Gregory Kunde (Kankakee, 1954) torna amb la seua cita al Palau de les Arts. El tenor nord-americà, distingit des del mateix coliseu d’òpera valencià com un dels seus artistes de referència, ha cantant fins a en sis ocasions –Otello en 2013, Don Álvaro de La forza del destino en 2014, el Stabat Mater de Rossini en 2015, Samson del Samson et Dalila i Arrigo d’I vespri siciliani i Idomeneo en 2016– i fins i tot el seu debut com a director d’orquestra va tindre lloc a València –amb la formació resident de les Arts i les veus del Centre Plácido Domingo– en aquell 2016 tan prolífic per al divo belcantista i dramàtic.
Però el retorn d’aquesta temporada és diferent. Kunde dóna vida a Peter Grimes, el pescador “excèntric”, com diu el tenor que el va idear, Benjamin Britten, en la seua òpera homònima. L’aparició del tenor per les Arts succeeix dos mesos mal comptats després que Davide Livermore dimitira com a intendent i director artístic del teatre d’òpera. El torinés i el nord-americà són bons amics, com també ho és de Plácido Domingo. De fet, ja s’ha escrit que l’aposta de Kunde per València revela un cert olor a estrella vinculada a les Arts per a substituir en l’escenari al baríton madrileny, qui té cada dia més prop la retirada.
Peter Grimes serà el tercer Britten que es podrà gaudir al Palau de les Arts, despres d’Un somni d’una nit d’estiu (2016) i Una altra volta de rosca (2017) i aquesta, l’òpera més destacada del compositor britànic que representa el debut de Kunde en aquests tipus de personatges dramàtics dibuixats amb una càrrega psicològica molt complexa. La producció del Teatre de La Monnaie de Brussel·les amb direcció de Christopher Franklin –qui també torna després d’haver dirigit Juana de Arco en la foguera de Honegger, Café Kafka de Francisco Coll i Una altra volta de rosca de Britten– i direcció d’escena de Willy Decker –l’alemany també ha passat per les Arts en dues ocasions– es podrà veure l’1, 4, 7, 10 i 13 de febrer.
Com va encaixar i com valora la dimissió de Davide Livermore com a director artístic i intendent del Palau de les Arts?
No tinc una vertadera opinió, però les coses són així i ho sent moltíssim. Som molt bons amics, Davide Livermore és quasi com un germà, com se sol dir. Però les coses han de continuar, encara que voldria que estiguera ací; però bé, veurem què passa.
La seua dimissió ha tingut molta repercussió en l’àmbit internacional?
Sí que es comenta, però no molt més del que s’han pogut comentar altres eixides. En els últims mesos hi ha hagut almenys quatre canvis d’intendent en l’àmbit internacional, i sí, es comenten, però no és una cosa…, és normal en aquest món (de l’òpera).
Quina opinió tenen del Palau de les Arts a altres països?
La meua opinió és que el Palau de les Arts és fantàstic. Jo vinc perquè m’agrada i no només per una qüestió de treball. És un dels llocs pels quals aposte. Entre els meus companys mai no he escoltat ningú que haja dit: “Uf! València?”. Tot el contrari, tots vénen ací perquè ho consideren un lloc estupend per a treballar.
Un director artístic ha de treballar en exclusivitat per al teatre que el contracta?
En exclusiva, en absolut. Es donen molts casos a altres teatres de directors artístics que són directors d’orquestra, per exemple, i que treballen al marge del teatre d’òpera. A un teatre com aquest, que té nou òperes per temporada (entre les quals hi ha una producció pròpia i tres coproduccions), menys. Inevitablement eixa persona tindrà la necessitat de fer altres coses. Això és l’habitual. Ara bé, una altra cosa és ser director artístic del Metropolitan de New York o de Viena.
Però Joan Matabosch al Real i Christina Scheppelmann al Liceu treballen amb exclusivitat per als seus teatres.
Sí, però fan moltíssimes més coses als seus teatres i moltes més òperes per temporada.
A València hi ha qui diu que l’òpera és elitista i cara. Quins arguments donaria vosté per a rebatre aquestes opinions?
No, no estic d’acord amb aquells que defenen que l’òpera és elitista, ni tampoc pense que siga cara, perquè a Madrid, Barcelona o Nova York són molt més cares les entrades que a València. Per a mi és un insult que es diga això perquè els cantants de la meua generació i els de la posterior fa molt de temps que lluitem contra aquest estigma. Si un polític em diguera que l’òpera és elitista i cara li respondria que això no és cert, ni és elitista ni és cara perquè una entrada costa el mateix que pot costar una entrada per al futbol o fins i tot pot ser més barata.
