Quan feia 50 anys que Joan Fuster havia escrit Nosaltres, els valencians, el periodista Vicent Sanchis (València, 1961) va aprofitar-ho per aportar la seva visió sobre el futur del país. Amb Valencians, encara (premi Carles Rahola d’assaig), Sanchis va desgrunar el seu pensament de manera paral·lela a la de l’escriptor de Sueca i va dibuixar el camí on haurien d’ajuntar-se valencianisme i catalanisme. A banda de ser professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna, Sanchis es dedica al periodisme- a cavall entre València i Barcelona- des de fa tres dècades i ha tractat de molt a prop diverses de les qüestions que envolten el nacionalisme valencià. També és director del setmanari El Temps i vicepresident d’Òmnium Cultural.
Marina Bou / Barcelona
-Valencians, encara és el llibre d’un fusterià?
És i no és el llibre d’un fusterià. A mi, suposo que com a molts membres de l’escola d’espavilats, de pensament, de periodisme o de literatura que va anar segregant (de vegades, de manera involuntària) el senyor Fuster, em sembla que- com un dia va dir Vicent Ventura- “Fuster és una xamba genètica que hem tingut al País Valencià.” És un pensador molt profund, molt intel·ligent, molt intuïtiu i, al mateix temps, d’un profund -entre cometes- patriotisme, una paraula que ha anat perdent el sentit original però que és com jo la reivindico. Clar que sóc fusterià, però també és cert que Fuster reclamava i exigia que els llibres i els pensaments no foren bíblies: ni el seu pensament té perquè ser-ho ni Nosaltres, els valencians és un catecisme. Hi ha moltes coses que, en aquell moment, no van quedar ben resoltes i, després, hi ha unes intencions amagades, implícites, que la realitat s’ha anat encarregant de desmentir o desvirtuar. I, com que en el fons a mi el que em guia és la mateixa intenció que tenia el senyor Fuster- que és que aquest País Valencià sigui un país de gent més lliure, més digne i, si és possible, més feliç- i això no s’està aconseguint, algunes coses haurem de revisar. Que conste que no són coses directes que havia plantejat Fuster perquè fins i tot en aquell moment no era possible, però sí que són conseqüències del seu treball. En aquest sentit, podríem dir que no sóc tan fusterià.
-Més enllà del fusterianisme, quin catalanisme és possible al País Valencià d’avui?
En primer lloc, el catalanisme de la llengua i la cultura: això és bàsic. Al País Valencià, encara hi ha moltíssima gent– centenars de milers de persones- que cada dia viuen en valencià, que cada dia viuen en català. Només és possible que continuen fent-ho si això s’estructura políticament i socialment i, per tant, aquest és el catalanisme (entre cometes) que cal reivindicar i articular: el catalanisme de la gent que parla català, que sent que forma part de la cultura catalana i d’un àmbit lingüístic i cultural que és superior. Això també té una lectura política? Fuster n’era absolutament partidari. Jo crec que, al final, la realitat ha demostrat que la gent és el que vol ser. Ara com ara, això no té una bona concreció política, no l’ha tinguda durant els anys de la transició ni després. Convindria que, en un futur, com a mínim aquest catalanisme de llengua i cultura sí que estiguera articulat políticament en forma d’un- diguem-ne, perquè no li podem dir d’una altra manera- nacionalisme, un nacionalisme valencià de llengua i cultura catalana. Això és absolutament necessari perquè la llengua i la cultura continuïn.
–Pel que fa a aquesta articulació política, al llibre, diu que calen noves alternatives que no renunciïn a la proposta de Fuster però que tampoc la radicalitzin. És Compromís aquesta alternativa?
Sí, Compromís és també aquesta alternativa. Segurament, és el partit que més simbolitza això i, dins de Compromís, el que encara ho representa millor és el Bloc Nacionalista Valencià. Però clar, hem d’esperar a veure què passa. La gent del Bloc ha anat fent una faena lentíssima, sobretot municipal, amb moltes penes i molts treballs. Finalment, van aconseguir trencar la barrera del 5% que marca l’estatut per tindre representació parlamentària i, ara, han plantejat un altre artefacte polític. Sempre, tot des de la vida municipal i encara considerant-la de manera precària; no d’una manera definitiva, com un partit ja sòlidament instal·lat. El problema del Bloc és què fa Compromís amb Iniciativa pel País Valencià -suposo que l’intent, que no ha acabat de sortir bé, també incloïa Podemos, etc.- i, ara, està treballant amb altres opcions i d’altres maneres. El que cal és que tot això no desvirtue la pretensió i la convicció inicial del Bloc: si al final pesa molt més, per exemple, una reivindicació social que una reivindicació nacional, s’haurà d’inventar un altre Compromís o un altre Bloc. Però efectivament, el Bloc és això i Compromís, encara ara, continua sent això.
