(Experiment per practicar recursos de la imatge)
Segona part
— Que fas adormit enmig la via del metro? —va preguntar el comboi que per darrere s’acostava a l’adormit i feia sonar el xiulet sense parar.
— Oh, clar, però jo no puc moure’m —li va contestar l’aturat.
— T’ho repetisc, deixa’m passar i no intimides la calma perfumada que vola per damunt del silenci dels meus passatgers. El meu comboi respira homes savis.
— Ja n’hi ha prou d’estridents xiulades que trencaran el timpà del meu esperit meditatiu. Que em despertaran, prou!
— Fora d’ací, que ets més gos que un pont! És la una i vint de la vesprada i és l’hora en què jo he de passar.
Debades li deia, ja que el comboi adormit no li va tornar a contestar. Unes llàgrimes lentes li van desfigurar la cara. L’angoixa i l’alarma van travessar corredors interminables d’estacions i túnels, que es van sentir una xemeneia sense barret, sense príncep de fum blau. Llavors, l’home de l’acordió, obrint com va poder les finestres del seu vagó, li va venir el rampell de tocar amb un timbre intens i amb tanta força que la música supersònica va caure ensems com un xapalló sobre l’altre, el qual es va anar adormint fins a parar-se del tot molt a prop, a tan sols un parell de metres del primer. El pobre va veure com es va llançar a perdre la puntualitat de què en presumia tant i tant.
L’acordionista va desafinar l’acordió i, com va sonar sense dolçor, a l’acte al primer comboi li van cruixir les dents tant que, en començar a despertar-se, li van grinyolar les rodes sobre els raïls. L’acordió, com embruixat, se’n va eixir del pit de l’home, es va enfurismar encara més amb girs veloços, va fer bots i volantins damunt de terra: ni que hagués begut alcohol i fumat droga. Era evident que alguna cosa així devien pensar els passatgers. L’acordionista es va espantar perquè no podia dominar-lo. Alguns passatgers arribaren a pensar si contenia una bomba d’algun terrorista islàmic. Alguns van ajudar a calmar-lo i a la fi el van domar. Va coincidir amb la posada en marxa i arrencada definitiva del primer comboi. La seua pell, sense por de l’amiant, va lliscar amb velocitat fins a la propera parada on va baixar l’home amb l’acordió. Gairebé no es va notar el retard.
Final
Gràcies als lectors per ser-hi.
Fins a una altra.
