La sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) que anul·la parcialment –però deixa sense efectes– el Decret de Plurilingüisme Dinàmic amb què el Consell volia incrementar la presència del valencià al sistema educatiu associant-lo amb més hores lectives d’anglés, demostra que el model d’incentius assatjat per la Conselleria d’Educació no és possible per a l’estament judicial.
El tribunal assumeix la tesi del sindicat CSI·F i jutja discriminatori que els alumnes que cursen més hores de castellà acaben el seus estudis amb una certificació d’anglés inferior a la dels estudiants que hagen estudiat amb el valencià com a idioma principal. Aquest sistema es va idear per a fomentar que els consells escolars dels centres optaren per una major presència del valencià.
Els resultats de la consulta van demostrar que el valencià havia avançat de bracet de l’anglés, fins i tot en zones de fort predomini social del castellà, i que l’objectiu de fer dels escolars valencians futurs ciutadans trilingües podria estar més a prop.
El rebuig previsible per part dels sectors socials i polítics contraris a la presència normalitzada de la llengua dels valencians va convertir l’incentiu en “xantatge lingüístic” –segons l’argumentari polític de PP i Ciutadans–, confonent la voluntarietat de triar un model o un altre amb una obligació forçosa que no apareix en cap article del decret ara anul·lat.
El sindicat CSI-F i la Diputació d’Alacant, governada pel Partit Popular, van exercir el paper d’ariet judicial davant el TSJ, que els ha donat la raó en entendre que els efectes dels incentius comporten la “discriminació” dels alumnes de predomini castellà.
Es tracta d’un efecte secundari d’un model on l’Administració dóna la llibertat –condicionada per l’incentiu i no per cap “xantatge”– a cada centre educatiu perquè trien el nivell desitjat. El TSJ considera aquest efecte –materialitzat en l’acreditació de capacitació d’idiomes al final del període escolar– inconstitucional perquè crea una desigualtat no justificada.
Si aquesta desigualtat és la clau de volta del problema haurem de concloure que el model lingüístic, com l’educació en general, haurà de proporcionar el major grau d’igualtat possible. La sentència recalca que la promoció del valencià en funció d’una situació prèvia de minorització és perfectament legítima, però que no es pot fer en detriment del castellà.
A banda de la dificultat de discernir com es pot incrementar la presència d’una llengua sense reduir-ne la d’una altra quan les hores lectives estan taxades, el tribunal demana a la Generalitat que justifique el grau de preeminència del valencià sense explicar quins han de ser els criteris d’elaboració d’aquest diagnòstic.
A simple vista, sembla evident que el castellà té una presència social molt superior, però quantificar això sembla una condició prèvia, a criteri del TSJ, per a justificar qualsevol discriminació positiva del valencià. Respecte d’això es podria apuntar que el mateix poder judicial no s’aplica a si mateix aquesta preocupació per la igualtat de les llengües i la situació de discriminació d’alguns dels seus usuaris.
El TSJ també hauria d’aclarir per què unes vegades parla de discriminació de “l’alumnat” que prefereix el castellà i d’altres censura la discriminació del castellà enfront del valencià. Perquè, si el problema és aquest darrer, no cal fer massa anàlisis sociològiques per a determinar quina és la llengua minoritzada, fins i tot en l’àmbit educatiu. Ara, si el problema és la igualtat o no dels subjectes receptors dels serveis educatius, el TSJ podria estar marcant el camí legal i constitucional per a l’assoliment d’un veritable plurilingüisme al País Valencià, almenys pel que fa a les dues llengües anomenades cooficials.
Llevat d’alguns problemes i objeccions mínimes suscitades després de l’aprovació de la reforma de l’Estatut de Catalunya, la immersió lingüística en català ha sigut el sistema amb què milions de ciutadans d’eixe territori han aconseguit un relatiu domini de la llengua pròpia, i també del castellà.
Es tracta d’un model igual per a tots, en què l’alumnat que, per l’origen o pel lloc de residència, no entraria mai o quasi mai en contacte amb la llengua catalana s’immergeix en un idioma durant el temps de classe i acaba entenent-lo, parlant-lo, llegint-lo i escrivint-lo. La normalització social del català demostra que aquell model, amb totes les mancances que s’hi puguen trobar, és molt més efectiu per a l’objectiu marcat –el domini real del castellà i el català– que la lentitud i la insuficiència evident dels sistemes assatjats al País Valencià.
