Deixeu-me menjar tranquil

1 maig 2019 06:00h

Amb perdó de la taula. Vivim uns dies en els quals no hi ha dinar o sopar en què no haja de pressionar el forat del cul. I aquest fet, que pot resultar graciós de primeres, poèticament escatològic per naturalesa, m’irrita cosa de no dir. No sóc persona de capritxos corrents. Quasi mai em compre roba, rarament adquirisc res per Internet o la neteja del cotxe queda supeditada a les inclemències de l’oratge. Amb aquestes limitacions voluntàries no vull palesar gasiveria ni alliçonar ningú en el dogma de l’austeritat. La balança de la despesa, doncs, es veu equilibrada amb vicis més espirituals i hedonistes que em fan gastar a mans plenes, a saber: llibres, menjar i beguda. Dels primers jo decidisc què llegir, tot i que habitualment adquirisc tot el que em cau a les mans sense reparar en el preu. Pel que fa als actes de rosegar i colar he de confessar que signifiquen per a mi tota una litúrgia. Sóc un autèntic golafre que es deixa un bon percentatge del sou en restaurants barats i cars, bons i roïns, productes gurmets, paelles a casa, convits als amics, gaudint de cerveses artesanes, vins de renom, gintònics preparats o plis plais sense gel. Per a un ximple com jo no hi ha moment més important de la setmana que el de seure a taula, gaudir de bons àpats, líquids i d’una bona conversa amb gent que de veritat paga la pena.

Al meu desgrat, però, em trobe compartint taula en moltes ocasions, per raons laborals, familiars o de mer compromís, amb persones amb les quals, en condicions normals, no aniria ni al cantó del meu edifici. Veus ressentides, que a la mínima fan al·lusions bèl·liques d’odi, menyspreu cap a aquells que compten amb cosmovisions socials, nacionals i morals divergents. Comentaris supremacistes, racistes, homòfobs, que provenen de la vanitat de pensar-se superior, d’estar en possessió d’una veritat absoluta que rebutja qualsevol altre criteri.

El meu venerat mestre de Dret Internacional Privat i del Magister Lvcentinvs, desitjós que tothom participara dels debats i reflexions, solia dir: Los tibios seran arrojados al infierno. Així em reconec i en la meua contra declare que, front a tota aquesta mena d’exabruptes, sovint no dic res, amb voluntat de no enterbolir cap dinar de negocis, de no trencar unanimitats o simplement per la senzilla decisió d’economitzar esforços inútils i no discutir amb salvatges sense solució. Front a aquelles temptatives rebels de joventut, quan disparava a tort i a dret menat per una vanitat juvenil amb tendència a fer tabula rasa de qualsevol cosa, he anat adoptant al llarg dels anys una secular reclusió que busca analitzar qualsevol conflicte des del punt de vista de la raó, la tolerància, bandejant de ma vida tota classe de budells i dogmes. Defuig sistemàticament les batalles dialèctiques que prioritzen la cridòria, les paraules grosses, la interrupció com a mecanismes de victòria als debats, cada vegada menys serens, cada vegada més desagradables.

Darrerament he llegit algunes línies per recomanació de l’amic i llibreter Castiñeira. Entre totes les seues joies m’agradaria citar l’austríac Stefan Zweig i el seu llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Un manifest de tolerància, humanitarisme, europeisme, d’advertiment front a l’aparició dels totalitarismes que fomenten l’odi, la polarització, la pèrdua de llibertats. La lectura d’alguns paràgrafs em provoca, per un pur joc de miralls, una por ben certa. En no poques ocasions considere que les experiències d’aquest escriptor al primer terç del segle XX es compleixen sense remei. M’entristeix l’observació de persones conegudes caient al parany de la revenja, la maldat reaccionària, la superioritat moral d’aquests moviments que tensionen la societat mitjançant una forta presència mediàtica, el domini agressiu de les xarxes, l’estigmatització de col·lectius, l’oda a la intolerància o la creació de notícies falses i tendencioses.

No sóc ningú que puga alliçonar. Confesse amb molta resignació que m’atenallen les incoherències i les contradiccions fondes, que no sóc exemple de res, ni tan sols de bona persona que crec que és el mínim objectiu al qual qualsevol persona hauria d’aspirar en aquesta vida. Amb tot, als que fomenteu l’odi vos he de dir que em teniu en front, al bàndol de la tolerància, el sentit comú, contribuint a netejar l’atmosfera, fomentant l’estima, practicant l’amor i l’entesa entre diferents.

I una revolució personal accessòria: no em fotreu l’hora de menjar. Tractaré de no dinar ni sopar mai més amb cap de vosaltres.

next