VALÈNCIA. Rosa Pérez Garijo és la nova consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. Agafa la cartera de mans de Manuel Alcaraz, el seu predecessor en la passada legislatura. Pérez Garijo, però, no és una nouvinguda en la gestió d’aquestes àrees; si més no, en aquella que té a veure amb la memòria democràtica.
En la legislatura anterior, l’ara consellera va ser diputada de Memòria Històrica a la corporació provincial de València. Allà va començar la tasca d’exhumació de fosses de víctimes del franquisme i de reparació de les famílies d’aquestes persones represaliades.
Ara s’ha mudat al despatx de l’edifici La Cigueña disposada a continuar aquesta tasca i ampliar-la als municipis de la resta del territori valencià. La seua Conselleria incorpora per primera vegada les competències de Qualitat Democràtica, des d’on tractarà de fer realitat el banc d’ADN –”públic”, remarca–, el cens de víctimes i el mapa de fosses. A això se sumen els reptes en matèria de transparència i participació perquè el País Valencià s’aprope a allò que ella considera ‘una democràcia plena’. Conversem amb la consellera just la setmana que es commemora el Dia Internacional de la Democràcia, que se celebra el 15 de setembre.
Parlem dels seus objectius per a aquesta legislatura. Què cal fer en Transparència?
En Transparència, que és el nom que imperava en aquesta Conselleria, és evident que aquests quatre anys s’ha treballat moltíssim. Cal assentar tot el que s’ha fet i avançar un poc més però tenim clar que s’havia fet un gran treball. Ara estem amb els objectius que ens vam marcar en el seminari per al semestre, com és el cercador de publicitat institucional. Cal anar un poc més enllà del que ja s’havia fet i, sobretot, sempre, fer partícips la resta de conselleries. Nosaltres som qui controlem la transparència, però cal que les conselleries compartisquen eixa filosofia i que la comencen a utilitzar sense que hàgem d’estar nosaltres al darrere.
En l’eix 5 de l’Acord del Botànic hi ha un punt que pareix molt ambiciós: la reforma de l’Estatut per a incorporar aquests criteris de participació i transparència. En aquest sentit, què es planteja exactament?
Estem plantejant fins i tot que es faça una llei de participació que establisca mecanismes. Però si volem fer-ho bé, cal estudiar-ho, treballar-ho, fer partícip la societat… Cal que la participació siga un dret. Però no serà una cosa immediata perquè volem treballar-ho bé per a dotar-nos de mecanismes que siguen efectius veritablement per a aquesta participació.
Què pretén fer en matèria de Participació?
La participació és una de les assignatures pendents. Pensem que s’havia prioritzat el tema de la transparència, però a nosaltres ens agrada dir que volem dur el Botànic a la ciutadania i que participe fent propostes, a més de fer-la partícip de les propostes i el treball que fem. És una crida a la participació social i, també, al fet que la societat participe d’aquest govern.
Una dinàmica molt estesa en l’àmbit local són els pressuposts participatius. Seria això traslladable a l’administració valenciana?
A nosaltres ens agradaria, i treballarem en aquesta línia. El que cal veure és com es regula perquè veritablement siga real. En molts ajuntaments parlen de pressuposts participatius però ens hem posat a mirar-ho i pràcticament només n’hi ha un o dos consistoris que realment ho facen. Fa falta la cultura de participació però també donar mecanismes útils i vinculants. Això és precisament tot el que es vol treballar aquesta legislatura.
“Ens omplim la boca parlant de participació, però no hi ha mecanismes fiables”, lamenta la consellera. / DANIEL GARCÍA-SALA
Creu que estan fallant els mecanismes de transparència i participació en el disseny de grans projectes que s’acaben trobant amb una forta oposició social de les persones afectades? De quina manera el govern podria afavorir que la ciutadania prenga part en aquestes actuacions?
