En 1520 un tsunami popular inundà el Regne dels valencians. València i el seu Regne aspirà a ser República, com Gènova o Venècia. Rei absent per sempre, que la dinastia s’havia esgotat, els agermanats —els seus ideòlegs— reivindicaven les idees que temps enrere havia expressat Francesc Eiximenis al seu «Dotzè de Lo Crestià»: «regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència e Roma, e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Itàlia e d’Alemanya».
¿Els valencians molls, com els agrada sentir-los als espanyols? ¿O més aïna serà que no han reeixit en les seues vindicacions i aspiracions? La qual cosa no vol dir pas que les seues reivindicacions, socials i nacionals, s’hagen exhaurit. El País Valencià, mal que els pese a alguns, batega, i el «problema» valencià, tot i que condemnat a l’ostracisme, a la invisibilitat, per la política de prebenda, targeta black i canongia del corrupte —i franquista, molt franquista— Regne d’Espanya, està latent, endormiscat però latent.I tant! No se sentirà interpel·lat qui rebutja que es parle, que es pense, que sentim en valencià —català!—, o a qui a Euskal Herriaparlen, pensen i senten en èuscar oque a Galícia ho facenen gallec. Òbviament, no volen saber-ne res els que detesten Catalunya. No volen veure el problema a la Carpetovetònia, pel seu supremacisme ancestral (ep! Que Déu ja parlà a Moisès en espanyol), i, l’ignoren a dretcient, a les terres que pretenen assimilades, eixos que per una poltrona —Espanya sí que ben paga els traïdors— són capaços de vendre sa mare. Però el País Valencià, mal que els pese, hi és, existeix.
