De Toledo, etc.

3 maig 2019 06:00h

«Círculo perfecto de la autodestrucción de la influencia…»

Amb eixes paraules i quasi simultàniament, la conductora d’un programa radiofònic es delectava per la fractura interna de l’independentisme al mateix temps que interrogava la invitada. «Qué se puede hacer con los dos millones de catalanes que quieren la independencia?». «Pues habrá que preguntarles qué les pasa». De vegades la concisió d’una frase revela el caràcter d’un conflicte o destapa l’estil de qui la diu. Aquesta immediata resposta, que incita a articular un assaig d’antropologia social o de psicologia, em causà un conjunt d’emocions que intentaré consignar. Encara afegí un mantra que acostumen a esgrimir els enemics del Principat: «El nacionalismo es un sentimiento profundamente reaccionario». Volia dir que ella no en té, de sentiments nacionalistes? Ningú més qualificat que jo gosa contestar-li que el nacionalisme profundament reaccionari és, invariablement, el que té el poder i posseeix en exclusiva les armes?

Bé, en primer lloc, l’entrevistada, que branda l’argument que a Catalunya no hi ha democràcia, s’erigeix en summe sacerdot inapel·lable en detectar una malaltia en un cos que considera propietat seua. I més quan, després, declara que «hemos de rescatar a los catalanes». (Rescatar: quanta èpica continguda a l’interior d’una paraula!). És a dir, l’anhel d’una part significativa de Catalunya que aspira a alliberar-se d’un jou no sol·licitat és percebut com una indisposició que es guareix administrant de dosis massives de Garrotil Forte 155 específic que despatxa la Veritat Única que està de guàrdia les 24 hores. En segon lloc, però no menys remarcable, tenim el tracte vassallàtic altmedieval que emana el personatge. Per tant, estic tan desacord amb l’actitud de l’ínclita com refuse frontalment el boicot practicat per certs universitaris que perjudiquen el món acadèmic. Perquè haurien de saber que, deixant-los ramejar sense pressions, les cadellades s’autoqualifiquen. No interessa gens fer-los víctimes quan van de botxins. 

En fi, quan hem sigut capaços de llegir tot d’una Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XIII marquesa de Casa Fuerte, periodista, historiadora i política, quedem enlluernats. Literalment, amb la boca oberta. Sobretot els qui, en lloc d’arbre genealògic, tenim un bonsai que en té prou amb un cabasset d’espart.

He de dir que aquestes reflexions s’han concebut a l’interior d’un estat hipnòtic induït pels blasons i que he hagut de fer un considerable esforç de voluntat per tal de desempallegar-me de complexos paralitzants. És clar que m’interessava descobrir no pas la figura de la noble dama, sinó les intencions i les idees que difon i pretén executar. El conjunt d’idees solidificades o el noümen kantià com a impulsor determinant d’una manera de ser i de pensar no són cap novetat. És a dir, la cançó, no premiada, per cert, en cap festival, s’endinsa en les foscors d’un temps que la civilització tracta d’oblidar. Ara bé, seria injust negar-li el convenciment irrebatible d’on naixen dominis, superioritats (?) i contundències sense equitats dialèctiques: una arma, en definitiva, que dispara amb precisió mil·limètrica sobre blancs que intenta eliminar. A més a més, sembla ser que les organitzacions polítiques que participen en la Gran Idea patrocinada per la marquesa tenen com a màxim objectiu l’aniquilació de Catalunya. És clar que les esmentades formacions posen èmfasi a assegurar que només liquidaran la part díscola, perquè la dòcil…

next