu. Calia reconduir la política forestal, que és una política a molt llarg termini, no al termini dels polítics. Hem de pensar en el bosc mediterrani d’ací a cinc, deu o quinze anys i que siga un bosc preparat per a ser més resistent davant del foc, més segur per als equips de prevenció i més “madur”. Un altre problema és que hi ha molt de sòl afectat que és de propietat privada, com bona part del sòl forestal valencià, i molts propietaris no saben que és seu o no tenen mitjans per a treballar-lo. Nosaltres podem treballar directament en la muntanya pública, però és molt necessari que hi haja ajudes per als propietaris forestals. També cal recuperar l’activitat forestal sostenible a escala local.
Què s’ha de fer després del foc?
Pel que fa al postincendi, també hem marcat un canvi fonamental. Ara aquest tractament es fa amb la participació de la gent del lloc en les meses postincendi dels focs que afecten més de 500 hectàrees. Hi participen els alcaldes afectats, associacions d’excursionistes, de veïns i d’ecologistes i nosaltres. I sempre tenim en compte una cosa fonamental que diu la llei forestal actual: durant el primer any es recomana no entrar a una zona afectada, perquè és com una ferida oberta. Només s’actua per a habilitar algun accés, per a garantir la seguretat, que no hi haja despreniments o algunes actuacions per a evitar erosió, com vam fer a la Calderona. Per cert, amb palla de l’arròs. Quan comence a recuperar-se la vegetació ja es pot entrar i estudiar com es repobla. És una nova política.
