VALÈNCIA. No fa molt que Rubén Martínez Dalmau s’ha mudat a la nova seu de la Vicepresidència Segona del Consell, un despatx encara sense molt de mobiliari ubicat al Palau de Pineda, en plena plaça del Carme de València. Passat un mes des que va prometre el càrrec, el també conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica detalla en una entrevista amb Diari La Veu els reptes per a la legislatura que ara comença.
Entre els principals objectius que s’ha marcat el conseller es troba el de convertir l’habitatge en un dret fonamental –i, per tant, acabar amb la major part de desnonaments al País Valencià– i coordinar les polítiques verdes del Consell, un eix de treball que considera “transversal” i en què tots els actors del govern han d’estar implicats.
Més enllà de les seues àrees, Dalmau també es posiciona sobre altres qüestions d’actualitat per al govern, com ara la taxa turística, “que arribarà d’un moment a un altre” tot i que haurà de ser “consensuada” amb el sector; o una ampliació nord del Port de València, que “ha de ser compatible amb les exigències ecològiques”.
Amb quins objectius prioritaris arriba a la Conselleria?
Tenim dos nuclis de treball. En la Vicepresidència Segona tenim per objectiu la consolidació de la coordinació de les polítiques mediambientals i ecològiques del Consell. Açò implica que després de l’estiu començaré a presidir la comissió delegada corresponent a les polítiques verdes del Consell i es determinaran els diferents eixos que faran que el Consell vaja a una sola veu en el marc de les polítiques verdes, que són transversals a totes les conselleries. L’acord del Botànic d’Alacant va fer una cosa enormement important i diferent respecte l’anterior Botànic, que és eixe eix verd per la transició ecològica, contra el canvi climàtic i per la recerca de mecanismes de sostenibilitat.
Després tenim la cConselleria d’Habitatge, que és un dels pilars essencials de l’estat social. Fins ara la vivenda s’ha pogut no considerar un dret fonamental. De fet, si llegeixes la constitució del 78, no està considerada un dret fonamental, sinó com a dret social. La nostra missió és que eixe article 47 siga un article normatiu, que estiga garantit el dret a viure baix d’un sostre. No es pot tindre una vida digna si no es té un lloc on dormir i viure. Hi ha una relació directa entre dignitat i habitatge.
I respecte del punt d’arquitectura bioclimàtica?
Segurament l’arquitectura bioclimàtica és el punt d’engranatge entre la vicepresidència verda i el dret a la vivenda, perquè incorpora elements de sostenibilitat tradicionals i, a més a més, en el cas valencià tenim una enorme quantitat d’exemples tradicionals, com els riuraus o els canyissos. Estem posant-los en valor amb un element fonamental que és la innovació, és a dir, com s’incorporen en el marc de la innovació aquests mecanismes naturals de sostenibilitat. El 40% de l’energia que utilitzem es gasta en els edificis. Si foren sostenibles, tindríem un estalvi d’energia enormement important, que significa finalment menys emissions al medi ambient i un major compromís amb la transició energètica.
En quina mesura creu que pot desenvolupar-se la llei de Funció Social de l’Habitatge heretada de l’anterior Botànic?
El primer Botànic tenia les seues limitacions, perquè en primer lloc calia posar ordre en la casa per a poder avançar i calia incorporar els fonaments per a poder treballar, però des d’aquest punt de vista, crec que el principal element va ser l’aprovació de la Llei de Funció Social de l’Habitatge. Una llei enormement moderna, ben construïda, amb molta capacitat de crear un dret normatiu i amb moltes garanties de fer efectiu el dret a l’habitatge. En el seminari de Montanejos ens vam posar com a objectiu desenvolupar la reglamentació de la llei perquè el problema, i ho saben molt bé els juristes, és que si no es fa el reglament, la llei acaba no podent aplicar-se. És un dels encàrrecs principals que té l’última directora general [d’Emergència Habitacional, Funció Social de la Vivenda i Observatori de l’Hàbitat i Segregació Urbana], Lorena Sanz.
