Tinc cinquanta-set anys. En la meua barba són una vertadera excepció els pèls negres. He assistit a un grapat de naufragis i a unes quantes metamorfosis. He descobert que hi ha combats en els quals sempre hi ha algú disposat a agafar l’estendard i continuar la lluita. Una lluita per la dignitat d’una llengua, una cultura i un país. Jo sempre seré amb ells.
Durant la meua vida se m’ha adreçat la gent amb un nombre indeterminat de maneres. El meu pare em deia «Iee!», i jo, que sempre li vaig parlar de vosté, li contestava amb un «Què mana?». Un dia em va cridar pel meu nom i no li vaig respondre pensant que s’adreçava a un altre. De menut les dones del carrer em deien Manolín. Un matí de dissabte, passejant per una cèntrica avinguda de la ciutat de València, des de la vorera de davant, entre una multitud de gent que transitava sense mirar-se als ulls, algú em cridà: «Manolín!, Manolín!», era Fina la del Gordito, una veïna de ma mare. Amb la cara roja com una tomata vaig alçar el braç responent així a la seua espontània salutació. L’altre dia, en passar per davant de sa casa i saludar-la, no recordava el meu nom. El temps és un corc que ens devora la memòria.
Els amics de colla em deien Manolo; a l’escola, el mestre, Manuel. Per als homes amb els quals vaig treballar al camp era Nelet o Nelo. Per a una gran part del padró municipal era el fill de Lola la Perla. Els meus lectors en coneixen com a Manel Alonso, perquè així ho vaig decidir en publicar els meus primers poemes.
Parle a la manera de l’Horta de València. Escric seguint les Normes de Castelló. Soc d’un país amb nom propi. I no em sent part d’una minoria en perill d’extinció.
Visc a la casa que fou de la meua besàvia, Teresa Alfonso. La casa on va criar els seus quatre fills Mercedes la Perla.
Cada setmana escric els meus articles en un quadern i ho faig amb una ploma. Un vici car que em dona un gran plaer i que no provoca cap efecte nociu sobre la meua salut. Els articles que componc amb paciència de rellotger són un híbrid entre l’apunt biogràfic, el retrat literari i la narració breu. Soc escriptor, que no periodista.
He patit i gaudit a parts iguals primer pensant i després escrivint els articles que durant tres anys he publicat en Diari la Veu.
Ha arribat l’hora del comiat i no els ocultaré que em sent trist i una mica decebut.
Si em volen trobar, vinguen a Pouet i pregunten per ca Perla, qualsevol veí vos podrà dir com arribar-hi.