–En canvi, també assegura que el País Valencià encara no ha donat cap polític del tot útil en aquest sentit…
Això ja ho deia Joan Fuster a Un país sense política i jo continuo reivindicant que hi haja dirigents sòlids que encarnen el valencianisme o el catalanisme. No n’hi ha hagut. És veritat que tenim un partit, una coalició que es diu Compromís, però no hi ha polítics valencianistes molt sòlids que tinguen força i carisma davant la gent. Enric Morera pot ser un polític útil, intel·ligent, però no és un polític carismàtic. Sí que hi ha una política carismàtica- que és Mònica Oltra- però, per a ella, el valencianisme o catalanisme polític és una prioritat de tercer ordre, va darrere de moltes altres. No, no s’ha trobat encara un polític útil. I, és del tot necessari? No ho sé, però és una mancança i s’ha de subratllar i destacar, existeix.
–Que vol dir, aleshores, quan escriu que Ximo Puig “ha obert la porta a un cert canvi d’actitud i ambicions”?
Ximo Puig té una trajectòria una mica confusa. Quan jo el vaig conèixer l’any 1979, era un polític- per entendre’ns- catalanista, valencianista o nacionalista dins el PSPV. Després, va entrar el senyor Joan Lerma com a president de la Generalitat, va passar a ser el seu testaferro i, com el mateix Lerma, no va ser exactament un valencianista. Més endavant, va passar a ser alcalde de Morella, va canviar bastant i, ara, torna com a candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana amb una actitud que ja no és la de l’alcalde de Morella, però que tampoc és la que tenia quan treballava amb Lerma. És una incògnita, esperem que sigui així. Per desgràcia, el PSOE al País Valencià ha practicat una política avorrida, mediocre, trista, estèril i absurda durant molts anys. Tant de bo el senyor Ximo Puig, que també ve d’aquella època, siga capaç de rectificar i que el PSPV-PSOE- si encara és PSPV- puga aconseguir alguna cosa. I val més que sigui Ximo Puig, que no qualsevol altre dirigent que no haguera manifestat aquesta sensibilitat: quan parla de llengua, de cultura o de mitjans de comunicació té una sensibilitat, no sé si nacional, però sí valenciana diferenciada de l’hegemonia castellana o espanyola. S’hi ha compromès.
–En el passat, realitats econòmiques divergents van determinar profundes diferències socials entre Catalunya i el País Valencià. Com poden superar-se?
Buscant les coincidències. La separació entre el Regne de València i Catalunya comença un segle després de la conquesta. Entre el 1.238 i el 1.300, hi ha una majoria catalana entre els que arriben al Regne de València- també hi ha aragonesos, que es posen a una altra zona- i es converteixen en la part més activa, dinàmica i hegemònica. Però això s’acaba de seguida i, ràpidament, sorgeixen institucions pròpies, furs i, fins i tot, un sistema de funcionament també propi. Els valencians comencen a sentir-se diferents dels catalans, però no senten que parlen diferent, ni que tinguen una cultura diferenciada. Això, pren cada vegada més volada a partir del segle XVI i, sobretot, al segle XVIII. Al segle X, hi ha una sèrie de fenòmens que ho mitiguen moltíssim. Amb la Renaixença, per exemple, els valencians se senten companys de lletres dels catalans, senten que la literatura valenciana o catalana existeix. Aquesta sensació va fent-se cada vegada més forta fins que, l’any 1936, s’acaba. Torna amb Fuster i, després de 50 anys de comprovar que això no ha anat tan bé com voldríem, hi ha noves possibilitats que poden ajudar perquè vagi a més. Per exemple, econòmiques: el territori que més compra i ven a Catalunya d’Espanya és el País Valencià, el saldo de venda i de compra entre els dos territoris és el més alt de l’estat. Les relacions econòmiques entre Catalunya i el País Valencià són molt importants, el fenomen que ara té Mercadona a Catalunya no havia existit mai. Hi ha una sèrie d’empresaris valencians que entenen que aquestes relacions els beneficien, perquè Catalunya és un gran mercat i ells volen ser-ho per a Catalunya. Les infraestructures ens uneixen, l’eixida natural a Europa del País Valencià és Catalunya i, quan els empresaris valencians demanen un corredor mediterrani, saben que és exactament mediterrani (la Via Augusta que comença a Andalusia, continua pel País Valencià, segueix per Catalunya i desemboca cap a Europa). Tot això és bàsic, pot ajudar i són oportunitats que abans no existien. Quan Catalunya s’industrialitza, el País Valencià és agrícola i hi ha una pugna entre el proteccionisme de Catalunya i el lliure mercat per part valenciana que fa que tot siga molt més complicat. Ara és més fàcil i, per primera vegada en la història des del segle XVI, la majoria dels valencians que parlen valencià saben que parlen català.