Un dels principals obstacles que va trobar la llei va ser la qüestió d’inconstitucionalitat que va plantejar el govern espanyol, que entre altres aspectes tenia a veure amb la possibilitat de traure al mercat aquells habitatges buits en mas de grans tenedors. A través del reglament es podrà dur a terme?
El reglament no pot anar mai contra la llei. El que està clar és que en el dret a la propietat hi ha dues facetes. Està el concepte de propietat i, a banda, la seua funció social. Per tant, l’equilibri està en la ponderació entre les dues facetes, entre la part individual del dret a la propietat i la part col·lectiva que és la funció social. La funció social existeix en el constitucionalisme al món des del 1917, és a dir, és un element establert definitivament en el constitucionalisme. Això vol dir que hem de buscar mecanismes per a fer efectiu el dret a l’habitatge. Si no poden ser uns, com per exemple la competència reguladora, hem de buscar-ne altres. Cal pensar que ‘habitatge és una competència enormement complexa perquè és multinivell, està exercida pel marc supranacional, l’estatal, l’autonòmic i el local. Nosaltres tenim la major part de les competències, però hem d’estar sempre dins del marc regulador europeu i espanyol.
El País Valencià és la tercera autonomia en nombre de desnonaments per lloguer, que cada vegada representen un percentatge major. Quines actuacions contempla per a pal·liar aquest problema?
Volem declarar el País Valencià territori lliure de desnonaments en els pròxims quatre anys, però hem de tindre en compte que no tots els desnonaments són iguals. No és igual el d’una família que no vol pagar un dret al lloguer, per la raó que siga, que una família necessitada i que no pot pagar el dret al lloguer. Nosaltres ens adrecem a la gent que té dificultats per a pagar o la gent que viu una vertadera emergència habitacional. I les emergències habitacionals s’han de tractar com a tals. Lamentablement, tenim en el País Valencià un parc públic molt limitat que no arriba al 2% quan en altres països europeus estem parlant del 10 al 20%. Els poders públics no han invertit en habitatge en les últimes dècades i també és veritat que una gran part d’aquest parc públic està en males condicions. Per tant, el diagnòstic no és bo. Però això no pot ser excusa de res, hem de posar-nos a treballar per a augmentar el parc públic i rehabilitar el que tenim. Sobretot en les zones que tenim com a zones roges, zones més vulnerables, que és fonamentalment el sud de la província d’Alacant i l’àrea metropolitana de València. I això ha d’implicar incorporació de pressupost i inversió en habitatge.
A banda, els desnonaments es poden evitar si s’agafen a temps. I per a això hem consolidat una línia pressupostària de 2 milions d’euros per a poder pagar o avançar els diners al llogador en el moment que es veu que una família no pot pagar el lloguer. Quin problema tenim ara? Que no tenim un sistema d’alerta precoç per a veure quan això passarà. Estem dissenyant un telèfon d’emergència habitacional perquè la gent puga cridar i diga: “Mireu, necessite ajuda perquè em tiren en dos mesos”. Després estan els casos molt particulars quan a la família, fins i tot quan té una renda d’inclusió, no li lloguen. Per la raó que siga, perquè formen part de grups marginals o perquè no es fien de qui està darrere. Quan tenim aquest problema, sí que hem d’actuar directament. Ahí és quan cal tindre un parc públic d’habitatge per a dir-los: “No vos preocupeu, ací podeu incorporar-vos”.
Un problema que afecta sobretot els joves és que els lloguers suposen un gran percentatge dels seus ingressos. És viable utilitzar l’índex de preus dels lloguers per a limitar el seu increment?
