Raons no en falten per a un no que tothom ja esperava. El mirall de les Eleccions catalanes ha reflectit ben clarament què és el que es pot esperar del partit de Pablo Iglesias, que no ha tingut cap vergonya per intentar dividir la ciutadania catalana amb el xenòfob argument del catalanisme dels immigrants espanyols que viuen a Catalunya. I un altre fet que justifica la rotunditat d’aquest no és la recent visita dels portaveus valencians a Madrid a reclamar la presa en consideració de l’Estatut valencià i unes millors condicions per a la nostra societat. Una visita que al Congrés espanyol no va deixar de ser una burda comèdia, però per a nosaltres, com diu Francesc Viadel a l’article publicat en aquest mateix diari: “No és per a riure. La indiferència amb què es va tractar el tema valencià dimecres passat només pot veure’s com una humiliació”. Una humiliació com ho és la no assistència del president del Govern espanyol, una humiliació com ho és que només n’assistiren 48 dels 350 diputats que formen la Cambra alta, una humiliació que el ministre d’Hisenda a més ens amenace si no paguem la multa de la UE per una manipulació del dèficit que van fer els seus companys de partit amb el vistiplau del Govern estatal, en definitiva, una humiliació que ha de ser l’última que patim els valencians, i més si ve d’una horda de polítics més preocupats per la seua jubilació que pels interessos de la ciutadania.
Per tot açò, i per moltes coses més, el País Valencià ha d’estar representat a Madrid per un grup valencià i valencianista fort, capaç de mostrar la voluntat del poble sense filtres, sense matisos, des de la més ferma voluntat de defensar els nostres senyals. I evidentment, és hora que Compromís accepte el seu rol i es crega d’una vegada per totes que el suport que ha rebut del poble valencià en les darreres eleccions, no és una mera casualitat. No, no ho és perquè tot ixe suport està basat en la creença que podem tenir governs que castiguen la corrupció, que passegen orgullosos els nostres símbols i que siguen capaços de defensar-nos on calga, sense contagis, sense algú que onege la unitat d’Espanya per damunt de totes les coses, perquè d’això, ja n’hem tingut massa a la nostra estimada i maltractada terra. Ningú més que nosaltres sap què és el que ens cal per a sentir-nos un poble lliure i capaç, orgullós i valent, i per tant, que no ens donen lliçons, per favor…