En un petit poblat endinsat dins d’un bosc meravellós, vivia una petita fada que feia sempre realitat tot el que desitjava amb una vareta màgica.
Per demanar un desig la fada havia d’agitar la vareta màgica amunt i avall. Aleshores el proferia i, al cap d’una estona, es feia realitat.
Un dia d’estiu que feia molta, molta, molta calor, la fada va agafar la vareta per demanar un gelat i l’agità amunt i avall com feia sempre. Tanmateix, quan va voler dir el desig, no va sentir res, no tenia veu! Com s’havia quedat sense veu?
La fada pensà que simplement era que s’havia refredat, que anant a descansar una estona es passaria l’efecte i la veu li tornaria.
Al cap d’una estona d’estar la fada gitada va tocar algú a la porta de casa. “Toc, toc, toc!” La fada s’alçà, sobresaltada, i contestà:
– Qui és?– Aleshores, va pensar: “Ja tinc veu, puc demanar el meu desig!”
Qui tocava a la porta era el seu bon amic Pere, que va contestar:
– Sóc en Pere.
La fada va preguntar mentre obria la porta:
– Sí, Pere, què fas aquí?
En Pere va contestar:
– T’abelleix pegar una volta amb mi pel parc i xarrem?
La fada estava pensant més en el desig que en el fet d’anar al parc i contestà:
– No, gràcies, Pere, tinc feina a casa. De totes totes, s’agraeix.
En Pere va dir:
– D’acord, ja quedarem un altre dia. Adéu!
La fada li va contestar:
– D’acord, Pere, adéu.
Aleshores la fada va córrer a agafar la vareta per a demanar el desig i va fer el mateix de sempre. Però quan va voler dir les paraules del desig es va tornar a quedar sense veu i llavors va tornar a pensar el mateix d’adés i se’n va anar al llit per a descansar.
Quan es va despertar, va tornar a intentar formular desig i una altra vegada es va quedar sense veu. I així van anar passant els dies i cada vegada, quan intentava dir un desig, es quedava sense veu.
Aplegà un dia que es va cansar i va retirar la vareta en un caixó, pensant que ja no podia demanar més desitjos.
Al cap dels anys i després d’haver hagut de treballar per a guanyar el que volia, la fada va trobar la vareta al caixó on l’havia deixada anys enrere i, després d’haver pensat i recapacitat, va entendre per què la vareta no li havia concedit més desitjos.
Va ser aleshores quan va entendre que l’avarícia trenca el sac.
Els desitjos se’ls ha de guanyar cadascú amb el seu treball, esforç i laperseverança i no gràcies a una vareta màgica.
Conte contat, ja acabat, una cullereta de mel per qui l’escolta i una de sucre per qui el conta.
