VALÈNCIA. Gabriel Rufián va passar aquest dilluns unes hores a València per a presentar el seu nou llibre, Ser d’esquerres és ser l’últim de la fila (i saber-ho), un encàrrec de l’editorial Catarata emmarcat en la col·lecció ‘Què és ser d’esquerres (hui)’ per la qual ja han desfilat figures polítiques i intel·lectuals com Carlos Taibo, Juan Carlos Monedero i José Andrés Torres Mora. Una sèrie d’assaigs on els autors tracten de respondre quina posició ocupa la ideologia progressista en l’actualitat i quins són els seus reptes.
Poques hores després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, la veu de Rufián és un testimoni de primer ordre per a comprendre què passa a Madrid. Portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés, el polític independentista es va oferir com a mediador en les precipitades negociacions entre el PSOE i Podem amb l’objectiu de desbloquejar la investidura i formar un govern de coalició. Aspiracions que, per ara, han fracassat.
En el seu discurs del passat dijous va inquirir tots dos partits a arribar a un acord que evitara una victòria de la dreta en unes eventuals eleccions. Això sí, també els va advertir que al setembre, amb una possible sentència del judici del procés sobre la taula i la diada apuntant en l’horitzó, seria molt més difícil arribar a un acord. “Serà un moment molt complicat per fer política per a tothom”, augura.
Què és ser d’esquerres? Creu que el concepte polític necessita una revisió en l’actualitat?
El llibre és un encàrrec d’una editorial de Madrid (Catarata) que ens va demanar a alguns personatges polítics que responguéssim la pregunta què és ser d’esquerres. Vaig intentar incidir molt en dos conceptes: primer, el concepte de la consciència de classe, consciència de qui ets. Ens han fet veure que és un concepte molt antic quan crec que està més present que mai; ser conscient de qui eres i qui és el causant del teu patiment. El segon, és el patiment, el dolor. La dreta sempre ha utilitzat la por i l’esquerra l’única cosa que hem tingut és el dolor o el patiment que ens comporta segons quina situació. Cal ser capaços de filtrar aquest patiment en respostes polítiques, perquè si no ets capaç d’articular reposats polítiques col·lectives, no canvies absolutament res.
Sempre pose el mateix exemple, hi ha moltíssima gent que en aquest país cobra el salari mínim, malauradament i miserablement, i en canvi voten partits que voten en contra del salari mínim. No té sentit; si vingués ací un extraterrestre, no ho entendria.
El fracàs de la investidura pareix haver mostrat que l’esquerra, fins i tot quan guanya, acaba sent “l’última de la fila”. Considera que s’han trencat tots els ponts de negociació?
És que no es poden trencar, per molt que pensem que sí o que no. I encara queda molt. En la política espanyola i catalana, i fins i tot en la valenciana, un mes és una eternitat. Nosaltres som exemple de pactes entre formacions polítiques molt diferents per un fi que transcendeix les nostres sigles. Tant Catalunya com el País Valencià són un exemple d’aquest futur de la política, de trobar un punt comú amb aquell que és diferent. En canvi, a Madrid, a Espanya, això costa moltíssim.
Jo recordo que a Podem li dèiem ja fa quatre anys, cada volta que ens criticaven als republicans catalans per pactar amb l’espai convergent, que les contradiccions que comporta pactar amb l’espai convergent són les mateixes contradiccions que ells tindrien quan pactessin amb el PSOE. Les mateixes. Però ho hauràs de fer, per intentar canviar i modificar el teu país. És el futur de la política, ens hem de creure que encara hi ha temps, i de fet jo estic absolutament convençut que l’alternativa és tan nociva i tan tòxica que l’esquerra s’hi posarà d’acord.
Des de les forces que conformen el govern valencià es parla de “valencianitzar la política espanyola” i s’insta el PSOE i Podem a copiar la fórmula de l’acord del Botànic. Per què costa tant exportar allà aquest model de governança?
El que s’ha fet al País Valencià i a Catalunya és el futur de la política. Pactar amb el diferent és el futur de la política ens agrade més o menys. Això que dos es reparteixen la història s’ha acabat, per molt de temps almenys.
En la sessió d’investidura advertia que al setembre serà molt més complicat. Confia que es puga tancar abans, potser a l’agost?
Demà millor que no demà passat. Perquè al setembre no cal ser Noam Chomsky per saber que no serà un bon moment, no només per setembre, si no per ser la tornada de l’estiu…
Amb una Diada de seguida a la tornada de l’estiu…
Serà un moment molt complicat per fer política per a tothom. No cal ser ‘indepe’ per saber-ho ni perquè et passi. D’això hem de ser conscients tots, així que millor fer-ho ara. Tant de bo ho aconseguim entre tots.
En els últims dies va intentar erigir-se de mediador entre el PSOE i Podem. Dijous vam tindre la investidura fallida, divendres el PSOE tancava la porta a l’opció d’una coalició d’esquerres. Ha rebut algun input en les últimes hores sobre aquest oferiment de fer de mediador?
El que em va sobtar, primerament, és que fóssim els únics. A mi l’immens Joan Tardà em va ensenyar que això de ser portaveu anava de parlar amb tothom, tot i que et caigués bé o no et caigués molt bé. La primera sorpresa que em vaig portar és quan es va filtrar la informació i de sobte vaig ser l’únic. Jo pensava que tothom trucaria, però no, només vam ser nosaltres.
La qüestió és que jo crec que forma part de la nostra responsabilitat, intentar cosir aquests dos móns aparentment trencats. I sempre hem fet la mateixa reflexió i la vam fer durant el debat d’investidura: si nosaltres, que som un partit o un moviment polític terriblement represaliat, amb un president a la presó, amb el secretari general en l’exili…, encara parlem de diàleg, de concòrdia i de política, per què tu no? Perquè tant de bo nosaltres poguéssim estar discutint ací de cadires i de ministeris, tant de bo fos això. Però allò que nosaltres discutim internament al partit és a veure com ens repartim les visites a l’Oriol.
En la negociació de cara a la investidura, els grups parlamentaris que havien de contribuir a la majoria progressista s’han sentit ignorats pel PSOE?
Nosaltres no volíem parlar tant de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa sinó de la seua permanència. Potser no era bon moment per negociar perquè en el moment que vivim, si nosaltres posàvem alguna condició, segurament ens haurien dit que no perquè érem el mal menor i, amb tot, encara així hauríem d’haver-nos empassat la investidura. Això sí, nosaltres vam tindre una actitud molt proactiva i vaig parlar amb moltíssima gent del PSOE.
En Compromís, per exemple, estaven més disgustats perquè consideraven que el PSOE, soci a la Generalitat, els havia fins i tot menyspreat.
Entenc el sentiment de Joan Baldoví. Sorprén que ell no tingués aquest contacte més directe amb el PSOE per a poder haver tancat un acord quan els dos partits comparteixen govern a València.