-Quina relació hi ha entre Catalunya i el País Valencià davant el fet que els catalans no hagin respost les reivindicacions valencianes que demanaven suport?
Els valencians no han reivindicat el suport de Catalunya, els valencians conscients de la seua catalanitat- de llengua, de cultura o políticament- sí, perquè n’han format part. És a dir, no és només Joan Fuster. A principis de segle, quan s’estructura el valencianisme polític, valencianistes des del doctor Martí Barberà fins a la generació del 31, cada vegada més, reivindicaven llaços i connexions amb Catalunya. Amb el valencianisme polític que s’instaura abans de la guerra, tant Esquerra Valenciana com el Partit Valencianista d’Esquerra -tot i que no eren partits catalanistes, no del tot o no d’una manera tan clara- sí que entenien que hi havia un continu entre Catalunya i el País Valencià i ells mateixos reclamaven o practicaven aquests lligams. El valencianisme a partir dels anys 60 és un valencianisme catalanista o un catalanisme valencianista més dèbil que el catalanisme a Catalunya, no té tanta força, no hi ha aquesta massa crítica. Al País Valencià, no hi ha el nacionalisme que hi ha a Catalunya i, per tant, sempre hi ha hagut molta gent que ha reclamat consciència i atenció, fins i tot, lingüística: que a Catalunya s’entenga que el català no s’acaba al riu de la Sènia o als Pirineus, que continua fins a Perpinyà – d’una manera precària però hi és- per la Franja d’Aragó o a les Illes Balears. El que han fet els valencians conscients de la seua catalanitat o valencianisme és reclamar més atenció i més treball conjunt a favor de la llengua, de la cultura; ja no políticament -que també en segons quins casos- i, això, s’ha de continuar reclamant. A Catalunya, ara, hi ha una certa involució: el procés sobiranista que vivim ha fet que molta gent considere que el País Valencià o les Illes són un destorb, una molèstia de la qual cal prescindir i que, més endavant, ja recuperarem. Mentrestant, les agressions a la llengua es multipliquen i trobo a faltar que hi hagi accions molt més decidides en la seva defensa a Catalunya. Si, a Espanya, es feren atacs contra el castellà com els que pateix el català al País Valencià, a les Illes Balears o a Aragó, sortirien com un sol home a defensar el seu idioma. Aquí, moltes vegades, hi ha un ‘meninfotisme’ absolut i la gent està molt més pendent de riure del Caloret de Rita Barberà que no de la política que està fent el PP contra el català. Clar que el valencianisme ha de reclamar atenció i complicitats! I ha de reclamar acció que, després, s’ha d’instrumentalitzar d’una manera hàbil.
-En aquest sentit, defensa que el catalanisme ha de ser actiu i demostrar a la societat que formar-hi part els interessa. Com s’està treballant això al País Valencià?
El que jo demano al llibre és que els valencians que parlen català, que siguin conscients que parlen una llengua que és la mateixa que a altres punts del domini lingüístic i que reben agressions continuades, acaben constituint-se en un lobby, en una minoria activa. El valencianisme polític sempre havia partit de la utopia de recuperar un escenari ideal- que tampoc no ha existit mai- en el qual el català fos l’única llengua. Sí que ha existit un en què era hegemònica, però això es va perdre al segle XVI. En eixe sentit, tot el que poden fer els valencians és treballar de manera minoritària per exigir els seus drets. Es fan esforços però no se’n fan prou, fins i tot, tenint-ho tot a favor. Quina és l’alternativa a l’espanyolisme al País Valencià, al PP o al PSOE menys sensible nacionalment? El País Valencià és una província esquarterada d’Espanya, no té dret absolutament a res i és espoliada fiscalment. És impossible no intentar crear una alternativa que done més il·lusió que això. A Catalunya, malgrat tot, hi ha hagut algun gest de tant en tant. Amb el govern del senyor Rajoy no n’hi ha, però ací ha vingut el senyor Zapatero per dir que escoltaria l’opinió del Parlament de Catalunya i el senyor Aznar- com que li feia falta- va pactar amb CiU, va fer una cessió de competències i va atendre les demandes que li plantejava el partit, en aquell moment, liderat pel president Pujol. A Catalunya, el catalanisme serveix per a alguna cosa i, moltes vegades, l’espanyolisme no és tan bèstia. El País Valencià està condemnat a ser una província ridícula, un territori sense gràcia, sense suc, una trista punta de colònia. El valencianisme no entén que ha de generar una il·lusió que diga que ja no és una qüestió només de llengua i cultura: és una qüestió de dignitat territorial, que això no pot acabar sent com és ara. Per tant, si el valencianisme no és conscient que té moltes més coses a oferir que la realitat tristíssima que viu ara, això no té cap sentit.
