VALÈNCIA. Papua Nova Guinea compta amb quatre idiomes oficials –l’anglés, el hiri motu, la llengua de signes i el tok pisin– i suma més de 850 llengües no oficials, un fet que el converteix en la nació amb més diversitat lingüística del món. A l’estat espanyol, malgrat la seua diversitat, només el castellà gosa de l’oficialitat, mentre que la cooficialitat del català, l’aranés, l’èuscar i el gallec està supeditada als seus territoris. No són –estrictament– idiomes d’Estat.
Llengües com l’aragonés, l’astur-lleonés i variants dialectals com el montañés, el llionés o l’asturianu queden emparades a la voluntat dels col·lectius culturals. O ni això, com en el cas del tabarkín, la variant del lígur que parlaven els primers habitants de l’illa de Tabarca i que va desaparéixer de l’arxipèlag alacantí definitivament quan va ser repoblada en el segle XVIII.
El passat 21 de febrer, aprofitant el Dia Internacional de la Llengua Materna, la revista Ethnologue recordava la vitalitat lingüística del món. A la terra hi ha 7.097 idiomes. El contrapés, però, el posava l’Organització de les Nacions Unides (ONU), qui advertia de la mortalitat i donava una dada preocupant: cada dues setmanes desapareix una llengua. El 43% de les llengües estan en perill d’extinció, apuntava l’ONU.
La UNESCO, a través del seu Atlas Lingüístic –que va actualitzar el 2010 per darrera vegada–, classifica el grau d’amenaça de 2.580 llengües d’arreu del món. D’aquestes, segons l’organisme internacional, 230 llengües ja estan actualment extingides. A l’Estat es troba el cas del guanche, la llengua dels aborígens canaris, completament desapareguda.
La diversitat lingüística s’afebleix en la mesura que unes poques llengües esdevenen idioma oficial més enllà dels seus estats-nacions matrius. L’anglés, per exemple, és la llengua oficial de 59 països; el francés, de 29; l’àrab, de 27; el castellà, de 20, i el portugués, de 10. Ethnologue assenyalava que el xinés mandarí és, amb gran diferència, l’idioma amb més parlants, amb 909 milions; seguit del castellà, amb 442 milions de parlants; l’anglés se situa en tercer lloc, amb 378 milions; l’àrab compta amb 315 milions de parlants, i l’hindi, amb 260 milions de parlants, resta com el cinqué idioma amb més parlants del món, segons la revista internacional.
Un mural lingüístic a través dels contes
“Es condes e es cançons an amassat e passat, de generacion a generacion, es ancianes legendes universaus sus es gigants, legendes qu’an passat d’un país a un aute, d’un pòble a un aute, guariben sense modificacions essenciaus, a on sonque càmbie eth nòm des protagonistes e es endrets a on se debanaue era accion”. Així comença ‘Mandròni, eth gigant dera Val d’Aran’ (‘Mandroni, el gegant de la Vall d’Aran’), d’Albert Fàbrega, un dels 19 contes que recull Cuentos de Iberia (Llibres de l’Encobert, 2018).
La publicació de Llibres de l’Encobert fa una apologia del relat tradicional com a eina pedagògica per a revaloritzar la riquesa lingüística del món. “Más allá de toda división política, cultural e histórica, el cuento proporciona a la humanidad en su conjunto una lengua materna común”, comença aquesta antologia tot citant l’escriptor i filòsof noruec Jostein Gaarder. De fet, la sentència del lletraferit nòrdic s’acompleix en el relat del gegant aranés. La manera en què és capturat Mandròni a mans del romans recorda com els lil·liputencs van apressar Gulliver en l’obra de l’irlandés Jonathan Swift, de 1726.
L’editorial de Burjassot (l’Horta Nord) construeix amb Cuentos de Iberia un mural lingüístic de la península ibèrica. L’obra presenta 19 contes en 15 llengües o variants dialectals amb pròleg de l’historiador i divulgador Vicent Baydal. “Ara, en el temps que vivim, que volen que ens enfrontem entre pobles, volem demostrar que la convivència és possible sempre que ens respectem d’igual a igual”, indica José A. López Camarillas. Així doncs, el recorregut per la península comença amb el gallec de Rosalía de Castro i acaba en el kalderash –l’estàndard romaní europeu del poble gitano– al qual Alexandre Queraltó tradueix La gallina (cuento para niños tontos), de Federico García Lorca.
