L’ensenyament de l’assignatura de música a les escoles, especialment a l’ESO, té un currículum tan generalista que, per abastar tanta varietat, és difícil que els/les alumnes puguen centrar-se en una cosa concreta i em referisc, concretament, a la música tradicional valenciana.
Seria interessant obrir un debat, per exemple, si és millor que els nostres joves coneguen la música barroca o la música tradicional valenciana popular. Sé que molts diran que tot és necessari, però bé, la qüestió està en valorar quanta informació i formació han de tindre d’una i de l’altra perquè, clar, el temps és limitat i no es pot dedicar un temps a una, o a varies, sense restar-li temps a l’altra o a les altres i en açò rau la sensibilitat que es puga tindre per allò nostre… o no.
Al currículum troncal es parla de la música folklòrica quasi sense especificar, nombrant el flamenc com si tota la resta del folklore li fora subsidiari i, al que al meu entendre és pitjor, la Conselleria de Cultura valenciana a cap lloc d’aquest currículum li dona preeminència ni importància capital a allò específicament valencià però una sevillana, amb tota la meua estima per ella, no serà mai com un cant d’estil i això, per als valencians, no cap al mateix calaix, cal diferenciar-ho clarament. Estem parlant d’alguna cosa més que de música, per si algú o alguna encara no se n’adona.
Mal anem per eixe camí. La música tradicional valenciana, a banda de totes les connotacions que se li puguen fer, té una característica única que les demés, per antigues, per importants o per universals que siguen mai no podran tindre i és que és nostra i que com que és nostra representa un patrimoni cultural que ens identifica com a poble; les altres, no.
La Malaguenya de Barxeta, per exemple, té més a dir per al País Valencià que la novena simfonia de Beethoven i dir açò ni li dona més importància a la primera que a la segona ni, per suposat, minimitza la importància de l’obra d’aquell, simplement constata una realitat objectiva que cal valorar com a fet cultural propi dintre d’un context universal.
Tornant a la importància que té per a la formació en un valencianisme moral rigorós dels nostres alumnes, el coneixement de la música tradicional valenciana fomenta la valoració i autoestima del que és ser valencià o l’ésser valencià, perquè, si conèixer el naixement del País, la formació de les seues institucions i el desenvolupament històric d’aquestes, els esdeveniments polítics i les seues conseqüències fins arribar a la situació actual és fonamental per a la comprensió i aprehensió del que som com a poble, no ho és més menys conèixer la cultura musical d’aquest perquè aporta, per ella mateixa, una informació que va més enllà d’un pentagrama, d’unes danses o un cant particular: n’és un compendi d’etnografia difícilment explicable sense ella. Perquè al País Valencià es canten i ballen seguidilles o fandangos? Com explicar açò sense explicar també els moviments de les colles de segadors valencians barrejant-se als camps de Castella o acollint les colles andaluses o caminant totes juntes cap a Aragó? Quanta sociologia hi ha lligada a aquells moviments de mà d’obra? Qui o què pot explicar açò sense parlar de música?
El coneixement de la música tradicional valenciana, el folklore valencià en general, obri la ment al coneixement profund del poble valencià real i, contràriament al que es puga pensar, allibera d’estereotips d’horta i barraca, de llaurador i llauradora circumscrits a l’Horta de València per a donar-nos una visió més ampla i precisa del que vàrem ser, del que som i del que podem ser si aquesta consciència de poble particular arrela lliure de complexos i falses caricatures.
Cal, doncs, un ensenyament de la música tradicional valenciana reglat, singularitzat, que anime els alumnes a aprendre i a practicar el cant, la dansa i la música folklòrica nostra, per què no? Per què no han d’aprendre a l’escola a ballar la dansà o a cantar unes valencianes?