-Comportaria aquesta mobilització anar més enllà dels acords mínims que proposa Joan Francesc Mira?
No sé exactament quins són, però estic absolutament d’acord amb els punts que digui perquè és una de les persones més lúcides, sinó la més lúcida, que ha donat el pensament al País Valencià després de Fuster. Però el que està clar és que el que hem de procurar és que, tot el que es puga reivindicar des d’alternatives polítiques al que hi ha ara a les Corts Valencianes, ha d’abraçar molts àmbits: blindatge de competències escolars, reivindicació de la integritat territorial de la llengua i de la seva cooficialitat real, un àmbit de política fiscal que siga just respecte a l’estat (que els valencians paguen i el que torne no sigui tan miserable com el que està tornant ara). I hi ha reivindicacions que ja no són només de cara a l’estat, sinó entre els mateixos valencians: per exemple, una estructuració del país perquè el País Valencià, encara ara, continuen sent tres províncies. El valencianisme polític ha reivindicat totes aquestes coses perquè portaran, al final, a millorar les condicions de vida cultural, econòmica, intel·lectual i social dels valencians. Clar que s’ha d’anar a per això. Si se soluciona el problema de les balances fiscals al País Valencià, evidentment, la Generalitat valenciana tindrà més recursos per resoldre problemes. Ara bé, el primer problema que hi ha és que no poden manar els que ho han fet els últims 20 anys perquè han devastat el país. El primer és que hi hagi una alternativa i, després, aquesta alternativa ha de plantejar-se un programa dins i fora del País Valencià perquè la realitat siga menys bèstia, menys hostil.
-Diu- referint-se a Nosaltres, els Valencians– que mai un text sobre el fet valencià havia alçat tanta polseguera. Quines reaccions pretenia aixecar Valencians, encara?
Jo no pretenia aixecar cap reacció. Primera, perquè després de Fuster s’han escrit moltes coses i, segona, perquè suposo que ja no és el moment de provocar polèmiques. El que pretenia era que, si em lligen 500 persones i entre elles hi ha algunes que tenen capacitat d’incidència social, doncs, si poden, volen i els interessa una part del que dic, en prenguen nota i ho practiquen d’alguna manera. No buscava res més. A banda d’això, actualment, al País Valencià no hi ha una articulació del món editorial, i en català encara menys. Estem demanant el cel, o ni que sigui el purgatori, però el que es viu culturalment, territorialment i lingüísticament al País Valencià és un autèntic infern i en eixe autèntic infern no vindrà cap llibre que provoque cap cosa extraordinària. Nosaltres,els valencians tampoc va provocar una gran onada, però sí una reacció. Fuster diu que El País Valenciano va alçar més polseguera perquè era en castellà i sí que el sabia llegir la gent del règim, però amb Nosaltres els valencians no va haver una reacció immediata. El que sí que va provocar va ser una reflexió continuada i, això, va donar com a resultat grups polítics i, sobretot, universitaris i culturals que van començar a prendre’s de debò allò. Fuster només connecta amb la gent de la generació del 31, havien passat 30 anys d’autèntic desert i, evidentment, el seu llibre és una bomba. El meu és una piula, és rectificar algunes coses que crec que, en aquell moment, Fuster no havia fet del tot com jo crec que són. I, després, és una proposta de petit programa d’actuació per a qui el vulga. Jo m’he quedat content i, com diuen els directors de cine, si nosaltres ens ho hem passat bé, esperem que vostès també.