Com deia, crec que falta molta cultura de participació i moltes vegades ens omplim la boca parlant de participació però no hi ha mecanismes fiables i que, al mateix temps, la incentiven. Ara, per exemple, estem fent una guia per a veure tots els processos de participació que hi ha en cadascuna de les conselleries i els seus departaments, i, també, oferir-los a la ciutadania. Cal anar més enllà; cal traspassar la participació de la Generalitat i treballar l’administració local.
On radica la importància d’aquests mecanismes de participació?
Els mecanismes de participació són doblement útils. Són útils perquè l’administració sàpiga què vol la ciutadania, i són útils perquè la ciutadania té molt a aportar. Però aquests mecanismes, en molts casos, no existeixen. Moltes vegades la participació i la nostra democràcia es limiten a votar cada quatre anys. Jo vinc d’una filosofia molt d'”un peu en la institució i un altre peu al carrer”, i cal veure com treballar conjuntament les dues coses perquè això siga possible. A més a més, és molt preocupant la desafecció tan gran per part de la ciutadania per una democràcia tan jove. Calen precisament mecanismes perquè la ciutadania se senta més partícip i hi haja una democràcia més plena.
Aterrem això que diu en un cas concret que enfronta la ciutadania i diferents administracions amb el Port de València: l’ampliació nord. Com valora el procés seguit fins ara?
Tampoc conec en profunditat com s’ha dut però el que està clar és que sembla que no hi ha un consens i que caldrà treballar-ho i que tothom se senta representat.
Ocorre sovint que els òrgans de decisió no compten amb representació social. En el Consell d’Administració del Port, fins i tot la quota de la Generalitat està ocupada per empresaris [Vicente Boluda i Salvador Navarro] que amb uns o altres interessos són favorables a l’ampliació. Què cal fer perquè l’Ajuntament i els col·lectius socials tinguen una representació efectiva i influent en les decisions?
Està molt clar que no podem deixar que precisament qui participe i qui tinga poder de decisió siga qui tinga un interés particular. S’ha de prioritzar que hi haja un interés general. Però quin és l’interés general? Quan el PP parlava de la Fórmula 1 també era l’interés general. També calen mecanismes per a això i que l’interés general no es convertisca en el fet que alguns sectors tinguen un pes determinat per a decantar certes qüestions cap a un interés particular. Aquest és el gran repte de la participació: com fas partícip tot el món sense que es convertisca que només aquells que tenen interessos molt particulars puguen marcar una determinada política? És tot un repte.
Una altra àrea a càrrec seu és Cooperació. Què vol fer amb ella?
En Cooperació està molt clar. D’una banda estan els objectius de l’Agenda 2030 de l’ONU per al desenvolupament sostenible però també cal recordar que, durant la campanya electoral, tots els grups que tenien en eixos moments representació a les Corts van signar un acord amb la coordinadora d’ONGD.
Aquest acord signat a l’abril va establir que la cooperació tinguera un pressupost estable al marge dels canvis electorals. En aquell moment va manifestar que es tractava d’un acord “de mínims” i que la seua formació aniria “molt més enllà”.
Acabem d’entrar i els meus objectius, de moment, són complir i treballar en aquesta línia. Evidentment, si poguérem anar més enllà d’aquests objectius, seria perfecte. Però, de moment, tenim clar que tothom hem de treballar per a aconseguir els nostres objectius.
Diu que els objectius aniran en la línia de l’Agenda 2030. En l’àmbit global, però, es debat molt sobre la fallida del model de cooperació emprat en els últims 15 o 20 anys. Considera que caldria revisar-lo?
A mi m’agradaria tindre un món on no fera falta la cooperació. El que estem intentant és donar determinades ajudes a països que en molts casos tenen la situació que tenen perquè n’hi ha d’altres que estan explotant-los, i això no ho hem de perdre mai de vista. Per tant, en realitat la política de cooperació el que fa és ajudar de manera puntual quan tots sabem que hi ha un problema estructural molt més ampli. Dit això, cal replantejar-se molt el tema de la cooperació per a intentar veritablement que es puga avançar en el canvi de realitats, més que en actes puntuals. Però cal posar també en valor com la cooperació i les organitzacions que s’hi dediquen fan un treball molt important i, moltes vegades, fins i tot sense suport institucional. I també hi ha el que hem viscut ací, en aquesta Conselleria, que d’ací a no res eixirà la sentència del cas Cooperació.
