VALÈNCIA. En els temps que corren, la necessitat de la lluita contra l’emergència climàtica és una qüestió de consens. Polítics, ciutadans i fins i tot marques publicitàries fan d’allò verd la seua bandera, almenys en el discurs. És normal: les poques veus que encara la posen en dubte estan condemnades a ofegar-se davant l’evidència i han quedat reduïdes a una ultradreta que, per tot Europa, s’alimenta de la incorrecció política dels qui, per desencant i incertesa, van a la contra de qualsevol cosa que sone a establishment. Ara bé, les accions reals i efectives contra el canvi climàtic encara es veuen obstaculitzades per aquells que tenen interessos econòmics que involucren la degradació del medi ambient i que, generalment, tenen la influència necessària per a aturar polítiques i canvis que els puguen perjudicar.
“Podem enfrontar-nos als lobbys i guanyar?” És la pregunta que es van fer alguns membres de l’activisme ecologista fa un temps. La resposta: per què no constituir-se en grup de pressió que base la seua influència en la majoria social? El resultat és Democràcia en Verd, una plataforma que pretén acabar amb “la soledat” que han patit els activistes fins al moment i teixir un xarxa per a compartir coneixement, donar-se suport mutu i dotar-se d’un camp d’actuació global. És a dir, arreplegar tots els col·lectius ecologistes de nord a sud del País Valencià i començar a anar tots a una.
Així ho va explicar la presidenta de Democràcia en Verd, Carmen Sánchez Brufal –exportaveu del PSPV en Alacant–, aquest divendres durant la presentació del col·lectiu. Al darrere de la iniciativa es troba Julià Álvaro, l’exsecretari autonòmic de Medi Ambient caigut en desgràcia per la radicalitat de les seues propostes contra el canvi climàtic, qui ara celebra que el primer eix del Botànic II siga la lluita contra l’emergència climàtica.
Álvaro va definir l’ideari del nou lobby ecologista tot criticant que les polítiques institucionals “han tingut moltes paraules verdes, però accions marrons”. Per a l’exsecretari autonòmic, calen accions reals i transformadores com “invertir en transport públic el que s’invertia fins ara en una carretera” o “en aliments de kilòmetre zero el que s’emplea traient aliments de fora”. A més, la gran aposta de Democràcia en Verd –massa vegades oblidada pels sectors ecologistes– és la d'”actuar en l’àmbit polític des de la democràcia”. És a dir, “treballar a les institucions i amb les institucions”.
Com tot lobby d’influència, el primer pas és establir contactes, precisament, amb l’estament polític. A la cita no va faltar el vicepresident segon i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, Rubén Martínez Dalmau, qui durant les negociacions del Botànic II va plantejar un inacabable estira-i-arronsa a Compromís (l’expartit d’Álvaro) per a arrancar-los totes les competències en medi ambient que fora possible. Pareix que Podem prendrà nota de les suggerències d’Álvaro –per cert, vetat pels seus socis de govern per a encapçalar cap secretaria autonòmica o direcció general del Consell– durant els pròxims quatre anys. No és d’estranyar, ja que el partit morat ja va fer un gest en aquesta línia incorporant Àlvaro com a independent en les seues llistes de les passades eleccions autonòmiques.
El canvi climàtic, la major amenaça per a la democràcia
La taula de debat també va comptar amb dos convidats: l’activista i diputat de Podem en el congrés, Juantxo López, i la politòloga i assessora d’Ecodes, Cristina Monge. Va ser aquesta última qui va llançar la suggeridora i preocupant idea que “la major amenaça que se cern sobre les nostres democràcies és el canvi climàtic”.
Si bé poc abans Julià Álvaro l’havia definit com a “una oportunitat” per a canviar el sistema a un nivell estructural, Monge va voler advertir sobre els perills que van més enllà de la degradació ambiental. Així, va recordar que no són pocs els intel·lectuals –també alguns progressistes– que plantegen que la democràcia té una manera d’actuar massa lenta per a la celeritat que exigeix l’emergència climàtica. No seria millor nomenar un consell de savis –en masculí, per a més inri– que s’encarregue de gestionar-ho unilateralment? Heus ací el primer perill, el fet que, buscant solucions, acabem “impugnant el nostre sistema de convivència”.
A açò s’afegeix que, malgrat que podríem pensar que el canvi climàtic no atén classes socials o procedències, la realitat és ben distinta. “Empobreix i empitjora la vida d’aquells i aquelles que menys tenen”, va recordar Monge. La degradació ambiental profunditza en les escletxes socials que ja existien com a conseqüència d’un sistema econòmic i productiu que tendeix a l’acumulació i la desigualtat. Tant al si de cada país com en el conjunt del globus terraqüi –i bona prova en són els primers refugiats climàtics–, l’amenaça climàtica és més greu per a aquells que manquen dels recursos per a defendre’s.
Monge també va reivindicar que ja és hora que l’ecologisme abandone el seu compartiment estanc i passe a parlar de la resta d’àmbits que constitueixen el sistema. “D’economia, fiscalitat, industrialització…”. I que siga aquest objectiu de salut climàtica “el cor que enverdisca els pressupostos i totes les actuacions dels governs”. Tenint en compte, també, que la transició ecològica no pot deixar fora “els perdedors”, aquells que quan es tanca una indústria contaminant es queden sense la seua vida de supervivència. “Perquè la discussió ja no és si hem de tancar mines o hem de traure els cotxes les ciutats, sinó com ho fem”, va concloure Monge.