–Una frase que apareix diverses vegades al llibre diu “Cada catalanista que ha generat Joan fuster ha activat 10 anticatalanistes més”…
Jo critico aquesta frase, això no és veritat. Ho és i no ho és. És una frase que es va fer, sobretot, arran de l’aparició d’un primer valencianisme teòric que criticava el treball de Fuster. Va començar a passar als anys 80, després dels resultats electorals que havia tingut el valencianisme polític. Aleshores, molta gent deia això i, de fet, molta gent encara ho diu també des de Catalunya. Això no és cert, o sí que ho és, però és igual. Aquests anticatalanistes, abans què eren? Eren espanyols, valencians que han renunciat a la seva llengua, a la seva cultura i al seu país i, quan apareix un valencianista, un catalanista, s’alteren. Doncs que s’alteren tu, ja s’apanyaran! Però és importantíssim que aparegui aquest valencianista, si són dos millor, si són quatre encara millor i, si en són sis, canviarà la realitat del tot. Per tant, estic en contra de dir que l’obra de Fuster és contraproduent en aquest sentit, perquè a mi em sembla del tot productiva. Despertem la consciència a uns quants i, això, genera una reacció contrària. I què? Per molt que ha cridat l’anticatalanisme valencià organitzat, abans era espanyolisme tranquil i, a mi, l’espanyolisme tranquil m’inquieta més que l’anticatalanisme activat per un valencianisme conseqüent.
–Així, no s’ha d’abandonar el catalanisme per evitar el conflicte, però es pot discrepar amb determinades estratègies. Com valora la situació actual del procés sobiranista?
Ara no s’està fent bé. Mentre les enquestes diuen que el vot separatista (una expressió magnífica que convindria recuperar de tant en tant- i ho dic amb ironia però també amb sentiment) puja, quan diuen que cada cop hi ha més partidaris de l’estat propi, vol dir que va bé. Quan les enquestes diuen que els partits sobiranistes- bàsicament Esquerra Republicana i CiU- sumen majoria absoluta, vol dir que va bé. El problema és quan comencen a dir que aquests dos partits ja no pugen, que caldria la CUP- i que encara estaríem malament- i que hi ha menys partidaris de la independència i més de continuar amb Espanya. Encara que les enquestes no tinguin l’última paraula- i ara menys que mai perquè representen la imatge de l’instant- si diuen que la cosa va malament, és que la tendència real no va precisament bé. Per què? Crec que des de la societat civil s’ha treballat molt bé, però quan els partits polítics han articulat tota aquesta il·lusió i energia amb política parlamentària, de govern, la cosa no ha anat tant bé. Tant de bo demà es faci una mica millor.
–Fuster va retreure als seus antecessors que no hagueren actuat en el grau de radicalitat que demanava la conjuntura política. És necessària la desobediència civil a la qual es refereix la CUP?
El que proclama la CUP no és majoritari, no crec que la desobediència que demanen tinga prou seguidors per fer-se efectiva o per tindre conseqüències importants. Però sí que és veritat que una gran part d’independentistes, o els més conscients, saben que hi haurà un moment determinat que caldrà fer un punt de transgressió, de separar la realitat. Si no es fa, està clar que l’estat no permetrà mai que Catalunya puga constituir-se un estat independent i, per tant, això acabarà passant. Com? S’ha de concretar perquè incloga el màxim de gent possible. Si en algun moment es diu, per exemple, que els contribuents de Catalunya han d’ingressar els diners a la Generalitat en lloc de fer-ho a l’estat i que, després, ella passarà aquests diners o s’hi enfrontarà, en aquell moment, ha d’haver-hi moltíssima gent que ho faça perquè no fracassi. S’ha de calcular bé perquè, a excepció dels seus votants, la gent no és com la CUP voldria. La majoria- la que fa canviar les coses, progressar o endarrerir el món- vota altres opcions polítiques sobiranistes i, per tant, s’ha de calcular tot amb molt de seny i coneixement. Però això em preocupa relativament, el problema que tenim és previ. Els partits sobiranistes estan cada dia més enfadats, barallant-se i sembrant la sensació que no mereixen la confiança per tirar endavant el procés. Després de resoldre això, tant de bo siguem capaços de pactar els passos necessaris per arribar a un punt de transgressió en què Catalunya poguera separar-se d’Espanya i, el més important, que la majoria social respongui.
-A Valencians, encara toca el tema de la corrupció i la crisi preguntant-se: “Han entès els valencians per què estan així o ho atribueixen als mals generals d’Espanya?”. Quina és la resposta?
En principi, molta gent pot pensar que això s’ha produït perquè hi ha hagut una època de disbauxa, un sistema de partits realment corrupte i una bogeria col·lectiva instada per administracions públiques que ens ha portat a la catàstrofe. Tot això, al País Valencià, ha tingut un nom: Partit Popular. Per tant, ara, la gent pot dir que això ha passat perquè ha passat a tot el món i perquè hi ha el PP. Evidentment, no és només això. Al País Valencià ha passat tot això per una falta brutal d’alternatives pròpies, de model de país propi, d’articulació nacional, d’autoestima, de pensar el país i de buscar el millor que convingui en tots els àmbits- financers, econòmics, culturals, empresarials, literaris, etc. El mal del País Valencià va molt més enllà d’una crisi provocada per una eufòria col·lectiva suïcida o pel govern del PP. El mal dels valencians també és que aquest país s’està difuminant i es converteix en una cosa amorfa en la qual és molt difícil fer les barbaritats que ha fet el PP però, per tant, el mal és previ.
