Fa dos anys, un pacient madrileny quinquagenari va acudir al seu Centre de Salut del barri de Salamanca. Es tractava d’un aturat de classe mitjana que es queixava d’una molèstia en la boca de l’estómac que empitjorava per la nit i en veure telediaris. L’home va dir que li feia mal Espanya. Descartada la broma, el metge va provar un tractament simptomàtic amb analgèsics i ansiolítics. Als tres mesos, davant el resultat infructuós de les proves i la manca de milloria, el facultatiu va decidir portar el cas al Congrés Espanyol de Malalties Emergents que es realitzava a Sevilla. Contra allò esperat, altres companys van aportar historials similars. Des d’aleshores, s’han comunicat vora set-cents casos d’arreu de l’estat que han permès una descripció sistemàtica de l’estranya malaltia. Comentem breument les seues característiques d’acord amb el Simposi Internacional sobre el “dolor d’Espanya” celebrat recentment a València.
Com a símptoma principal, el dolor és habitualment abdominal, però també toràcic en menor proporció. Altres manifestacions acompanyants són: palpitacions, irritabilitat i comportament intolerant que de vegades arriba a l’agressivitat. L’afecció sol tenir un predomini masculí, però la causa és incerta i coexisteixen dues teories principals. La primera, defensada per experts alemanys i escandinaus, és la psiquiàtrica. D’acord amb aquesta línia, el “dolor d’Espanya” vindria a ser l’expressió somàtica d’un fort desequilibri psíquic, on jugarien un paper important els traumes infantils i l’excessiu rigor educatiu. La presentació en forma de neurosi obsessiva seria molt freqüent, així com les manifestacions de xenofòbia, centralomania i periferofòbia, especialment envers Catalunya i el País Basc. La segona teoria, a la qual donen suport el científics del món anglofrancés, és la virològica. Segons aquests, la malaltia estaria vinculada a un virus RNA, emparentat amb el de la ràbia, que s’ha batejat provisionalment com a SNV (Spanish Nationalist Virus) o VNE, en castellà. Durant el Simposi, el ponent americà del Sinai Hills va assegurar que havien aïllat una estructura helicoïdal viral a partir de sèrum procedent de pacients amb “dolor d’Espanya”, però la confirmació causal estaria encara lluny i es precisen nous estudis.
Pel que fa al tractament, tots els intents farmacològics han fracassat. L’opció quirúrgica va despertar una certa esperança en base a un cas singular. Es tractava d’un pacient amb “dolor d’Espanya” centrat en fosa ilíaca dreta a causa, segons ell, del penyal de Gibraltar. La curació va ser completa en extirpar-li l’apèndix, però l’examen de la peça va demostrar alteració inflamatòria típica d’apendicitis, cosa que posava en qüestió el diagnòstic inicial.
Siga psiquiàtrica o viral, aquesta malaltia sembla que va a més i ha fet estralls entre la classe política, especialment entre les opcions de la dreta. En aquest sentit, va ser impactant l’exclamació d’un candidat participant en el debat a quatre de TVE, celebrat amb motiu de les passades eleccions. A mí me duele España!, va dir, davant dels atònits espectadors. Encara que els seus assessors asseguren que fou un recurs retòric, diversos metges opinen que es tracta d’un cas típic, argumentant que, a més de la declaració sincera, hi eren presents altres manifestacions, com l’agressivitat i la catalanofòbia. El desig de contagi als altres candidats, expressat pel polític, seria signe de mal pronòstic, segons alguns especialistes. Sembla que altres membres del mateix partit també presentarien símptomes sospitosos del mal, especialment a Catalunya i a la Comunitat Valenciana.
Personalment he de confessar que la nit d’aquell debat em va costar molt de dormir. Al dia següent, em vaig despertar quimerós amb un dolor en el costat esquerre i, mig dormint encara, pensava si podria ser que em fera mal el País Valencià. Afortunadament era flato.
