Adolfo Suárez s’empescà l’anomenada Transició (canviar el règim des del règim perquè continue el règim) i, ja veieu, el franquisme sobrevisqué. Quin tio el Suárez! Reeixí, amb la col·laboració necessària dels col·laboracionistes, a deixar ben lligada la pantomima borbònica, postfranquista, i l’invent ha tingut èxit. A Franco, amb honors, l’han tret ara, quaranta-quatre anys després (amb ministra «socialista», la Lola, oficiant de suma sacerdotessa), del seu mausoleu faraònic del Valle de los Caídos. Suárez ideà la manera de fer «demòcrates» —blanquejar— els feixistes. Vet ací la Llei de reforma política de 1976, a la qual seguiren les eleccions generals del 15 de juny de 1977. I d’aquelles noces (eleccions), doncs, aquests confits.
Diumenge 10 de novembre de 2019, diumenge d’eleccions, eleccions repetitives, les quartes «generals» en quatre anys. De rècord! Spain is different!, deia el feixista —demòcrata reconvertit— Manuel Fraga Iribarne. Sí, cert, totalment diferent a una democràcia seriosa homologable: ho era en 1963, quan l’eslògan del Ministerio de Información y Turismo franquista —o fraguista—, ho era en 1975, quan sebolliren les restes del dictador al seu mausoleu de Cuelgamuros (ostres que ni el Ramsès!), i ho continua sent el 2019, amb rei preparao, president de govern sociata engiponat de supèrbia, fatxes a tentipotenti en prime time televisiu i esquerra té igual col que bleda, escagassada, equidistant. Ladies and gentlemen: this is Spain and the Spaniards. Franco li digué al Juanito, «alteza, prometedme que pase lo que pase mantendréis siempre la unidad de España» i en això continuem, amb l’Espanya de xaranga i pandereta que denunciava el poeta (Machado) obcecada malaltissament a fer complir el testament del dictador: «Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de su unidad». Tot val per a meter en cintura els catalans, fins i tot —si escau— ressuscitar el GAL per a capturar Puigdemont. Ep! El Sánchez va llançat i, en competència amb l’emblanquinat immaculat Abascal, s’atreví quasi a insinuar-ho al debat de campanya. Per cert, un debat amb els catalans com a eix temàtic però sense catalans. I és que els espanyols volen molt Catalunya, fins i tot la vol la Cayetana aristòcrata de deix porteño, vaja que sí! (la maté porque era mía), però la volen sense catalans, és clar!