-Espera un canvi a les pròximes eleccions?
Quan vaig escriure el llibre, tenia la confiança que els valencians acabarien votant una alternativa- això sí, fragmentada- que ocuparia el govern i plantejaria una alternativa política diferent. En aquell moment, l’alternativa eren el PSPV, Esquerra Unida i Compromís, que tenia una certa força, però ara es fa més complicat perquè han aparegut elements que no esperàvem, des de Podemos a Ciutadans. Ja va passar a les europees que UPyD va treure molts vots. I, ara, què acabarà passant? Ara és molt més incert tot, podria el vot de Podemos decantar una majoria perquè el PP governe una altra vegada perquè l’oposició ha estat incapaç d’articular-se com a alternativa de govern? És possible. Quin efecte real tindrà Ciutadans? Pujarà només a costa del PP o pujarà també a costa d’una part de vots que podríem atribuir a l’oposició? No ho sé. Ara està tot molt més obert. Les eleccions són d’ací quatre dies, aviat ho sabrem, però ara estic políticament i nacionalment més intranquil que abans.
–Aleshores, no portaran les circumstàncies a un gir de rumb segur de la realitat política?
Per determinar què votaran els valencians a les properes eleccions autonòmiques només tenim enquestes d’intenció de vot i les últimes europees, on el PP guanya però perd l’hegemonia i apareixen altres fenòmens. Si continua tot així i les enquestes es compleixen- que no té perquè no- el PP acabarà guanyant però sense majoria absoluta. La gran incògnita és si els partits de l’oposició seran capaços de pactar, arribar a acords que permetin un govern que puga substituir les polítiques nefastes del PP per polítiques més decents. L’única cosa que ens ha de preocupar ara a la gent sensata ja no és tant la derrota del PP, sinó que- com no hi haurà un gran partit i el vot es fragmentarà- els que guanyen no siguen tan soques de tornar-la a cagar i convertir això en un merder perquè la gent torne a votar el PP. Han de ser capaços de constituir una alternativa solvent, seriosa i que funcione. Seran capaços de fer-ho el PSOE, Compromís, Esquerra Unida, Podemos…? Si no són capaços, pitjor per a ells i pitjor per al país perquè no sé si pot aguantar un altre règim del PP molts més anys.
-La premsa valenciana de l’època de Fuster menyspreava les seves aportacions, les considerava absurdes, excèntriques i voluntaristes. Ha canviat la situació? Hi ha un lloc als mitjans pel valencianisme?
No és que la premsa franquista menyspreara les idees de Fuster, és que les combatia. Primer, no les coneixia. Quan, cap als anys 50, Fuster comença a col·laborar als diaris valencians del ‘movimiento’, Levante i Jornada, es publicaven algunes planes en català pensant que s’estava publicant folklore. Des de la pura ignorància, els senyors del règim no li donaven gran importància a la difusió de la cultura catalana que Fuster- i altra gent com ell- feia des de la premsa valenciana. Quan- a partir de Nosaltres, els valencians– es fa un plantejament seriós, la campanya en contra passa a ser histèrica i és aleshores quan es comença a combatre el que diu Fuster. L’anticatalanisme valencià es genera a mesura que el catalanisme va prenent cada vegada més i més volada i la premsa del moment, en mans del ‘movimiento’ o d’empreses absolutament partidàries del franquisme, és una premsa molt combativa. Això s’ha anat allargant en el temps: Levante, Jornada i després Las Provincias van atacar les tesis de Fuster de manera molt més forta a partir de l’any 1976, empesos per una sèrie de circumstàncies (profit polític, manteniment del règim, desgast de l’oposició democràtica, etc.) i això continua encara ara. Però la premsa valenciana té uns altres problemes, sempre ha estat resignada al provincianisme: els diaris de Castelló són per a Castelló, els d’Alacant per a Alacant i els de València per a València. Potser, només el diari Levante intenta trencar una mica amb això però, d’entrada, és una premsa que no està articulada com a país i no pot aspirar a vendre més enllà de la seua ciutat o província. Aquesta premsa és tot el que un valencianisme mínimament sensat- que no el fusterianisme- rebutja perquè considera que cal canviar.
-Al mateix temps, les empreses periodístiques catalanes tampoc han considerat el País Valencià un territori on competir. No hauria d’haver estat això una empenta per crear un mercat de mitjans de comunicació propi?