Quines mesures té previstes en matèria de Qualitat Democràtica?
És evident que per a nosaltres són fonamentals les polítiques de memòria democràtica. La legislatura passada es va aprovar la Llei de Memòria Democràtica, que va ser un avanç perquè s’havia treballat durant molts anys des de l’oposició perquè fora possible. Ara cal posar l’Institut de la Memòria Democràtica en marxa i avançar en les exhumacions de les restes que hi ha a les fosses. Jo vinc precisament d’exercir aquesta responsabilitat a la Diputació de València i ara cal estendre-la a tot el nostre territori, a més de tindre en compte totes les reivindicacions de les associacions memorialístiques, que han sigut les que han mantingut durant molt de temps les demandes de justícia, memòria i reparació.
Pérez Garijo: “Fa falta ja un govern que aposte per tancar ferides i fer polítiques clares de memòria, justícia i reparació”. / DANIEL GARCÍA-SALA
Quins són els deures pendents de les administracions?
Si volem avançar en una democràcia real, és important que les administracions facen la tasca de memòria, justícia i reparació. L’exhumació de les restes i el banc d’ADN per a les fosses, que també funcionarà per als nadons furtats, són dues qüestions que fins ara no s’han treballat pràcticament, per no dir gens. Tenim experiències que ens han ensenyat molt, com és el cas d’Argentina, on ja es va crear un banc d’ADN fa molt de temps i van recuperar el que ells anomenen ‘els nets’ i ‘les netes’. Nosaltres volem treballar també en aquesta línia i tindre també el nom de totes les víctimes i fer un registre de totes elles. L’educació també és important per a nosaltres; sempre ho hem dit: l’alumnat, quan acaba la Secundària, sap molt bé quin paper van jugar els Reis Catòlics en aquest país, però no saben res de la història tan fosca i tan recent [del franquisme]. El poble que no coneix la seua història tendeix a repetir-la.
Pel que fa a les exhumacions, des de la Diputació de València es feia mitjançant subvencions concedides a les associacions de víctimes. Els familiars, però, demanaven posar fi a “la litúrgia” de sol·licitar ajudes i que s’actuara d’ofici. Com es farà des de la Conselleria? S’han tingut en compte aquestes crítiques?
La Diputació ho feia així perquè era l’única manera que podíem fer-ho. Cal destacar que arran d’aquestes subvencions va sorgir tot un moviment d’associacions de familiars de víctimes de les fosses que es van mobilitzar. Des de la Conselleria, i això es va començar a treballar en l’etapa darrera, sí que hi ha prevists contractes directament per a exhumar. Està adjudicat tant a Alacant com a Castelló, però pendent València, ja que va quedar deserta la contractació. D’una banda, hi ha la línia d’exhumar directament mitjançant contractes; de l’altra, fer-ho a través de les associacions. Aquesta última fórmula té de positiu que hi ha algunes fosses que els familiars no volien obrir, i això també s’ha de respectar.
Quin hauria de ser el paper de les administracions locals en les exhumacions?
Des de la Conselleria també s’intentava que els ajuntaments s’implicaren molt. Evidentment, no volem deixar que siguen les associacions les que s’hagen de fer càrrec de tota la paperassa però les administracions locals, sí. Incentivàvem que tingueren els registres de tots els afusellats que hi havia al seu poble i que es poguera treballar conjuntament. Per exemple, a Ontinyent i a Xiva van ser els ajuntaments els que van demanar la subvenció.
Va trobar diferent predisposició a col·laborar en funció del color polític dels ajuntaments?
