El rugit de les escopetes, que em seguia a tota virolla, em retrunyia a les orelles. En la fugida desesperada m’he endinsat en un bosc, un lloc que octubre havia omplit de fulla seca i odi, de sang innocent. Els cadàvers anaven acumulant-se i m’he amagat rere un gruixut roure intentant evitar aquell lúgubre destí. Allí, m’he preguntat què feia darrere d’aquell roure, per què lluitava contra iguals, què m’havia portat a allò. Els trets continuaven rugint una vegada i una altra, bum! bum! bum!, aquell soroll em deixava sord i aquell odi, cec. A Astúries, els rius de sang arrossegaren amb ells la dignitat de la gent, el valor de la vida… I els trets han parat, la sang ha deixat de córrer, cadascun ha soterrat el seu morts, i tots –els qui quedem– tornem a sobreviure.
Inaciu Galán
Segon premi en el II Concurs de Microrelats MINIMORIUM de LA VOZ DE ASTURIAS.
(Traducció de l’asturià de Llorenç Garcia)