No, són dues coses separades. Els diaris en català sempre han intentat tindre delegacions i difusió al País Valencià i a les Illes Balears, però no els ha anat bé, no acaba de funcionar. Per què? Perquè el mercat era molt prim i existeixen traves administratives com, per exemple, que un diari de Barcelona que vol treballar al País Valencià l’hagi de portar primer a Madrid. Coses tan bèsties com aquesta. El sistema autonòmic ha servit de molt, però ha tingut un efecte contraproduent: ha trencat administrativament en realitats diferents territoris que parlen la mateixa llengua. És molt complicat per als mitjans catalans arribar al País Valencià, però és bàsic per la supervivència de l’idioma. A més, al País Valencià, el públic ha estat massa petit per aguantar invents que anaren- per exemple- més enllà d’El Temps. Era massa car, un risc empresarial que poques empreses volien fer, però ara és molt més fàcil. Un senyor que fa un blog a Borriana arriba perfectament a Perpinyà i, abans, el que feia una revista no hi arribava ni boig. A més, per fer-la calia una inversió alta i acabava sent molt difícil de tirar endavant. Ara, és baratíssim que aquest senyor puga fer un blog i el lligen al cap d’un minut a l’Alguer.
-Es refereix a Internet com una oportunitat per enfortir l’intercanvi de la cultura entre el domini lingüístic tal com defensava Fuster. S’està aprofitant bé?
El primer canvi de sistemes de producció en el món de la cultura que després traspua a tota la societat és la impremta, que arriba al segle XV a la ciutat de València i a la Corona d’Aragó. Crec que és bastant clar que la impremta possibilita mercats més amplis, i acaba facilitant la vida al castellà mentre el llatí la complica al català. Després de la impremta, el segon gran mitjà d’expressió i difusió de cultura, de pensament i d’idees és el cinema, que arriba quan el País Valencià són tres províncies espanyoles. Quan es fa sonor, a partir de l’any 1927, encara ajuda més a la castellanització. El tercer gran mitjà és la ràdio, que es popularitza durant la postguerra. Igual que passa després amb la televisió, la ràdio és castellana i uniforme. Tots els grans invents que han facilitat la difusió d’idees i llengües al País Valencià han acabat- o han començat- sent hostils a l’idioma. Quin és l’únic que no? Internet. Internet ja no depèn d’una regulació, d’unes empreses o del control de l’estat, ja no és un monopoli. Internet és la societat i la societat valenciana parla català i castellà, té una cultura catalana i una castellana. Internet funciona sense traves, sense fronteres, sense estructures de mercat que afavoreixen els estats. Els valencians ja no han d’anar a un quiosc a veure si ha arribat l’Avui o ja no han de mirar de sintonitzar TV3 contra totes les traves que posa la Generalitat valenciana; només han de connectar-se a Internet. Per primera vegada a la història, això ens va a favor. Al mapa lingüístic de Twitter, els Països Catalans existeixen. Tot i que d’una manera precària a mesura que ens acostem més a les puntes, els països de llengua i cultura catalana existeixen. Això no havia passat mai, mai havíem tingut un artefacte de difusió d’idees, de llengua i de cultura a favor nostre, de la llengua i la cultura catalana. Ara el tenim, l’estem aprofitant? I tant.
-També assenyala la industrialització com un procés importantíssim d’entre tots els que van influir en la castellanització del País Valencià. S’està intentant rematar la jugada amb el Pla General d’Ordenació Urbana?
No té res a veure directament. El PGOU no és un pla per acabar amb les últimes barraques, masies o masos on encara es parla valencià. És una història d’especulació, una més de tantes que ha perpetrat el PP i, afortunadament, això ha parat perquè la crisi no ha permès continuar-ho. El que sí que està clar és que, al País Valencià, la castellanització- d’una manera absolutament diferent de l’actual- comença al segle XVI amb una hegemonia. S’acaba la dinastia catalana, s’ajunten els reis catòlics, la corona es trasllada a Castella i el món de referències culturals, polítiques i lingüístiques al qual aspiren els valencians és castellà. Estem parlant de l’any 1.600 i, avui, estem al 2.015 i això ha continuat. Però no ha culminat: encara hi ha centenars de milers de valencians que parlen català i moltíssims valencians que se senten diferents. El problema és que els partits hegemònics que no representen aquesta tendència encara manen i el PP ha treballat moltíssim- i continua treballant- per a fer-la desaparèixer. Treballa per la fragmentació, la ridiculització i la mort de l’idioma, per la desestructuració política del País Valencià, per tot el que continua diluint els valencians en una massa acrítica i absolutament trista d’espanyols de segona, d’arrel castellana. Això encara passa, però no s’ha culminat la faena. Com deia el mateix Fuster, encara hi ha molts valencians que ho veuen o ho poden veure d’una altra manera. És possible, no només mantindre o reduir la velocitat en què s’està difuminant o destruint el País Valencià, sinó capgirar una mica aquesta tendència? Esperem a les eleccions, aquestes i les altres, perquè això no es fa en una legislatura.
