L’any 2019 ha sigut, malauradament, l’any de l’extrema dreta a Espanya, després del franquisme. El seu èxit el va iniciar a Andalusia al desembre de 2018, i l’ha millorat en les dos eleccions generals d’enguany. Ara té representació parlamentària en el Congrés i en el Senat, en alguns parlaments autonòmics i en molts ajuntaments. A això han contribuït en gran manera el conflicte amb l’independentisme català i, probablement, algunes equivocacions i vacil·lacions, en sentits diversos, dels partits d’àmbit estatal. Vox, com a representant de l’extrema dreta espanyola actual, probablement, no haguera pogut mai anar molt més lluny d’on van arribar l’antiga Fuerza Nueva i el seu líder Blas Piñar, amb el vell discurs i proclames de sempre, enarborant el racisme, l’odi o la quimera a l’immigrant, l’espanyolisme i el patriotisme caspós, l’antifeminisme, l’oposició al divorç i a l’avort, l’uniformisme en tots els sentits, l’homofòbia, els dogmes de fe, el supremacisme religiós, el culte a Franco i al franquisme, etc. Sense el conflicte català i sense algunes actuacions potser equivocades dels partits estatals, Vox mai haguera tingut la nombrosa representació que té ara. La ultradreta és un perill i una amenaça per al sistema democràtic imperant a Espanya, però, a més, i especialment, és una amenaça per a l’Estat de benestar. Els votants o potencials votants de Vox, que no tinguen la condició de milionaris, han de saber quin és l’ideari i el projecte concret d’este partit, en tots els camps, però també, i molt especialment, en el dels servicis públics, i en què els afectaria, en cas de governar Espanya.
Vox, en general, beu de la ideologia de l’extrema dreta tradicional, antagònica de qualsevol avanç social o de pensament, però el seu projecte en el camp socioeconòmic i en el sector i servicis públics no s’adiuen al tradicionalisme polític espanyol, ja que professa un ultraliberalisme econòmic i social a ultrança. En eixe sentit, preconitza la privatització generalitzada de l’educació, de la sanitat, de la Seguretat Social, del sistema públic de pensions, i, en general, de tot allò que siga públic i solidari per a la ciutadania. Això significa el desmantellament dels sistemes públics d’educació, de sanitat, de la Seguretat Social, de les pensions i la seua substitució per empreses privades de manera generalitzada. Vol dir que l’escola pública, com a molt, seria residual, la “normal” i/o de qualitat seria de pagament; la universitat, per als rics; la sanitat estaria majoritàriament en mans d’empreses privades, i accedir als seus servicis seria pagant, al comptat o amb afiliacions a mútues o assegurances privades de pagament, amb les condicions establides d’acord amb criteris de guanys; la Seguretat Social pública seria residual o, pràcticament, inexistent; les prestacions públiques per desocupació o per malaltia desapareixerien, o serien per a supòsits de difícil compliment; el transport públic sofriria una enorme minva en benefici del transport privat i rendible. I aixina tots els servicis necessaris per a la ciutadania. I tot això, acompanyat d’una baixada generalitzada dels impostos i les cotitzacions públiques que fan realitat eixos servicis. És a dir, capitalisme en estat cru i salvatge, més diferències i bretxes socials. Els rics, més rics, i els pobres, més pobres.
Per a saber el programa real de Vox en matèria econòmica i social és convenient escoltar atentament el que diuen els gurús de Vox en eixos temes, com Iván Espinosa de los Monteros o el seu conseller àulic, Fernando Sánchez Dragó. El primer, com a programa de Vox, proclama que l’Estat ha de mantindre fortes les Forces Armades, les d’Orde Públic i l’Administració de Justícia, i poc més. L’escriptor, aconsellador i alma mater cultural de l’extrema dreta, té dit, en moltes ocasions, que l’Estat no ha de gastar ni un euro en cultura. Ni el franquisme, feixiste i extrema dreta com era, va arribar tan lluny en eixes matèries, ja que va mantindre el sistema educatiu, la sanitat, la Seguretat Social i altres servicis en l’àmbit públic. I és que, com va dir fa poc Julio Anguita, el feixisme tenia un vernís social que Vox no té.
Un votant o potencial votant de Vox, de les classes populars, al qual no li importe el franquisme, perquè no el va viure o per la raó que siga, sí que deu assabentar-se de quin programa real té Vox amb efectes per a la seua butxaca i per a i les seues necessitats com a ciutadà, i no deixar-se dur per emocions “patriòtiques”, supremacistes ni anticatalanistes. I els alliberats d’idees “salvadores de la Pàtria” hem de combatre Vox i tota l’extrema dreta amb raons i arguments sobre l’autèntic significat de la seua política. Fer pedagogia sobre què representa eixe ideari serà ben profitós per al benestar de tots i totes.