Efectivament, la generació jove és la que més dificultats té per a accedir a l’habitatge. En primer lloc, perquè és molt difícil trobar liquiditat per a fer una compra. El banc ja no dóna diners per a això, cosa que crea una pressió important sobre el mercat de lloguers i augmenta els preus. En segon lloc, perquè tenim el cas de la pressió turística i de les noves fórmules d’incorporació del turisme, fonamentalment dels pisos turístics. Com pot ser que en llocs com el Cabanyal tinguem apartaments que fan la vida pràcticament impossible a gent hi que viu habitualment i que fan que algú que vol llogar-se una casa no puga? I, en tercer lloc, per totes les conseqüències de la crisi econòmica i el desastre que hi ha hagut en l’ocupació i la falta de capacitat adquisitiva de la gent jove.
Tot això cal mamprendre-ho per davant, però de manera global. No pot ser només un problema de la Conselleria d’Habitatge, ha de ser un problema del consell. Nosaltres hem començat, ja ens hem coordinat amb l’alcalde Joan Ribó per a col·locar una inspecció forta de pisos turístics. També cal plantejar la possibilitat de crear una taxa turística, perquè els pisos turístics han de col·laborar per la petjada ecològica que fan el la ciutat, però també perquè estiguen a uns preus amb els quals puga competir el sector hoteler, que també és important. I, en segon lloc, cal mirar regulacions paregudes a les de Berlín o París, que al cap i a la fi són regulacions amb els preus mitjans. Ara mateix tenim un observatori de preus que funciona molt bé i el que cal fer és bonificar l’arrendador que lloga a eixe preu.
Confia que aquestes bonificacions o deduccions fiscals puguen fer que els arrendadors s’adeqüen al preu mitjà?
S’hauria de veure en la mesura que hi haja una maduresa fiscal que trobe que cada vegada és més ampla. Però el problema no és només la bonificació, sinó segurament el perjudici que recaiga sobre qui se’n vaja molt d’aquests preus. Cal crear uns estímuls fiscals que vagen en aquest sentit, que bonifiquen els preus mitjans i vagen en detriment dels preus més alts. Per això també cal fer un control dels augments, que és una competència local que pot aplicar l’Ajuntament. Es pot fer com en el cas de Berlín, que quan renoves el lloguer no pots pujar una càrrega més del percentatge corresponent i en tot cas no pot ser més del 10 o el 15%, depenent de com estiga fluctuant el mercat en eixos moments.
No creu que els ajuntaments també tenen responsabilitat en el canvi d’ús que s’està fent en molts edificis de zones com Ciutat Vella, on es propicia la gentrificació canviant l’ús residencial a un ús terciari?
Clar, però el problema també és el marc legal, que dona capacitat a una persona que ha invertit en determinat edifici perquè puga posar un lloguer si tot l’edifici està destinat per a això. En el cas valencià, són regulacions prou importants i, segons el que ha comentat l’alcalde, ho seran més en un futur. Per exemple, el Pla del Cabanyal, allí es limitarà a un 10% les cases destinades als turistes i només poden ser planta baixa o primer pis. El que no podem fer tampoc és entrar en un procés de turismefòbia. És a dir, nosaltres hem de conviure amb el turisme. I conviure amb el turisme significa que haurem d’acceptar que hi haja penetració turística en els llocs on hi ha major pressió. Què hem de fer? Controlar-ho perquè lògicament siga un element que siga moderat i que puga ser articulat amb la convivència dels veïns. El fonament és el control. El gran problema que tenim és moltes voltes la falta de control i el fet que hi ha molts pisos que són il·legals. Per això, una de les coses més interessants que s’ha plantejat és la taxa turística a València. Pense que pot ser un projecte pilot pel fet que si has de pagar la taxa turística ja no tens només la inspecció municipal, sinó que tens la inspecció fiscal al damunt. Ahí entrem a jugar en una altra lliga, perquè ja estarà Hisenda plantejant si tu estàs pagant o no les pernoctacions que entren en el teu pis. Això podria ajudar a augmentar el control i ajudar a desemmascarar els pisos turístics irregulars.
