VALÈNCIA. “Per als mitjans de comunicació, els homes fan coses i les dones són coses. S’ha de deixar de representar les dones per l’essència, com a objectes”. Aquestes frases, pronunciades per Juana Gallego Ayala en la conferència inaugural, podrien ser una de les idees que resumiria la jornada ‘Violències masclistes, feminisme i comunicació’. Però també hi ha l’advertència de la fotoperiodista Judit Prat: “Cal anar amb cura en com la nostra mirada distorsiona allò que volem contar d’elles. La manera més eficaç d’evitar-ho és preguntar-los. Sense elles, el relat no està complet”.
Gallego i Prat són dues de les professionals i expertes en comunicació que van participar aquest dimarts en la jornada organitzada per les Corts amb la col·laboració de la Unió de Periodistes. En el punt de mira, un objectiu: caminar cap a un model de comunicació feminista, amb nous enfocaments i amb nous formats. “Cal aprofundir en la perspectiva de gènere, donar eines, remarcar el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de conscienciar la societat sobre aquesta xacra social que és la violència masclista”, va demanar Noa de la Torre, presidenta de la Unió, en l’acte d’inauguració.
La conferència inaugural va anar a càrrec de Juana Gallego, qui precisament plantejava la pregunta: “Com podem anar cap a un model feminista de comunicació?”. Ho feia, però, demanant realisme i no “com una carta als Reis o cap a una posició utòpica”. L’experta en comunicació i gènere va destacar que les dones formen “un gran contingent” als mitjans de comunicació, però es plantejava també si la sola presència de les dones és suficient per a assolir un model feminista. La resposta, per a ella, és que no, si bé reivindicava el dret “d’estar” allà on vulguen, a més d’apuntar que “seria injust carregar als muscles de les dones tota la responsabilitat de canviar el model, que siguen les abanderades del canvi del discurs”.
Per a Gallego, les rutines dels mitjans de comunicació i del periodisme són les culpables que les dones, malgrat estar presents als mitjans, només s’incorporen al model i no puguen canviar-lo fàcilment. Per tant, per a assolir un vertader model feminista de comunicació caldrien canvis en quatre esferes: canvis en l’estructura empresarial; canvis en l’estructura professional; canvis en el model de representació, i una decisió política i un compromís per la igualtat. En resum, els mitjans “no sols hem de contar què passa, sinó per què passa i ser el motor del canvi”.
Més enllà d’un comptador: La importància del context
A aquesta conferència li seguia la taula ‘Cap a la mirada violeta: nous enfocaments i experiències’. Julia Ruiz, redactora de política de Levante-EMV, va remarcar la necessitat de llançar missatges inclusius, que no oculten ni invisibilitzen les dones i també va parlar “d’una certa hipocresia” quan els mitjans parlen de la violència masclista però després contribueixen “a eixe caldo de cultiu perquè siga possible”. Un dels motius podria ser la manca de consciència de gènere i de formació.
En el mateix sentit es va pronunciar Ana Requena, redactora en cap de Gènere en eldiario.es. Ella també es va referir a la “falta de coherència”: “En un mateix mitjà de comunicació podem veure molt bones pràctiques i tot el contrari. Per què? Perquè manca formació; perquè hi ha professionals que ho tenen molt interioritzat dins de la redacció i altres que gens, i perquè no hi ha ningú que tracte d’homogeneïtzar-ho”. Requena també es va referir a la importància de deixar de tractar els assassinats masclistes o les violacions com qualsevol altre succés: “Han d’inserir-se en un context”.
Remei Blasco, directora d’informatius d’À Punt Mèdia, també va criticar que “la violència masclista sovint queda com un fet aïllat, cinquanta fets aïllats”. “Hem de remarcar que és el resultat d’una violència estructural que la societat patriarcal fa possible”, va apuntar. Blasco també es va referir a les rutines del periodisme com una de les culpables del model actual: “El llibre d’estil està molt bé, però quan entres en la redacció entres en una voràgine i algú ha de plantejar canviar-ho. De vegades, et trobes una notícia que vulnera el teu manual. Per això, és necessari tindre material previ de context i saber parlar amb les veus expertes”.