El que sí que hem trobat és que els ajuntaments que col·laboraven eren clarament progressistes. O bé de Compromís, o bé d’Esquerra Unida, o el PSOE a Ontinyent. Allà, per exemple, s’havia treballat conjuntament en una comissió en què participaven tots els partits polítics. Però no hi ha cap ajuntament que no estiga en mans de l’esquerra que s’hi haja implicat. Jo crec que això és una qüestió de dignitat. Sempre ho he dit: el tema de les exhumacions és una qüestió de tornar la dignitat, però no a les víctimes ni a les seues famílies, que no la van perdre mai, sinó al país. Un país que encara té els seus cementeris i les seues cunetes plenes de fosses comunes no té dignitat ni té una democràcia plena.
Què caracteritzaria una democràcia plena?
‘Qualitat democràtica’ són moltes coses: és la transparència, és la participació i és, també, tindre una democràcia més potent. I perquè una democràcia siga així cal que tota aquesta injustícia no quede impune i que no queden famílies que han viscut aquest trauma. En qualsevol cultura està molt clar que les famílies necessiten fer un dol, i cal pensar que ací hi ha famílies que no van fer un dol, que no van poder plorar les seues víctimes, no les van poder soterrar i, a més, van ser estigmatitzades. Això ha passat en una realitat prou recent, malauradament. Cal reparar-ho, és una qüestió d’humanitat.
“Hi ha unes tasques de memòria, justícia i reparació que ja no poden demorar-se més“, assevera Pérez Garijo. / DANIEL GARCÍA-SALA
Ha citat el banc d’ADN, el cens de víctimes i el mapa de fosses. De tot això es va començar a parlar ja en la legislatura anterior. En quin estat es troben aquests recursos?
Nosaltres estem encara en el traspàs de competències. A més, Memòria Democràtica estava dins de Justícia i encara no tenim el personal. Sabem que hi ha alguna cosa però encara no està massa avançat. Per a nosaltres serà una prioritat. També volem recopilar totes les dades d’ADN de les exhumacions fetes per altres administracions, centralitzar-ho i que siga un banc d’ADN públic, cosa molt important.
La situació financera actual és complicada i des del Consell ja s’ha anunciat que hi haurà ajusts pressupostaris. Li preocupa com podrien afectar la seua Conselleria, que és la que menys pressupost té? Tem que les actuacions previstes puguen quedar paralitzades?
Crec que açò no es pot demorar massa. Trobem molts problemes perquè han passat molts anys. Els fills i filles de les víctimes ja tenen una edat molt elevada; en el tema dels nadons furtats ocorre exactament igual. Per tant, és una qüestió que no es pot demorar. Nosaltres intentarem evitar les retallades; això és fonamental i hem de treballar en aquesta línia. Si finalment no hi ha cap manera d’evitar-ho, caldrà que ho negociem entre tots. Però ací hi ha unes tasques de memòria, justícia i reparació que ja no poden demorar-se més.
Què pensa de la tasca que està exercint el govern estatal en matèria de memòria històrica?
El primer que li demane al govern estatal és que hi haja govern estatal. És molt important, i això em preocupa moltíssim, perquè tots hem vist el que ha ocorregut a Andalusia, com han entrat la dreta i l’extrema dreta i automàticament s’han paralitzat les polítiques de memòria. El que cal és tindre un govern que aposte veritablement perquè ací es vagen tancant ferides i perquè es puga avançar en una democràcia més plena. És de veres que amb el govern de Zapatero es va fer la llei de reparació, la del 2007 [llei 52/2007, de 26 de desembre] però veritablement es podria haver avançat molt més. De fet, es van fer subvencions per al tema de les exhumacions però molt mínimes, i hi ha casos com el de [Teófilo] Alcorisa, que es va donar la subvenció a la família però l’Ajuntament de València va posar tants problemes que no van aconseguir els permisos abans que caducara la subvenció. Per tant, aquestes polítiques tampoc van servir per a arribar a exhumar en la majoria dels casos. El que fa falta ja és un govern que aposte per tancar ferides,;anar avançant i fer polítiques clares de memòria, justícia i reparació. El primer que cal, doncs, és tindre govern. Si anem a una repetició electoral i governa la dreta, ens en podem oblidar.
