Allà per l’any setanta-dos del passat segle, uns amics pintors, que en eixe moment encetaven la seua vida professional ens animaren a comprar una casa d’un poblet de Castelló, desconegut, mig abandonat, i que anava a ser un lloc d’encontre entre artistes, on a més els artistes anaven a crear un museu “insòlit”, com el va batejar anys més tard la pintora castellonenca Beatriz Guttmann. Tota la família anaren, el poble era bonic, malgrat, però, que hi havia moltes ruïnes, llavors compraren dos cases, una la vendrien poc més tard, l’Alcalde i un Batiste ens ensenyaren diverses cases desocupades, la més gran costava 45.000 pessetes i l’altra 15.000 clar està.
Eixa aventura col·lectiva, de pintors i “companys de viatge”, aviat donaria el seu fruit: el naixement del Museu Popular d’Art Contemporani. Allò de “Popular” significava que volia ser un museu diferent, a poc a poc, els artistes van deixar obres en depòsit, per un termini; així doncs, artistes com Uiso Alemany, Antoni Lopez, Palanca, Nassió, l’esmentada Beatriz, Agustín De Celis, Almela, Progreso, Catalapiedra…, van tindre casa, jo i la meua companya entrarem en relació directa amb el món de l’art, vinculats al poble, i a la trajectòria del Museu.
Han passat cinquanta anys, hui gran part del centre històric s’ha recuperat, gràcies al primer impuls dels artistes, amb una colla de residents de variats “oficis i beneficis”. El Museu ha anat creixent, fent-se major, i tota la zona situada dins les muralles és conjunt històric artístic (BIC).
Al començament he emprat l’expressió “insòlit” de la pintora Gutmann, la qual procedia procedent d’Àustria, per finir el Museu, i així és: des del principi, i de la mà del crític d’art Vicent Aguilera Cerni, es conformà una gestió molt especial, en la qual la presència d’artistes procedents de molts llocs hi participen, juntament amb les autoritats, i amb gent del mateix poble.
Actualment el Museu ha multiplicat la seua projecció, i rellevància, aquestos dies com a exemple tenim l’Exposició de fons del Museu al Centre Cultural la Nau del Cap i Casal; també, s’han fet exposicions i actes en altres poblacions com Benicàssim, Jérica, Benicarló, Les Coves de Vinromà… Al que acabe de dir, cal afegir la creació d’un centre de documentació, de les activitats per escolars i majors.
El museu renova periòdicament els seus fons, i tanmateix ha remodelat la col·lecció permanent que s’exposa. Igualment, cal remarcar com als darrers temps l’administració ha donat més suport a la seua tasca, ajudant donada la manca de recursos; a hores d’ara allò que els visitants hi poden veure representa un panorama molt ric d’obres dels anys 70 -80 del segle passat, amb obres tant abstractes com figuratives.
Vilafamés i el seu Museu son, doncs, un patrimoni del nostre país i de la cultura universal. Resta prou per fer, com seria el cas d’aconseguir més mecenatge, difícil feina per legislació que tenim, o la manca d’hàbit o interès per part del món empresarial, i millorar la gestió i suport. Així i tot, la gent interessada trobarà en el Museu un bell espai, o edifici, del gòtic valencià, el Palau del Batlle, dins del qual gaudirà d’un conjunt d’expressions artístiques que sens dubte li suggeriran moltes vivències.