L’obra fa un viatge fent parada en el portugués, l’asturianu, el montañés, el llionés, l’estremeñu, l’èuscar, l’aranés, el català –parant esment a les flexions balear i valenciana–, l’aragonés, el castellà –incidint en les diferències entre la parla a Castella i Lleó, a Castella-la Manxa i a Andalusia– i el tabarkín. Tot plegat, llengües que fan per conviure en una extensió de terra amb una història i tradicions pròpies on hi ha llengües romàniques –tret de l’èuscar– i que, “amb una mica d’interés, es poden entendre”, sosté l’editor del llibre, que ha comptat amb una extensa nòmina de lingüistes i col·lectius, com ara la fundació José Miguel de Barandiaran; l’Academia de l’Aragonés; l’Órganu de siguimientu i cordinación del estremeñu i la su cultura; Tabarca Cultural; Patricia Esteban; Francesco Luxoro; Alexandre Queraltó; Antonio Ruso; Mariacarla Siciliano; Margherita Crasto i Francho Rodés.
Tanmateix, la coexistència lingüística s’ha cobrat morts per culpa de la imposició de les llengües oficials dels estats. “A l’eclosió lingüística baixmedieval seguí […] un període de progressiva uniformització vinculat a l’imparable creixement primer dels Estats moderns i més tard, […] dels Estats-nació”, alerta Vicent Baydal en el pròleg.
“En el cas ibèric –continua l’historiador– la gran pluralitat històrica de comunitats culturals quedà agrupada en tan sols dos territoris: Portugal, amb el portugués com a única gran llengua històrica, i Espanya, amb una clara preeminència demogràfica i política del castellà, que fou proclamada llengua oficial i exclusiva de l’Estat, ja des del segle XVIII, en fort detriment de tota la resta”.
De fet, algunes de les llengües que apareixen en Cuentos de Iberia estan classificades per la UNESCO com a llengües en perill de desaparició, com ara l’aragonés, l’astur-lleonés –on l’organisme inclou el montañés, l’estremeñu, el llionés i l’asturianu– i l’aranés, mentre que en el cas de l’èuscar la institució cultural internacional el qualifica d’idioma vulnerable. En tot cas, aquestes llengües encara compten amb alguna entitat o organisme institucional que vetlla per la vitalitat d’aquestes a l’Estat. Altres com el llionés –que s’estén des del Cantàbric fins al Duero, rep diferents noms i es desconeix el nombre de parlants– només compten amb associacions culturals –com Faceria– que tracten de sostindre viva la variant dialectal. Altres com el tabarkín, una de les variants del lígur que parlaven els habitants de l’illa de Tabarca, estan rebent l’impuls dels governs locals de l’illa de Carloforte i Sardenya, on sumen uns 10.000 parlants actualment.
Els lingüistes “ens van traslladar la satisfacció que ens interessàrem des de València” per dignificar aquestes llengües i variants a través dels contes, una tasca que “no es fa des dels seus territoris, on, en alguns casos, reconeixen que els falta molt de camí”, indica López Camarillas. De fet, alguns s’emmirallen en el cas valencià. Els estudiosos de les variants de l’asturià i l’astur-lleonés “se senten identificats amb nosaltres perquè viuen una situació similar; ells tenen una llengua comuna però volen que es respecten les seues varietats”, manté l’editor.
El drama de les llengües normalitzades a través de les regles de la cooficialitat i, més encara, aquelles que no formen part del projecte polític dels governs autonòmics no només han de lluitar per sobreviure en un estat on els ciutadans només tenen l’obligació de dominar un sol idioma, sinó que, sovint, parlars com el llionés, el montañés, l’estremeñu i l’asturianu es veuen estigmatitzats amb l’acusació de ser castellà mal parlat. Això no obstant, “a Astúries sí que s’està fent camí”, apunta José A. López Camarillas, per a rebatre la imputació. Aquestes variants, com palesen els contes, “són llengües que tenen les seues formes, com, per exemple, amb un complement indirecte en l’astur-lleonés que en castellà no es fa”, remarca l’editor. En general, els col·lectius en defensa de les llengües “estan fent camí, però necessiten suport públic i una institució forta darrere; si no la tenen, les llengües moren”, lamenta López Camarillas.
