Des que, al febrer del 2016, va llegir la tesi doctoral sobre Artur Perucho i Badia (Borriana, 1902- Mèxic, 1956), el professor i acadèmic Josep Palomero s’ha convertit en el seu principal divulgador i restaurador. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l’ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s’integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d’una perspectiva d’esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un “regionalisme” que no fóra conservador). Els seus articles a la premsa de l’època tenen passió i estil, i una panòplia variada d’interessos: política, literatura, música, cinema… Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1929), que és la crònica –inusitadament moderna per a l’època– d’un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Aquests dos llibres, mai reeditats després de la seua primera edició, ja no es trobaven ni en les llibreries de vell… Per sort, la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim va pal·liar parcialment aquest dèficit posant de nou a l’abast dels lectors l’emblemàtica novel·la de Perucho. En 2018, finalment, Publicacions de l’Abadia de Montserrat ha rescatat Catalunya sota la dictadura.
Aquest llibre és interessant pel que té de crònica periodística –abordada a l’endemà del final de la dictadura– de les conseqüències que va tindre el colp de Primo de Rivera al Principat de Catalunya, amb alguns corol·laris interessants al País Valencià.
Primo de Rivera (que, contra el que de vegades es fa difícil de pensar, no és família del polític actual Albert Rivera) acudeix a Barcelona de seguida d’instaurar el nou règim i dissol la Mancomunitat de Catalunya. La Mancomunitat era un embrió d’autogovern –el que ara en diríem autonomia– que va donar fruits interessantíssims en l’època del Noucentisme, com ara la creació de l’Institut d’Estudis Catalans o la Biblioteca de Catalunya. Però Primo tira al dret: no vol saber res de vel·leïtats regionalistes. Posa també el focus en l’escola i en tota activitat pública en llengua catalana. Comencen les prohibicions: entre les més hilarants, usar el català a les caixetes de mistos… Se suprimeix també la càtedra de llengua valenciana del pare Lluís Fullana a la Universitat de València. Escriu Perucho: “El pare Fullana hi exposava les més divertides teories filològiques i gramaticals, defensava una ortografia absurda i la teoria, més absurda encara, de la diferenciació radical entre el català i el “valencià”. Una dictadura intel·ligent l’hauria subvencionat, perquè el famós frare feia més mal a l’idioma que una pedregada en una vinya, però va passar tot a l’inrevés”.
L'”error” de Rivera ja no es va tornar a cometre: durant la Transició a la democràcia, als anys 70, les clavegueres de l’Estat van regar a cor què vols el balverisme, que va acabar triomfant…
La lliçó de tot plegat –la lliçó del llibre de Perucho– és que les autocràcies són un mal negoci (fins i tot des del punt de vista estrictament econòmic, com demostra al final del seu llibre). Però després de Primo vindria Franco, i la guerra i un milió de morts, i l’exili de Perucho i de tants com Perucho. Com va escriure Gil de Biedma, “De todas las historias de la Historia/sin duda la más triste es la de España,/porque termina mal”. I així fins l’actualitat.
