El passat dijous va tindre lloc un debat sobre polítiques energètiques i mediambientals entre els grups polítics municipals de l’Ajuntament de València. La jornada va estar organitzada per la Plataforma per un Nou Model Energètic i comptà amb l’ajuda de la Càtedra de Transició Energètica Urbana de la UPV. Les intervencions dels representants polítics van ser precedides per altres dues de membres del moviment Fridays For Future i Rebel·lió/Extinció, que esdevingueren un autèntic crit d’impotència davant la manca d’actuació en la crisi climàtica. Les espècies s’extingeixen, el canvi climàtic mata i no ens queda temps. “Les mesures viables estan davant dels nostres nassos, ja estan inventades”, explicaren. “Però per què nassos no les feu?”, semblava que exigiren unes plataformes amb gent extraordinàriament jove sota el discurs de Greta Thunberg com a paladí de la seua lluita.
En contrast amb estes dures intervencions, els parlaments dels candidats i candidates semblaren eixides d’una realitat paral·lela. O millor dit, d’una administració paral·lela on els recursos manquen i els tempos no són sempre els desitjats. Va ser interessant veure com totes les candidatures es ficaven d’acord en la necessitat d’abordar els problemes climàtics i especialment, la transició energètica. Però si la resposta era clara, en els detalls era on s’acusaven les diferències. No cal dir que la transició energètica no necessitarà només una solució tecnològica, sinó també política. L’ésser humà és el principal causant del problema, però això no significa que cada persona siga igualment responsable. És, una persona que no recicla a casa, igual de responsable que un directiu que decideix abocar residus a la mar? Qui paga més les causes d’aquest problema, però? El directiu de l’empresa o l’obrer que no recicla a casa? És aquí on començaren les diferències. En el com, en la rapidesa, en el qui… Aquí es perfilaren dos blocs: el de dretes i el progressista. On les dretes no plantejaven la qüestió de justícia social com a element vertebrador de les polítiques de transició energètica.
Els partits que conformen el govern de la Nau defensaren una gestió energètica que ha permés reduir un 15% el consum energètic, un 20% la factura energètica i caure del pòdium de les ciutats més contaminades lumínicament del món. Cal dir que Sergi Campillo, regidor de Compromís que ha portat a terme totes aquestes mesures, va demostrar un coneixement de la casa consistorial molt per damunt d’altres companys de debat que proposaven mesures ja executades o mesures sense cap tipus de contrast tècnic, econòmic o legal, més enllà d’uns objectius que molts compartim. Una major consciència social, la lluita contra la pobresa energètica, la rehabilitació d’habitatge o la constitució d’una comercialitzadora d’electricitat foren propostes que van sorgir d’un futur govern de la Nau (vol. II). Una reedició que sembla voler posar l’energia en un lloc més protagonista després d’una remuntada extraordinària després de partir d’una “posició de menys zero” en paraules de Campillo.
Enfront d’un possible Govern de la Nau (vol. II), a l’altre costat del ring, les diferències es feien més i més grans. El representant del Partit Popular acabava la seua intervenció amb l’encíclica del Papa Francesc I, Laudato Si. Com si no volguérem una dreta més conscient d’aquestes paraules del Papa. Per altra banda, el representant de Ciudadanos mencionava totes les possibilitats tecnològiques de les quals gaudíem per a fer front a la crisi existent. Amb un coneixement tècnic de les causes i solucions possibles, la diferència amb el seu company de bloc va ser notòria. Per un costat, manca de coneixements per fer viables les propostes, per altre, manca de confiança en la valentia i voluntat del seu partit per fer-les a pesar d’una bona intenció personal. Ja tenim l’exemple del cas de la doble moral Ciutadana amb els plàstics.
Al final, en un debat interessant, amb un torn obert de preguntes del públic, es perfilaren dos models. És curiós com tot acaba reduït a un binarisme simple però assequible. La llum i l’obscuritat. En unes eleccions on hi ha dos blocs. En aquest cas, un model tecnooptimista representat per un professor universitari de Ciutadans amb qui cooperar en aquest àmbit. I per altra banda, un model realista però amb iniciatives que necessiten de la major celeritat possible, encapçalat per Compromís. Campillo, el seu representant al debat va demostrar ser coneixedor dels problemes energètics de la ciutat i una voluntat per canviar les coses amb els nous marcs legislatius que permeten fomentar un nou model energètic més democràtic, distribuït i renovable.
Model front a model, el que va quedar clar fou la necessitat d’abordar el tema energètic. Fou la crònica d’una energia anunciada. El dia en què el govern municipal s’alce a les 5.30 del matí, després d’una tortuosa campanya electoral, el problema global de l’energia haurà de tindre respostes locals. La transició no ha més que començat.
