Al col·legi, en gaudia menejant els companys xalats que em perseguien com vespes. No els vaig fer una facècia qualsevol; entre algunes bretolades, vaig permetre que dos es barallaren amb la promesa que jo quedaria per eixir amb el guanyador. Encara que es van esbatussar a base de bé quedant amb la cara plena de sang, els vaig dir:
—Ningú dels dos ha guanyat, no m’interesseu gens!
Els dos es van mirar. No s’ho creien. Tampoc no van gosar emprenyar-se.
Rescatava l’existència dels fets i flirtejava en llibertat amb uns un dia, amb altres l’endemà. L’estima m’era només una expressió útil i, alhora, buida. Flirtejava tant com si m’avorrira no fer-ho. Per què havia de tenir parella si em dedicava a corcar la vida dels altres com va succeir amb una amiga que em va presentar el xicot. Davant d’ell, no em vaig poder estar d’inclinar els malucs, de moure el cap per ensenyar-li pitram, per a mostrar-li el meu coll seductor i joguinejar amb el cabell. En acabat em vaig llençar el cabell enrere i el vaig mirar amb la boca una mica oberta. Tot plegat va representar que ell no tardés posar-me ullets i dedicar-me tota mena d’atencions mentre la xicota d’ell plorava i plorava amb els muscles encorbats. La situació va trontollar prompte. El vaig deixar al cap de poc. Era evident que, malgrat l’esforç per no acabar confrontada amb l’amiga, no en vaig saber res fins que en algun moment una persona em va dir que ell va parlar de nou amb la xicota:
—Si no vols perdonar-me, no ho faces; però mira que costa poc tirar-se-la! T’ho explique així perquè nosaltres puguem anar millor i la rutina no ens asfixie.