Amb una veu com la de vosté, especialitzada en bel canto, quin ha sigut el principal repte a l’hora de fer front al paper de Peter Grimes?
La tècnica que utilitze és la mateixa que per al bel canto; res ha canviat. L’única cosa és que amb Peter Grimes la veu s’ha fet més gran. L’òpera Peter Grimes, o Britten en general, ja no es considera òpera moderna perquè va passar a formar part dels repertoris dels principals teatres. Una òpera contemporània és Dead Man Walking de Jack Heggie, que està ara al Teatre Real. I no estic parlant malament de l’òpera d’Heggie, però és una òpera que és fàcil d’escoltar i es pot seguir bé, mentre que Peter Grimes no sempre és fàcil d’escoltar. Dead Man Walking es mou en el neoromanticisme; Peter Grimes és molt més dramàtic.
Per la psicologia que Britten i Montagu Slater apliquen a Peter Grimes, és el personatge dramàtic més difícil dels que ha interpretat?
És cert que és un personatge difícil d’interpretar perquè és un personatge que psicològicament no existeix hui en dia. És un personatge que està sol davant d’una massa. Això, en la realitat de hui, és difícil que es produïsca, per això pot ser tan difícil d’entendre per al públic i per a mi a l’hora d’interpretar-lo. Aleshores, s’ha d’entrar en la mentalitat de Benjamin Britten quan va compondre l’òpera. Encara que l’obra és de 1945, fa referència a uns fets de 1810, amb la qual cosa cal imaginar-se el personatge i la situació social de fa més de 200 anys. Britten el que pretén mostrar-nos no és que Peter Grimes és una persona bipolar, sinó excèntrica. Grimes, quan està amb allò que podríem dir la seua nòvia està tranquil, però, de sobte, té les seues eixides sobtades. Grimes té molts somnis: tindre diners, una casa, casar-se amb Ellen i tindre fills, però al final ell mateix saboteja eixes aspiracions amb els seus enuigs i ho autodestrueix.
Després estan els joves deixebles. El primer mor en un accident al mar i és evident que els maltracta, però cal entendre que en aquella època (1810) un pescador que tenia aprenents sota la seua responsabilitat i que no eren els seus fills havia d’evidenciar la seua autoritat. Eixe és el motiu pel qual la comunitat l’odia i voldria que desapareguera malgrat que la mateixa comunitat és un poc disfuncional.
Comparteix la teoria que sosté que en Peter Grimes es reflecteix de diferents maneres la personalitat i l’homosexualitat de Benjamin Britten i els judicis de moral i socials de l’època?
No ho sé perquè no vaig conéixer Britten i, per tant, no puc tindre una opinió (riu). És cert que Benjamin Britten va nàixer en un poble xicotet de pescadors (com es recrea en l’òpera), però no sé si és ell. El que sí que sé és que probablement va experimentar el mateix durant els anys 30 i 40 del segle passat o tal vegada alguna cosa similar.
En quin moment es troba per a fer front a un personatge com aquest?
Arriba en un moment perfecte de la meua carrera perquè puc cantar el personatge molt bé, em recorda molt l’Otello de Verdi. La diferència és que ací has d’estar summament introduït en la personalitat de Peter Grimes i en la seua part dramàtica. El primer any de la meua carrera vaig tindre la sort de veure cantar el paper de Peter Grimes a John Vickers, que en aquell moment era el referent, però probablement era un cantant que a Benjamin Britten no li haguera agradat per a interpretar Peter Grimes. Jo tracte de ser diferent mostrant la meua reacció quan Grimes s’enutja, és totalment distint. En qualsevol cas, és necessari un personatge de pes per a interpretar Peter Grimes, perquè així com en l’Otello de Verdi són Otello, Desdemona i Iago que aporten el mateix pes a l’òpera, en Peter Grimes és sobretot Peter Grimes, Ellen i destacadament el Cor, que representa la societat. El Cor (de la Generalitat) és excepcional, en la meua opinió, fins i tot molt millor que alguns cors anglesos.
Aquesta òpera és la tercera del compositor anglés que es representarà a les Arts. Què aporta Britten a una programació i al públic que no ho faça el verisme?
El conjunt de la música crea una bellesa especial. Britten en certa manera és com la millor música de cinema de Williams, Zimmer o Morricone, té eixa facilitat per a transmetre passions i emocions. La seua música no són parts, sinó que és un tot, un conjunt, no és un Otello. Peter Grimes et fa sentir coses tot i ser una tragèdia, és comparable, en eixe sentit a Puccini i Janácek. I, a més a més, és una òpera en anglés, que per a mi és més còmode (riu).