L’aplicació de la taxa turística ha sigut un punt de discòrdia entre els socis del Botànic, amb un PSPV que fins ara s’havia situat en la negativa. Confia que es puga aplicar en una primera versió a la ciutat de València i avançar cap a una major implantació?
Mira, quan et reuneixes amb els empresaris, i sobretot les empresàries en particular, tenen clar que la taxa turística arribarà d’un moment a un altre. I ho tenen clar perquè, a més a més, veuen que funciona. Nosaltres no estem inventant la pólvora. Està en moltes ciutats europees i funciona molt bé, no hi ha hagut ni un sol cas en què s’haja incorporat taxa turística i els turistes hagen deixat d’anar. Al contrari, els turistes no deixen d’augmentar per altres raons. A més a més, pense que això s’ha de modular amb el fet que nosaltres hem de ser lleials al pacte del Botànic. El punt 37 de l’eix 4 diu que s’han de buscar elements per a millorar la sostenibilitat del turisme. Ahí no parla de taxa, però sí de mecanismes de sostenibilitat, que hem de plantejar quins sons. Si tenim una taxa que pot plantejar-se progressivament en el marc de projectes pilot, trobe que ens anirà molt bé. També pense que ha de ser consensuada amb el sector, no crec que haja de donar cap guerra. També pense que ha de ser una taxa finalista, no pot ser simplement per a tindre més recaptament, sinó que ha d’anar a pal·liar i compensar molts elements provocats pel fet que hi haja un augment desproporcionat de la població en època turística.
Quant a la qüestió mediambiental, Ximo Puig va anunciar que el primer que proposarien a les Corts seria la declaració de l’emergència climàtica. Açò involucrarà que es prioritze la sostenibilitat ambiental per sobre d’altes projectes econòmics?
No sé si la paraula és prioritzar, però està clar que no pots plantejar projectes de qualsevol caire sense mesurar i compensar l’impacte ambiental. Has de pensar a llarg termini. Tenim grans problemes al País Valencià, però també molta capacitat per a plantejar alternatives. Per al tema de la contaminació en les ciutats tenim l’aposta per mitjans de transport col·lectius i nets, la renovació dels parcs de vehicles públics, l’aposta per cotxes elèctrics… Hi ha una gran quantitat de coses a fer a llarg termini, però també a curt. Pense que la més important de totes continua sent la conscienciació social d’on estem. I en això trobe que hem avançat molt. El canvi climàtic no es menciona ni una sola volta en el primer Botànic i en quatre anys ha passat a protagonitzar un dels eixos fonamentals. A més, trobe que la Conselleria d’Innovació és un dels grans encerts, un grup de gent pensant en com innovar perquè la nostra transició ecològica siga més ràpida i més sostenible.
Respecte a l’ampliació nord del Port, la socialista membre del consell d’administració, Rodríguez Piñero, va mencionar que no podem renunciar al desenvolupament de València per postures ecologistes. Està d’acord amb aquesta postura?
Ací no es tracta de renunciar a un desenvolupament que donarà llocs de treball, es tracta d’entendre si aquest projecte és compatible o no amb les exigències ecològiques actuals. És a dir, tenim un projecte de fa molts anys, tenim uns informes mediambientals del 2007, quan encara hi havia gent que deia que el canvi climàtic era mentida. Lògicament, les demandes ecològiques que hi ha el 2019 no poden ser les mateixes que hi havia el 2007. El que cal fer, des del meu punt de vista, és ampliar el diàleg respecte al Port i no entendre que es tracta d’una competició entre desenvolupament i ecologisme, sinó entendre si aquest projecte en particular entra o no dins dels paràmetres que hui tenim de transició verda i sostenibilitat ecològica. Pense que aquesta seria una postura que el Consell podria assumir perfectament.