–Un altre factor que també menciona al llibre és que el català va deixar de transmetre’s entre generacions amb l’arribada de la immigració castellana. Quin paper pot jugar el fenomen migratori actual?
Les onades d’immigració a partir, sobretot, dels anys 60- i del que ha vingut ara i del que vindrà sempre- contribueixen a la debilitat de la llengua, però no són determinants. El català no es perd a les grans ciutats valencianes, a Alacant o a València, per la immigració castellana; el català es perd perquè els valencians l’abandonen i, si els valencians consideren que no és útil per als usos que un idioma té com a normals, la gent que ve de fora no el reivindicarà, és absurd. La gent que ve de fora entendrà que això és el que cal fer i, per tant, no és que siguin responsables de res, és que ho compliquen involuntàriament. Hi ha molta gent que, encara que s’expresse en urdú o en xinès, acaben fent del castellà la seva llengua de relació amb la gent del país, amb la gent que ja estava allà. Però això no és determinant: si hi haguera- com passa a Catalunya- una bona política a l’escola i més voluntat dels valencians a mantindre el seu idioma, a parlar-lo i utilitzar-lo, això només seria una anècdota, un fenomen que caldria compensar d’alguna manera i no passaria res. El problema són els valencians.
-És el model d’immersió lingüística de Catalunya un model a seguir a les aules valencianes? Quin paper pot jugar Escola Valenciana?
Escola Valenciana ha fet una bona feina durant els últims 20 anys. Ha hagut de xocar contra un govern que no volia aplicar la llei d’ús i ensenyament a les escoles valencianes, que deia que sí però, a l’hora de la veritat, era l’autèntic obstacle perquè el valencià entrara amb força a les escoles. Ha fet una feina magnífica, juntament amb els pares que han triat el valencià com a idioma vehicular per als seus fills. No sé si el sistema que hi ha a Catalunya és el que més convé al País Valencià, perquè no sé si la societat valenciana el compraria. Els catalans no s’inquieten gens, estan contents pel model lingüístic i escolar que tenen, però no sé si la gent d’Oriola o Alacant- o potser sí, vés a saber- estarien contents amb una immersió en valencià. No ho sé, no crec. Però el que està clar, és que el govern no pot posar traves. Hi ha tanta força social i cívica al País Valencià- i Escola Valenciana n’és l’exemple- que només deixant-los tranquils i ajudant-los ja trobarien el millor sistema. Que siguen ells els que diguin quin sistema escolar i lingüístic ha d’entrar a les aules valencianes i que siguin els partits de l’oposició, que teòricament són progressistes, els que pacten amb Escola Valenciana com hem de fer aquest sistema. A partir del que Escola Valenciana digui i del que els partits entenguen que acceptarà la majoria social al País Valencià, han de treballar junts. No cal donar-hi més voltes, això pot funcionar.
-El Partit Popular sempre ha considerat folklorista tot el que tingui a veure amb la cultura valenciana. La llei de senyes d’identitat reforça aquesta visió?
Sí. La llei de senyes d’identitat és un altre bunyol que ha creat el PP per intentar rascar vots a aquells votants anticatalanistes que estaven pensant votar una altra cosa. Ja veurem si funciona, només ens hem d’esperar tres o quatre mesos per saber-ho. El PP es pensa que atiant l’anticatalanisme pot aconseguir parar el desgast electoral que pateix. És una pena que, després que els empresaris valencians digueren al senyor Alberto Fabra que deixara l’anticatalanisme perquè era un error polític important, ell continue i pense que això li donarà vots. Si guanya el PP, és igual que s’aplique o no la llei, perquè ja porta al cap que s’ha de carregar el català i ho farà de la mateixa manera. Si guanya l’oposició, espero que no quede en res, que sigui una de les primeres coses a abolir i espero que, una altra cosa immediata a fer, siga crear un model de televisió i ràdio públiques solvent, que funcione, que no siga insostenible i que, al mateix temps, permeti recuperar la vitalitat del català al País Valencià. I espero, a més, que totes les barbaritats que el PP ha anat escampant en 20 anys de règim puguen ser corregides.
>
laveupv / Marina Bou
