El 1961, vint-i-cinc anys després d’haver hagut de fugir a Argentina, Maruja Mallo tornava a Madrid per exposar a la sala Mediterráneo. Posteriorment, el 1965, s’instal·laria definitivament en una capital grisa en la qual no podia evitar sentir-se esglaiada pel règim dictatorial. A més, ja no la coneixia pràcticament ningú: el món en què ella havia viscut s’havia esvaït i els seus amics havien mort o estaven desterrats. Enrere quedaven els anys a Buenos Aires, amb una vida social i cultural intensa, i els viatges per Amèrica: Punta del Este, Valparaiso, Tierra de Fuego, Copacabana, Nova York… Una ciutat, aquesta última, on es va traslladar el 1947 i on, l’any següent, va obtindre el Premi de Pintura de la II Exposició Novaiorquesa i, a l’octubre, va mostrar el seu treball a la Carroll Carstairs Gallery. L’arribada de Perón al poder va fer que se sentira presonera una altra vegada i la va empentar a buscar noves oportunitats als Estats Units. “L’ascens del peronisme va determinar l’allunyament de molts cognoms de l’aristocràcia bonaerenca que col·leccionaven obra de l’artista”, assenyala M. Laura Rosa (“Naturaleza fantástica. Los viajes transoceánicos y su impacto en la obra de Maruja Mallo”, 2009). Arran d’això, va haver de vendre una quantitat important d’obres al joier Samuel Malà que les va exposar a les seues botigues no sols d’allí, sinó també de Xile, París i la ciutat dels gratacels. Una altra conseqüència fou l’abandó dels pinzells fins el 1951, quan va participar en la I Bienal Hispanoamericana de Arte.
