Setena part

En acabant d’eixir de la joieria, anaren a dinar al restaurant on recordaren la festa. Ja se sap que, encara que havia cuidat el collar i que devia tenir els seus anys, alguna volta es podia perdre, veritat? Que me l’hagen robat a mi no deixa de ser estrany. Hi ha altres a les quals els roben la bossa amb tot dintre. Què vols que et diga? Millor, molt millor, que haja estat així i que no m’hagen fet cap mal. Segur que apareixerà, no et preocupes. I si no, que es fota el lladre.

La impressió sobre els homes de la festa era que m’anaven al darrere i segur que feien patir les esposes, sobretot les que patien gelosia, que devien estar amb les mans tancades, amb una cara, que déu ni do, i llestes per fer-los retrets. Com podien ser tan babaus.

Mentrestant, Josep enraonava amb els amics més propers. No em va semblar que no s’adonés que hi havia d’altres que volien xerrar amb ell. Em jugaria que més d’un igual fa temps no en volia saber res però ara sí, qui sap si només ho feien perquè era el meu marit. Quin tall d’idiotes que tal vegada el menystenien feia anys mentre que ara el buscaven. Fins i tot alguns es van ofendre perquè, tot i els esforços, no havia pogut estar per ells.

Cansats ja de la festa, ell va llegir en el mòbil l’evolució de la Borsa mentre jo li posava el taló de la sabata contra la bragueta.

―De debò et vols comprar eixe collar, no creus que és una bestiesa de car?

―Vinga, Josep, no t’emprenyes, però sàpigues que és molt més bonic que el perdut.

―Està bé. No se’n parle més. El comprem. Fes un esforç de posar una part de diners.

Més tard, vaig tornar a la joieria. Serra va fer un gest i va bonegar els dependents, que se’n van anar de seguida. No fou difícil passar eixe escull de la duana. Ell i jo passàrem a l’interior. Em vaig mossegar els llavis amb la punta de la llengua. No vaig tardar a quedar-me només amb sabates de taló, tanga i sostens amb rivets diàfans els quals justet, justet, cobrien els mugrons.

―Ja saps que estic casada ―li vaig dir com si la cosa no anara amb mi.

―No cal que denuncies a la policia la desaparició del teu collar. No el trobaran ―em va dir alhora que m’oferia un got amb whisky. Vam fer dringar els gots.

―Per què?

―El tinc jo. Estàs captivadora. No conec dona tan guapa com tu!

―Quan me’l vas furtar?

―Te’l van furtar al lavabo de les senyores perquè jo tenia ganes de tenir-te amb mi.

―No calia que ho feres. Ja hi vinc per mi mateixa. No suporte que m’assetgen, saps?

Acaronaments i enfrontaments entre el joier i jo havien anat de la mà. Llavors pensava amb la calma que gaudia en companyia Josep, la naturalitat del qual era molt diferent dels paranys de Serra, que m’havia enrabiat pel robatori del collar

Continuarà…