“Si no hi ha perspectiva de gènere, no hi ha periodisme; el que ens hauríem de plantejar és que potser fins ara no hem estat fent periodisme”, va sentenciar la periodista i activista Irantzu Varela. Per a ella, es queda “curta” la idea de posar temes feministes en l’agenda. “El que hem de fer és marcar nosaltres l’agenda”, afegia. A més, a propòsit de la diversitat, deixava una idea per a la reflexió: “Les sèries estan mostrant més la realitat que els informatius”.
“Jo no fotografie víctimes, jo fotografie sobrevivents”
Ja a la vesprada va ser moment per a aprofundir en el feminisme a través de les xarxes socials i de la fotografia. D’una banda, la comunicadora audiovisual María Pardo va parlar de “la potencialitat emancipadora de les xarxes socials, un altaveu molt potent i que ens permet transformar la realitat”. Per a ella, les xarxes socials són “la primera oportunitat de comunicació no heteropatriarcal amb gran impacte”. No obstant això, cal que tinguen una connexió amb l’àmbit acadèmic i educatiu, i també al carrer. A més, va animar les dones feministes a “erigir-se en agents del canvi”. Tot seguit, la fotoperiodista Judith Prat va parlar de la visió de les dones que no estan en l’agenda. “Una bona fotoperiodista no només ha de tindre una col·lecció de bones imatges, ha de tindre una narrativa pròpia”, va indicar. En el seu cas, en eixa narrativa pròpia “és imprescindible que parlem de les dones i de què els ocorre”, siga quin siga el tema que s’està cobrint.
Prat va parlar de tres conflictes en concret –el Kurdistan, el Congo i Nigèria– i de totes les violències que pateixen eixes dones –”primer pensava en una doble violència; després en vaig afegir una tercera, i més tard m’adone que hi ha tota una cascada de violències sobre les dones”–. Ara bé, per a Prats és important “contar la història de dones que són capaces de sobreposar-se a eixa violència”. És a dir, si elles no es resignen a ser víctimes, sinó que volen ser agents del canvi, els i les periodistes no han de victimitzar-les. “Jo no fotografie víctimes, jo fotografie sobrevivents”, va afirmar. També va parlar del perill de “reconstruir el seu món des d’una mirada androcèntrica i occidentalitzada”. “La manera més eficaç de no caure en això és preguntar-los a elles; de vegades, l’única cosa que cal que fem és escoltar-les”.
“O es pren partit o s’és còmplice”
La jornada va acabar amb una taula rodona específica sobre la violència masclista i els mitjans de comunicació. En ella hi van participar Pau Crespo, sociòleg i criminòleg; Magda Bandera, directora i cooperativista de La Marea, i Anna Gimeno i Remei Castelló, periodistes i autores del Manual d’estil per al tractament de la violència masclista i el llenguatge inclusiu en els mitjans de comunicació.
Crespo va apuntar la necessitat d’oferir ajuda, recursos, a les dones. Un exemple molt concret, facilitar el número 016. També Bandera va fer referència a aquestos recursos, però amb una puntualització: “Posa la denúncia quan estigues en un entorn de protecció”. A més, la responsable de La Marea va reiterar una idea ja apareguda al llarg de les jornades, que és el fet de no parlar d'”un nou cas”o d'”un altre cas”, perquè “això no té context”. Aquesta ponent també va posar el focus en la importància de parlar de les causes i de saber triar les paraules. Violència masclista o feminicidi serien dues bones tries per a ella.
Per la seua banda, Castelló també va fer referència a com es representen les dones en els mitjans, la idea inicial de la jornada.”Cal canviar el punt de vista des del qual els mitjans mostren i posicionen les dones”, en paraules seues. “Els mitjans han d’acceptar el repte del canvi. Fugir de l’androcentrisme i fer un salt cap al llenguatge no sexista. És una qüestió de convicció, de formació i de militància”, va afegir. Ara bé, Castelló va voler descarregar tota la responsabilitat del periodista, perquè “també cal la implicació de l’empresa”. En el mateix sentit es va pronunciar la companya Gimeno, dient que “no s’ha de dipositar tota la responsabilitat en l’individu, sinó especialment en les empreses de comunicació”. “Un mitjà o pren partit clarament contra les violències masclistes o està sent còmplice”, va sentenciar.
